Marco Noris (Bèrgam, Itàlia) viu i treballa a Barcelona. Desenvolupa part de la seva pràctica artística principalment en l’àmbit de la pintura al seu estudi a Piramidón, i centra la seva investigació en el que l’artista considera dues temàtiques: ruïna i memòria històrica d’una banda, i territori i paisatge per l’altra. El paisatge esdevé un element clau en la seva obra, un lloc que l’artista entén com a escenari de derrota i de trànsit. Durant els últims set anys, la recerca l’ha portat a aprofundir i experimentar la seva relació amb el paisatge i el territori utilitzant l’acte de caminar com a eina d’investigació.

Com es produeixen els teus inicis en el món de l’art?
Vaig iniciar la meva carrera artística explorant el net.art i el videoart, però sobretot em vaig acabar centrant en un projecte col·lectiu a Itàlia a finals dels anys noranta, que consistia en una mena de xarxa social per a projectes col·lectius en l’àmbit digital. Vaig seguir una trajectòria en aquest sector abans de tornar a centrar-me en l’art, especialment en la pintura, ja a Barcelona. Ara, m’agrada tenir contacte físic amb l’obra, i, malgrat que la pintura és nucli en tots els meus processos, també treballo amb vídeo i fotografia. El fet de caminar, a més, ha anat adquirit un paper performatiu en aquests projectes i ha establert una connexió directa amb la pràctica de la pintura com una experiència física i tangible.
SEQUERE és un projecte artístic que consisteix en un recorregut a peu.
SEQUERE (que es pronuncia secuere) és un projecte que vaig iniciar el 2022 i que explora el temps i la memòria amb un acte simbòlic: recollir aigua a la desembocadura de l’Ebre i retornar-la a la font del Segre caminant riu amunt. La mirada i el cos travessen l’espai i el temps per activar una lectura poètica del territori, en què la geografia, els topònims, les ciutats i les muntanyes van impulsar una investigació sobre la memòria històrica, les relacions humanes i el territori, on el que importa és el gest simbòlic. Agafar l’aigua de la desembocadura del riu i portar-la a la font. Regenerar aquest cicle d’etern retorn.


És una invitació a travessar el temps, a caminar per la memòria i a obrir trajectes en un territori ple d’història oblidada.
El territori té moltes ferides obertes. El caminar és per a mi una eina d’investigació per anar millorant; és un treball de camp que activa coses. Una excusa, un gest, un acte de transformació. La pintura o l’obra plàstica és el final d’un procés, o un rastre d’aquest. L’obra genera més coses que no sempre tenen un acabat físic. En caminar un territori, es van activant accions i reflexions en el mateix moment; et posa en contacte amb la realitat quotidiana que sovint ignorem perquè estem ocupats pensant en «coses més grans» o simplement ens movem des d’un punt A fins a un punt B sense observar el trajecte. Però són aquests llocs on passen les coses fonamentals de l’existència. Caminar és la unitat bàsica de l’existència com ho és la respiració, una forma bàsica d’existència, de ser.
Parla’ns d’aquest uròbor que va transportar l’aigua de la fi al naixement del Segre.
És una figura que m’acompanya de fa temps, nascuda per casualitat, i que simbolitza la unitat. Més enllà de la simplicitat, el fet que tot és u és clau per a mi. Per això el mantinc com a referència directa i m’acompanya. L’uròbor és una figura mística vinculada a l’alquímia, la filosofia i l’espiritualitat. De fet, espiritualitat en el nostre món contemporani és una paraula perillosa perquè s’identifica amb la «religió». Per a mi, la terra és espiritualitat. Una idea que està relacionada amb una concepció molt ancestral de l’essència de l’existència; la sacralitat de la terra, el cos i l’aigua com a vehicles de connexió amb altres realitats són portes cap a allò que normalment es descuida. En aquesta època normativitzada i tecnològica en què s’impossibilita una connexió més profunda, l’acte de caminar porta a un estat més enllà de la ment, a una espiritualitat més natural. Hem après a buscar l’espiritualitat fora, però en realitat la portem dins. Caminar ajuda a tornar a allò bàsic: el cos, l’espai, la terra, l’aigua, l’altre.

Espiritualitat en el nostre món contemporani és una paraula perillosa perquè s’identifica amb la «religió». Per a mi, la terra és espiritualitat
Has explorat diverses formes en els teus projectes.
El caminar és una eina que genera molt material d’investigació. En el primer projecte vaig escriure un dietari del recorregut per fixar els records, ja que la memòria s’esborra amb el temps. També hi vaig afegir fotografia i pintura a l’oli. Després, vaig començar a incorporar-hi gravacions d’àudio i vídeo, i a escriure poemes per allunyar-me de la narració diària i explorar en profunditat. Però, a SEQUERE, la quantitat de material generat va ser tan gran que va esdevenir un problema en alguns moments. El temps és cada cop més just, i era complicat trobar la forma per elaborar tot el material per crear l’obra. Per això, vaig haver de dividir el treball en diferents camins: una publicació textual, una part plàstica i una web on aprofundir en temes específics i oferir una visió global del viatge, incloent-hi rutes i camins. Era la primera vegada que publicava poesia i sentia respecte, ja que són incursions, però servia com a vehicle per parlar de coses que no són a la pintura. Així, vaig transportar tota la part més conceptual cap a la poètica amb la publicació.
Hem après a buscar l’espiritualitat fora, però en realitat la portem dins. Caminar ajuda a tornar a allò bàsic: el cos, l’espai, la terra, l’aigua, l’altre
I com s’esdevé aquesta evolució en la teva trajectòria artística?
Jo vinc d’una relació amb la pintura més tradicional: vaig treballar al taller per fer quadres fins al voltant del 2013. Llavors, va haver-hi un punt d’inflexió en què vaig sentir la necessitat d’anar més enllà. Vaig decidir fer un canvi de perspectiva i enfocar més els projectes cap a temes que poguessin comportar una necessitat que crec que, a posteriori, va esdevenir una necessitat d’arrelament. Fa 20 anys que soc aquí, i des de llavors la major part del meu treball ha estat intentar entendre o conèixer el territori i, al mateix temps, conèixer-me a mi mateix en relació amb aquest. La investigació en el meu treball s’ha desenvolupat de manera més teòrica, especialment ara, però sempre arribo a la pintura. Intento mantenir i protegir l’aspecte creatiu i màgic de la creació plàstica i l’enigma que pot generar una pintura. Des del 2017, vaig introduir la investigació a través de l’acte de caminar, i això ha anat creixent. No puc ni vull resoldre la meva pràctica artística només amb el caminar, ni tampoc limitar-la a una producció buida centrada en l’objecte. Vull mantenir un equilibri entre la part teòrica, poètica i formal. Ho imagino com una taula de tres potes, on totes han d’estar ben equilibrades.
La major part del meu treball ha estat intentar entendre o conèixer el territori i, al mateix temps, conèixer-me a mi mateix en relació amb aquest

(…) sempre arribo a la pintura. Intento mantenir i protegir l’aspecte creatiu i màgic de la creació plàstica i l’enigma que aquesta pot generar
Des de fora es percep que caminar i pintar transmeten una unitat en la teva obra.
El caminar ha influït molt en la meva pràctica, perquè abans només treballava amb el cavallet i el quadre. Ara em costa molt tornar a aquella dinàmica, perquè materialitzar el procés en l’objecte implica incorporar-hi la història. Per això, el tipus d’obra que faig ara reflecteix el caminar. L’obra ha de capturar l’essència de la creació, la seva textura i plasticitat: resulta un cos que absorbeix la història del seu esdevenir. Tot això ha canviat a través del caminar; he caminat la construcció d’una obra. Els trenta-tres metres de presentació de l’obra SEQUERE al Centre d’Art La Panera són una mena de caminar el que s’ha caminat; com ho ha estat tornar a escriure els quatre mil quatre-cents topònims. L’obra d’àudio de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida és una lletania poètica de topònims llegits del recorregut caminat. Sempre hi ha el caminar. Nosaltres som caminar, vivim el nostre caminar, i els nostres cossos porten la nostra història. La meva obra, també, és un cos que porta el seu esdevenir com a tal.
També és important en el teu art el tema dels topònims, t’acompanyen.
El meu treball amb topònims està molt relacionat amb la meva mirada d’estranger i consisteix a combinar mapes de paper i digitals per anar construint el recorregut. Els topònims van ser la primera aproximació, on comença i acaba tot. Com a estranger, el topònim en el territori català sona com un llenguatge mític i ric en històries, i a Catalunya la toponímia té molta narració. Quan comences a mirar el territori caminant, és com descobrir un amic que mai has conegut físicament en persona. Llegeixes els topònims, els poses cara i agafen altres matisos; després, quan els tornes a estudiar, prenen nous significats. Són una eina per imaginar i crear històries, fins i tot ficcions, que enriqueixen els projectes artístics. El topònim és un símbol molt poderós.