La (in)tolerància

Lleida, 1957

La censura ha tacat l’obra d’artistes de tot arreu

La tolerància és un concepte que s’ha entès de diferents maneres al llarg de la història. Els filòsofs grecs creien que el concepte anava íntimament lligat al de maldat: una persona era tolerant quan acceptava allò que no estava bé, allò que era dolent. Òbviament, aquest concepte va ser recollit pels pensadors cristians que, com Sant Agustí, posaven com a sinònims suportar i ser pacient. Passa quan divideixes tots el actes de la teva vida en pecaminosos o no pecaminosos.

A partir de la Il·lustració, tot va anar canviant. John Locke ja atribuïa uns altres sinònims a la tolerància: amor i benevolència. El canvi és molt significatiu; ara ja ens estem referint a un sentiment d’amor i benevolència amb el proïsme que ens obliga a acceptar-lo tal com és. Voltaire, per la seva banda, va deixar dit que “la intolerància només produeix hipòcrites rebels i ha cobert la terra de matances. La intolerància és l’únic intolerable”.

La modernitat ens ha portat una nova visió de la tolerància que, ara mateix, es caracteritza pel dret que tot ésser humà té a ser diferent, a pensar de manera diferent, a expressar de manera diferent. I si cada ésser humà té aquest dret inalienable, això vol dir que no pot haver-hi un estàndard humà sobre el que és tolerable o no. Com afirma el filòsof contemporani nord-americà Michael Walzer, “la tolerància fa possible la diferència; la diferència fa necessària la tolerància”. Ja no hi ha bé i mal ; ara ja parlem de diferència.

La modernitat ens ha portat una nova visió de la tolerància que, ara mateix, es caracteritza pel dret que tot ésser humà té a ser diferent

El cas de Paul Robert Cohen

El 26 d’abril de 1968 Paul Robert Cohen, un jove de 19 anys, va ser detingut per passejar-se per l’interior del Palau de Justícia de Los Angeles amb una caçadora on duia escrit Fuck the Draft, eslògan molt popular en aquells dies entre el joves que protestaven contra la Guerra del Vietnam i el reclutament

per sorteig, el draft, de nous soldats. Cohen va ser condemnat a trenta dies de presó per “pertorbar” la pau i la tranquil·litat.

Tres anys després, l’any 1971, el Tribunal Suprem dels Estats Units en revocava la sentència. El jutge John Mashall Harlan va argumentar que allò que s’estava jutjant no era un comportament, sinó la llibertat d’expressió. És a dir, que el moll de l’os del tema no era un problema d’ordre públic, sinó si el jove Cohen tenia dret a expressar la seva opinió política, fins i tot utilitzant paraules malsonants o obscenes. I, en conseqüència, va defensar la llibertat d’utilitzar la paraula fuck i va escriure una frase que ha passat a la posteritat:“One man’s vulgarity is another man’s lyric” (‘el que per uns és vulgaritat, per altres és lírica’).

El jutge Harlan establia així un criteri bàsic per a la llibertat d’expressió: ningú no té dret a establir el cànon del bon gust, ni d’allò que és art o no ho és, ni d’allò que és o no és acceptable. Però de la sentència es poden extreure dues conclusions molt importants per a la convivència: la tolerància i el respecte. Quan tolerem allò que ens sembla vulgar, estem acceptant que per altres sigui lírica; a més, estem respectant-ne el dret a gaudir d’aquesta lírica. La detenció de Paul Robert Cohen va ser un acte d’intolerància. La sentència del jutge Harlan, un cant a la tolerància.

La taca de la censura

Des de l’any 1971 fins als nostres dies la llibertat d’expressió i la llibertat de creació artística no han deixat d’estar amenaçades. Molts diran, i jo entre ells, que cada dia una mica més i cada cop per grups més heterogenis. Ja no cal detenir el poder polític, econòmic o policial per actuar de forma intolerant contra l’artista. Cada cop són més els censors que viuen entre nosaltres i que utilitzen el poder que els dona la pressió i l’amenaça social per prohibir tot allò que els incomoda. Grups de pressió organitzats, de qualsevol ideologia o tendència, que li fan la feina bruta als censors tradicionals que, amagats darrere, s’esquincen les vestidures hipòcritament.

Cada cop són més els censors que viuen entre nosaltres i que utilitzen el poder que els dona la pressió i l’amenaça social

Perquè exercir la censura no és patrimoni d’una ideologia determinada. S’exerceix en nom de qualsevol ideologia, religió o valor moral. L’únic que cal per poder censurar és tenir poder per a fer-ho: la naturalesa humana fa la resta. I avui dia el poder es manifesta de moltes maneres: des dels governs i els tribunals i les esglésies, fins a grups de pressió de la societat civil que, un cop han vist recollides les seves reivindicacions, les defensen tal com abans altres les atacaven.

Una altra frase. L’escriptor Salman Rushdie va dir: “L’art ha de ser controvertit i ha de néixer en llibertat. Si l’artista se sent amenaçat per la censura, la seva obra no serà mai lliure del tot”. Vet aquí, doncs, un dels efectes de la censura. Anava a escriure efectes col·laterals, però ara penso que aquest n’és l’efecte principal. El censor no solament impedeix l’accés del públic a l’obra que censura, sinó que hi estableix una pauta, uns límits. És a dir, està dient a tots els artistes del món allò que poden o no poden fer. El poder, doncs, quan intenta limitar la llibertat de l’artista, limita la llibertat de tots nosaltres.

Per tant, cada vegada que nosaltres, els ciutadans, ens oposem a la censura, estem posant el nostre gra de sorra en la lluita per una societat més lliure. Perquè la llibertat d’una societat està íntimament lligada al seu dret a expressar-se lliurement. Ni els parlaments que fan les lleis ni els governs que les executen, per molt democràtics que siguin, poden limitar la nostra llibertat de pensament i d’expressar aquest pensament lliurement. Si ho fan, es descobreixen a si mateixos com un govern o un parlament antidemocràtics.

La censura és un virus i la manca de llibertats polítiques està íntimament lligada a l’absència de llibertat creativa

La censura ha tacat l’obra d’artistes de tot arreu. És un virus que s’ha expandit per tot el món amb una facilitat que, segurament, ens sorprendrà. La trobem a països que ens confirmen que la manca de llibertats polítiques està íntimament lligada a l’absència de llibertat creativa. Però també a d’altres que crèiem lliures d’aquesta infecció viral repressiva i que ens demostren que les llibertats polítiques tampoc són una garantia total. Sense una demanda quotidiana i tossuda de la ciutadania en defensa de la seves llibertats, el poder cau sempre en la temptació de retallar-les.

El Museu de l’Art Prohibit

Molt aviat obrirem a Barcelona el Museu de l’Art Prohibit, amb més de cent cinquanta obres que han estat censurades arreu del món; mitjançant aquesta exhibició pública es fa una passa endavant en el camí cap a la llibertat de l’individu. I això és el que es pretén quan qui sigui lluita contra la censura i posa a l’abast del públic tota una sèrie d’obres censurades en algun moment per algú que tenia el poder de fer-ho. Aquesta és una col·lecció controvertida que va començar amb una primera obra que ja va generar molta polèmica. No és aquest en absolut el seu objectiu. Aquella obra em va posar en contacte amb un món fascinant: el món de les obres d’art prohibides, un món que em va atrapar com un imant poderosíssim. Un món, desgraciadament, amplíssim. Totes les obres de la col·lecció tenen una història. I n’hi ha de tota mena: dramàtiques, ridícules, vergonyoses… com de dramàtic, ridícul i vergonyós és el món de la censura.

La visita a aquest museu volem que sigui per a tothom un exercici de tolerància; hi trobarem obres que ens desagradaran, que seran contràries als nostres valors. En definitiva, potser les trobarem vulgars i, fins i tot, inacceptables. Pensem llavors que els valors artístics són individuals i que els nostres no estan per sobre ni són millors que els dels nostres veïns. La diversitat cultural humana és la suma de molts conceptes individuals, cadascun dels quals té els mateixos drets, i cap d’ells pot ser menystingut per un altre. La diversitat cultural és individual. Si no, esdevindria uniformitat opressiva.

Tolerància, respecte i amplitud de mires són els valors que hauran de prevaldre en qualsevol visitant d’aquest museu. I si en algun moment ens trobem davant d’una obra que fereix la nostra sensibilitat per la seva vulgaritat, pensem llavors que per al nostre veí que la contempla pot ser lírica i deixem que la tolerància marqui la nostra experiència vital i sensorial. Paul Robert Cohen i el jutge John Marshall Harlan veuran que la seva feina no ha estat en va.

Subscriu-te a la revista!

Accedeix a tot el contingut exclussiu i reb el nostre butlletí puntualment amb totes les novetats abans que ningú.
Per tal d'obtenir més informació sobre les diferents modalitats de subscripció que t'oferim, fes clic al següent botó:
M'interessa patrocinar aquesta secció