Ordres sense consciència: Sol LeWitt i la paradoxa artística de la intel·ligència artificial

Quan la idea no és humana: reflexions sobre l’art conceptual i l’autoria sense autor

Imaginem una màquina capaç de crear dibuixos a la paret, de traçar línies amb perfecta precisió, de seguir una sèrie d’instruccions fins al més mínim detall. Imaginem que aquests dibuixos no provenen d’una mà humana, sinó d’un algoritme entrenat a reconèixer patrons visuals. Ens sembla una proesa tecnològica? Potser. Però fa més de mig segle, un artista ja havia intuït aquesta dissociació radical entre la idea i la mà: Sol LeWitt.

LeWitt (1928-2007), figura central de l’art conceptual, va capgirar la noció d’autoria artística amb els seus famosos Wall Drawings. El seu sistema proposava que l’obra no fos el resultat d’una execució manual personal, sinó d’una idea expressada mitjançant instruccions precises que altres persones executaven. “La idea és una màquina que fa l’art”, escrivia el 1967 a Paragraphs on Conceptual Art. El concepte esdevenia central i la realització física de l’obra era gairebé secundària. Però aquí rau una paradoxa fascinant: mentre LeWitt delegava l’execució mantenint la idea, la intel·ligència artificial fa sense idear. Una mà sense cos, una idea sense vida.

L’artista que no tocava l’obra

Els Wall Drawings de LeWitt són sorprenents perquè, malgrat que no els ha executat ell, conserven una presència clara de l’autor. Un exemple, Wall Drawing #118 (1971): “Sobre un mur, línies rectes en quatre direccions (vertical, horitzontal, diagonal esquerra, diagonal dreta) i corbes, distribuïdes uniformement amb la màxima densitat. Línies grises”. Aquesta instrucció, aparentment senzilla, conté tota la complexitat del pensament lewittià: precisió conceptual, obertura interpretativa i consciència estètica. Hi ha una veu, una intenció, una mirada que persisteix més enllà de qui l’executa.

Fins i tot quan vint persones diferents tracen el mateix dibuix en contextos diversos, el que roman és el pensament de LeWitt, la seva manera particular d’entendre l’espai, el temps i la repetició. Cada realització és alhora la mateixa obra i una obra diferent, perquè l’execució humana porta sempre traces de subjectivitat: la tremolor de la mà, la interpretació del color, la densitat personal del traç. En aquest sentit, podríem pensar que LeWitt anticipa el funcionament de la intel·ligència artificial: una separació entre pensament i acció, entre idea i gest. Però de debò és el mateix?

Quan vint persones dibuixen la mateixa obra, mai no és la mateixa: cada mà hi deixa la seva tremolor, cada ull la seva lectura del color, cada gest la seva densitat pròpia

La diferència és radical. LeWitt pensava les seves instruccions amb una intenció artística, conceptual, gairebé filosòfica. Cada Wall Drawing era una reflexió sobre els límits de l’art, sobre la possibilitat de crear sense tocar, sobre la tensió entre sistema i atzar. Quan va concebre Wall Drawing #260 (1975) —línies no rectes de quatre colors (groc, vermell, blau, negre) que no es toquen, amb línies no rectes de quatre colors que es toquen—, no estava simplement donant instruccions: estava explorant les paradoxes de la percepció i els límits del llenguatge com a eina creativa.

La màquina que calcula sense pensar

A diferència de LeWitt, la IA no parteix d’una idea, no conceptualitza, no sap què està generant ni per què ho genera. La IA funciona per associació, per càlcul estadístic, per reconeixement de patrons. Quan li demanem que generi una obra a l’estil de LeWitt, no entén la noció de minimalisme conceptual ni el radicalisme de separar idea i execució. Simplement, imita formes que ha vist abans, combina elements visuals segons probabilitats estadístiques. La IA pot generar alguna cosa que s’assembli en l’aspecte visual a una obra de LeWitt, però no pot generar una obra de LeWitt perquè no pot accedir al pensament que l’origina.

Aquesta és la paradoxa més inquietant: mentre que LeWitt aplicava ordres amb consciència, amb un projecte artístic i intel·lectual darrere, la IA aplica ordres sense consciència, sense context, sense desig. Es tracta d’una mena de LeWitt sense idees, d’un executor sense concepte, d’una mà sense cervell. Si LeWitt va dir que “l’art no ha de ser mirat”, la IA ens ofereix un art que no és pensat. Això ens obliga a repensar, doncs, què entenem per creació: és suficient amb el resultat visual o cal també una ment que decideixi, que pensi, que proposi una relació amb el món?

Un altre exemple revelador és Wall Drawing #797 (1995), en què LeWitt especifica el següent: “El primer dibuixant fa una marca. El segon dibuixant fa una marca. El tercer dibuixant fa una marca. Amb cada nova marca, el dibuixant intenta no repetir cap marca feta anteriorment”. Aquesta instrucció conté una dimensió temporal, relacional i cognitiva que cap IA no pot replicar de manera genuïna. Implica memòria, decisió, interacció humana, consciència de l’altre. La IA pot simular aquesta variabilitat, però no pot experimentar-la.

Delegar no és generar

Hi ha una diferència radical entre delegar l’execució, com feia LeWitt, i generar de manera automatitzada, com fa la IA. Delegar implica una confiança humana, un pacte de transmissió entre subjectes conscients. Quan LeWitt confiava les seves instruccions a col·laboradores —artistes com Anthony Sansotta, Andrea Miller-Keller o els membres del seu estudi—, establia una relació basada en la comprensió i la interpretació creativa. Les persones executores no eren simples màquines reproductores, sinó intèrprets que aportaven la seva sensibilitat a la realització de la idea.

Generar automàticament és crear sense intenció ni responsabilitat. LeWitt no volia rapidesa, volia pensar els límits de l’art i el sentit mateix de l’autoria

Generar automàticament, en canvi, implica un procés sense intenció, sense preguntes, sense responsabilitat. LeWitt no cercava eficiència ni velocitat, buscava explorar els límits del pensament artístic, qüestionar l’autoria, investigar les possibilitats de l’art com a sistema. La IA opera en funció del rendiment i la plausibilitat estadística, sense cap mena de projecte estètic o intel·lectual. Les seves “creacions” no tenen origen intel·lectual, no sorgeixen d’un posicionament, d’una lectura del món, d’una experiència viscuda; són derivacions sense genealogia.

Pot semblar irònic que l’artista conceptual per excel·lència sigui una comparació adequada per a la IA. Però precisament aquí s’evidencia la diferència fonamental: LeWitt no eliminava l’autor, el reformulava, qüestionava la mà però reforçava la idea. La IA, en canvi, elimina l’autor en favor del sistema. La idea no és de ningú: és una agregació de dades sense cos, sense biografia, sense intenció. L’obra no té origen, només aparença.

LeWitt no eliminava l’autor, el reformulava, qüestionava la mà però reforçava la idea. La IA, en canvi, elimina l’autor en favor del sistema

Pensar abans d’executar 

L’art contemporani ens ha ensenyat que no cal tocar una obra per tenir-ne l’autoria, però també ens ha recordat que cal pensar-la. La creació implica una posició, una responsabilitat, una consciència del context històric i cultural. Marcel Duchamp ja ho havia intuït amb els seus ready-mades: l’art no resideix en l’objecte, sinó en la decisió de designar-lo com a tal. John Cage, amb les seves composicions aleatòries, mantenia sempre una intenció compositiva, una reflexió sobre el silenci i l’atzar. Fins i tot l’art generatiu dels anys seixanta, amb figures com Vera Molnár o Manfred Mohr, partia d’una investigació conceptual sobre les possibilitats de la màquina.

La producció automàtica de la IA, en canvi, només implica eficàcia tècnica. Pot produir infinites variacions d’un estil, combinar elements de manera sorprenent, fins i tot generar formes que ens agraden o ens commouen. Però pot proposar una ruptura conscient? Pot articular una crítica? Pot qüestionar els seus propis fonaments? LeWitt no buscava imitar res, buscava pensar l’art des de la seva mínima expressió, reduir-lo a la seva essència conceptual per comprendre millor què el constitueix.

Més que preguntar-nos si la IA pot fer art —potser sí, en certa manera—, hauríem de pensar què considerem art i si estem disposades a prescindir de la idea, de la consciència i del pensament com a motor creatiu

Potser el gran llegat de Sol LeWitt és aquest: abans d’executar, pensar. Abans de dibuixar, preguntar-se què és dibuixar i per què fer-ho. La IA produeix sense pensar, genera sense preguntar-se res. En aquest sentit no és un artista conceptual; és un artista sense concepte. I potser això és el que ens ha de fer reflexionar, no sobre si la IA pot fer art —que potser sí que en pot fer, en certa manera—, sinó sobre què considerem art, i si mostrem disposició a prescindir de la idea com a origen, de la consciència com a motor, del pensament com a justificació última de l’acte creatiu.

La paradoxa de LeWitt i la IA ens ensenya que executar instruccions no equival a crear. Entre l’ordre i l’obra hi ha sempre una consciència que decideix, que interpreta, que assumeix la responsabilitat de l’acte. Sense aquesta consciència, potser tenim producció, però no creació. Tenim aparença, però no art.