PSJM, artistes contemporains

Fent una mica de retrospectiva, L’Illa d’Hidrogen (2011) és el primer procés artístic amb què enceteu el debat ecològic. Un projecte que mai no va poder esdevenir en la seva forma original, però sí en d’altres. Quina és la seva història fins ara?
L’Illa d’Hidrogen és un projecte amb el qual vam començar a treballar l’any 2009, quan encara no s’havien notat les conseqüències de la crisi que vivíem en aquell moment, la financera. Les retallades en cultura, com en molts altres sectors, van impedir que aquest projecte nasqués en la seva forma original, que era la construcció d’un monument.

Un monument de quin tipus?
Un monument conceptualitzat durant el nostre període de residència a Berlin, influenciats pel fort
sentiment verd que es viu en general a Alemanya. El projecte original és una obra d’art relacional que s’abasteix només d’energia líquida per qüestionar de manera irònica la conjuntura en termes ecològics i que estava pensat perquè pogués col·locar-se a fires i biennals. La base estava dissenyada per a subministrar una sèrie de serveis, per exemple una cabina de raig UVA per a prendre el sol o un espai per a poder escoltar música i veure audiovisuals. El plantejament era: energies netes sí, però per a què? Agafem l’energia del sol per a després prendre el sol a través de raigs ultraviolats?

Gairebé tots els nostres projectes són polisèmics, atès que tenen molts nivells de lectura i molts fils d’on estirar

El monument no es va poder confeccionar, però sí que va prendre altres formes. Quines?
Malgrat que el monument sencer no va poder fer-se, sí tot el que el mantenia amb vida, que va anar modelant-se segons la contingència històrica. Podem dir que el procés artístic va acabar per desplegar-se en diferents peces amb diferents nivells de lectura, atès que gairebé tots els nostres projectes són polisèmics per tenir diferents fils d’on estirar. D’una banda vam poder treballar una escultura amb tecnologia 3D −no tan usual com ara−; així mateix, un vídeo i una sèrie de dibuixos.

També vau presentar un llibre, oi?
Sí, L’Illa d’Hidrogen. Basant-nos en el concepte de projecte continu que estàvem vivint, vam escriure una utopia, una obra de literatura narrativa que feia relació a l’essència teòrica del projecte i a la idea de contrastar-la amb els típics llibre d’assaig sobre el tema, que acostumen a ser poc narratius i amb poc suspens. Vam acabar per combinar les formes de fer de la novel·la negra sueca amb l’assaig clàssic de la teoria utòpica. El llibre va acabar presentant-se, conjuntament amb la resta de peces, a la fira Arco d’aquell any.

Quin és el fil argumental que segueix la novel·la?
El leitmotiv és la construcció d’aquest aparell que mai no arriba a construir-se i que entronca amb el concepte real d’utopia. Un projecte que està allà, en el que vas treballant, però que mai no és realitza en essència. Quan el científic Galiano es preguntava per a què serveixen les utopies, ja prenunciava: “Les utopies són perquè avancis, no perquè arribis a elles”. La nostra utopia, però, és entròpica, o irònica, perquè parteix d’un plantejament tràgic, ja que el lloc que es dibuixa tampoc no és idíl·lic.

Des d’aleshores heu dut a terme diferents exposicions arreu del món; també sou curadors. La vostra darrera instal·lació Democràcia Americana, de què ens parla?
Democràcia Americana forma part de la nostra geometria social, una sèrie d’obres que prenen formes murals, escultòriques, pictòriques… Composicions de tall minimalista basades en dades estadístiques i recomptes. L’obra que actualment tenim exposada a Los Angeles és la representació dels resultats electorals al llarg de tota la història dels EUA, 59 quadres exposats de manera lineal a dins d’una nau enorme i on cadascun d’ells representa un recompte electoral, des de George Washington fins a Joe Biden.

L’obra que actualment tenim exposada a Los Angeles és la representació dels resultats electorals al llarg de tota la història dels EUA, des de George Washington fins a Joe Biden

Què n’heu extret d’aquesta reformulació i recompte?
És interessant poder constatar que, l’americana, és una democràcia que s’ha mantingut de manera ininterrompuda al llarg del temps, i en forma de república. Així mateix que en els seus orígens al segle XVII existien diferents opcions polítiques, tot i que amb una tendència evident al bipartidisme. Des d’una perspectiva europea, un dels elements que potser més sorprèn és l’arbitrarietat en l’assignació dels dos colors principals, el blau i el vermell, dos colors que connoten el contrari que aquí.
L’explicació és que des de l’any 2000 els mitjans de comunicació estatunidencs van començar a associar
el color vermell al Partit Republicà −tot i tractar-se d’un partit conservador− i el color blau al Partit
Demòcrata, considerat de centreesquerra.

Des d’una perspectiva europea, un dels elements que més sorprèn a ‘Democràcia Americana’ és l’arbitrarietat en l’assignació dels dos colors principals, el blau i el vermell, dos colors que connoten el contrari que aquí

No només creeu a partir de l’art contemporani tradicional, sinó també digital. En aquest sentit, fa pocs mesos heu penjat una sèrie d’obres a la plataforma d’NFT Open Sea. Com ha estat l’experiència?
Abans de treballar en aquestes peces, l’any 2018 vam fundar la sala d’art social al Gabinete Literario de Las Palmas de Gran Canaria des d’on vam estar comissariant diferents exposicions sobre gènere, art
i ecologia… i també vam posar en marxa uns tallers d’art col·lectiu. No obstant això, durant la pandèmia aquest espai físic va tancar i la sala d’art social va convertir-se en la saladeartesocial.com, on també vam obrir un espai per al net.art. Aquest espai digital vam iniciar-lo amb Daniel G. Andújar, un dels pioners del net.art a Espanya, amb el programa Small Data: petits monuments del net art, des d’on es qüestiona el capitalisme de plataformes. En la conferència d’obertura vam tocar el tema dels NFT, un tema sobre el qual nosaltres ja estàvem investigant, atès que l’art digital no és només una de les nostres variants com a artistes, sinó també com a curadors i docents.

Durant la pandèmia vam obrir un espai per al net.art, el programa ‘Small Data: petits monuments del net.art’, des d’on es qüestiona el capitalisme de plataformes

Què en va sorgir, d’aquesta experiència?
Immersos com estàvem en el boom espectacular en què el criptoart no es qüestionava, ens plantejàvem una crítica institucional en el marc dels NFT. Sabem que el mercat de l’art funciona amb fetitxes comercials basats en l’exclusivitat; no obstant això, el que en realitat poses a la venda no és l’obra en si mateixa, sinó un NFT −un certificat d’autenticitat. Això ens recorda el que ja va passar al seu moment amb la fotografia i el vídeo, però aleshores el certificat era un paper.

Com es va acabar materialitzant aquesta crítica?
Vam presentar un treball d’investigació en forma de col·leccions de fetitxes digitals autoconscients, una sèrie de loops audiovisuals realitzats en 3D. Són uns cubs creats a partir de diferents materials i colors que, en girar, descobreixen una frase que ens permet reflexionar sobre l’estatus odontològic, socioeconòmic i ecològic d’aquests nous objectes.

Per què ecològic?
Dins de la comunitat de criptoartistes ens interessa molt el debat mediambiental, ja que Internet consumeix moltíssima energia. Encunyar els bitcoins de tot un any equival a la mateixa quantitat d’energia que necessita la ciutat de Polònia en un any. I amb quin tipus d’energia? Amb carbó. Per tant, no es pot malbaratar aquest debat perquè suposa una quantitat d’emissions de CO2 a l’atmosfera gens menyspreable.

L’art contemporani és un espai de llibertat que ens permet parlar d’una forma autèntica i sense barreres

No seria necessari canviar el nostre model energètic perquè això canviés?
Per suposat. Tot i que algunes plataformes ara estan optimitzant la velocitat de les seves transaccions, és un debat on posar l’accent. Actualment, quan parlem de tecnologia i d’Internet ens sembla estar parlant d’entitats immaterials, però en realitat no ho són perquè hi ha un consum i una detracció de recursos al darrera. Evidentment, si comparem la despesa de la plataforma Etherum amb la de la resta de l’economia mundial, aquesta és molt petita, i més comparada amb altres activitats como els avions, els cotxes o les fàbriques. No obstant, segueix essent un consum altíssim i una realitat a tenir present.

Per acabar, porteu molts anys treballant l’art contemporani gairebé des de totes les vessants. Què us permet aquest tipus d’art que no us permetin d’altres?
L’art contemporani és un espai de llibertat que ens permet parlar d’una forma autèntica i sense barreres. Nosaltres entrem i sortim. Ho utilitzem tot: l’espai públic, els museus, les xarxes… Però l’art contemporani no està per sobre de cap altra art. Això sí, a nosaltres ens agrada trencar límits, interseccionar, fluir… i esperem que aquesta manera de crear mitjançant l’art ens permeti seguir gaudint d’aquests espais de llibertat.