RECLAMANT EL NOSTRE PASSAT I FUTUR

L’edat de pedra

En les coves de França on fou descobert l’art de l’edat de pedra a Europa, els arqueòlegs van trobar moltes imatges de talles escultòriques femenines. Aquestes figuretes d’amples malucs, panxes arrodonides i generalment sense rostre foren titllades de Venus o simplement d’estranya pornografia pels primers arqueòlegs. De fet, aquestes estilitzades talles honoren el fet de poder d’infondre vida de les dones i reflecteixen un punt de vista sobre el món que uneix espiritualitat i natura.

El rol dels homes s’entenia dins un sistema de creences on la sexualitat esdevenia inherent al cicle de la vida

Per exemple, la Venus de Laussel va ser esculpida fa uns 25.000 anys a l’entrada (o atri vaginal) d’una cova-santuari a França. Aquesta imatge no només indica que es reverenciava el poder de donar vida de la dona, sinó que els cicles menstruals de la dona no es consideraven una “maledicció” i, com succeïa amb els cicles de la lluna, del sol i de les estacions, també eren celebrats mitjançant ritus sagrats, com fan, en l’actualitat, els aprovisionadors i durant molt de temps aïllats BaMbuti a l’Àfrica. A la seva mà dreta, aquesta figura sosté una lluna en quart creixent oscada amb tretze marques: el número de cicles de la lluna corresponents a un any. L’altra mà assenyala la seva vulva, com si ens advertís, molt abans de la invenció de la llum artificial, de la relació entre els cicles de la lluna i els cicles menstruals de les dones.

En aquestes coves de mil·lennis d’antiguitat també trobem imatges d’òrgans sexuals femenins i masculins. Un exemple és la talla escultòrica de pedra d’Izturitze, als Pirineus francesos, que mostra un fal·lus dins una vagina. Si el poder d’infondre vida del cos de la dona es considerava una temàtica central, el rol dels homes s’entenia dins el marc d’un sistema de creences en què la sexualitat esdevenia inherent als cicles del naixement, la mort i la regeneració de la vida, inclosa la vida humana.

El Neolític

En la següent etapa evolutiva de la cultura humana, el Neolític o època dels inicis de l’agricultura, trobem una multitud de figures femenines que representen el poder de donar i sustentar vida que s’atribuïa a l’univers. Sovint també hi ha l’aparellament de la dona i l’home.

Un exemple és la talla escultòrica d’una dona i un home que s’abracen i, al seu costat, de la dona amb un infant als braços. El primer panell d’aquest fresc, que fou excavat a Çatal Hüyük (un gran assentament neolític a Turquia), probablement consisteix en una representació primerenca del hieros gamos o “matrimoni sagrat”; un ritus d’aparellament que va sobreviure més enllà dels temps històrics, com encara llegim als himnes d’Inanna de la Mesopotàmia de l’edat de bronze. La segona part (la mare i l’infant) sembla precursora dels milers de figures de la Verge i l’Infant que trobem en l’art cristià tardà a Europa. Tanmateix, en aquest interval de 8.000 anys, l’infant era clarament fruit de l’aparellament entre la dona i l’home (probablement dues deïtats) en lloc del resultat d’una suposada inseminació divina i asexual.

Una altra troballa provinent de Çatal Hüyük és una figura femenina asseguda en un tron, flanquejada per uns fèlids, en el moment del part.

L’art neolític també tracta la cara oposada del cicle de la natura: la mort. Per exemple, les imatges d’uns voltors probablement reflectien la pràctica que es duia a terme a Çatal Hüyük de “mostrar els morts” als voltors abans d’enterrar els seus ossos sota les tarimes on dormien aquells i aquelles que els havien sobreviscut, possiblement amb l’esperança que els seus esperits retornessin en un dels seus fills o una de les seves filles.

Tot i que les imatges femenines eren importants símbols religiosos, de vegades es barrejaven amb imatges d’animals, com succeeix en moltes de les figures sovint anomenades deesses ocells i serps del Neolític, que un cop més posen de manifest la unitat de la vida en la natura.

EL NOSTRE PASSAT I PRESENT

Les excavacions de Çatal Hüyük i d’altres cases i cementiris d’inicis del Neolític mostren una estructura social generalment igualitària. Concretament, l’arqueòleg Ian Hodder, que va fer excavacions a Çatal Hüyük, apunta que “fins i tot les anàlisis dels isòtops dels ossos no revelen cap indici de divergència en l’estil de vida que es traduís en diferències d’estatus i poder entre dones i homes, de manera que ni els cementiris ni els espais dins les cases suggereixen desigualtat de gènere”. Tampoc hi ha indicis de guerres, atès que Çatal Hüyük no mostra cap signe de destrucció per l’ús de la força al llarg de mil anys.

Nous estudis sobre la societat identifiquen aquests tres elements interconnectats d’una cultura més equitativa, equilibrada des del punt de vista del gènere i pacífica com a trets propis d’un sistema basat en la cooperació. També identifiquen els trets de les cultures d’arribada més tardana, que es caracteritzen per la desigualtat, la dominació masculina, la violència crònica i la bel·ligerància, com a propis d’un sistema basat en la dominació.

Les societats de la nostra prehistòria, tot i orientar-se més cap a la cooperació, no eren ideals. No obstant això, el seu punt de vista sobre les relacions humanes era molt diferent d’allò que arribaria més tard, quan el conflicte i la separació, la victòria i la derrota, la dominació i el sotmetiment, la conquesta i el control i, en definitiva, la força, la por i la disjunció violenta esdevingueren temàtiques centrals tant en la vida com en l’art.

Els herois sobre els quals llegim a les classes d’història, com Teseu, Hèrcules i Perseu, representen els homes violents que van succeir al món antic després d’un període de gran desequilibri en la nostra prehistòria. Certament, gran part de l’art que admirem idealitza la violència, inclosa la violència sexual, com és el cas de les pintures i gerros atenencs que mostren déus com Zeus violant dones. A més a més, les representacions de l’escena del part es troben notablement absents en aquest art.

Els herois sobre els quals llegim a les classes d’història, com Teseu, Hèrcules i Perseu, representen els homes violents que van succeir al món antic després d’un període de gran desequilibri en la nostra prehistòria

Aleshores, les dones foren apartades de les posicions de poder i considerades com a meres possessions dels homes. La separació entre qui es trobava a dalt de tot i qui es trobava a baix era immensa i, com escrivia Sant Agustí, qualsevol que gosés desafiar el seu estatus era “com un nas que volia ser un ull”. Fins i tot, com escriu l’historiador David Noble en un llibre amb aquest mateix títol, la ciència moderna va sorgir d’un “món sense dones,” i jo afegiria “d’un món sense nenes i nens”. A més, avui en dia, les tecnologies modernes, al servei de la dominació i la conquesta, ja sigui de la gent o de la natura, amenacen la nostra pròpia supervivència.

No obstant això, també existeixen poderosestendènciesenl’àmbitdela cooperació: tots els moviments de justícia a favor del medi ambient, el gènere, la raça i l’economia desafien el mateix: una tradició de dominació. Un nombre creixent d’estudioses i estudiosos qüestionen la tesi que la guerra, la desigualtat i la dominació masculina siguin innats en l’ésser humà. Cada cop més dones i homes treballen a favor d’una forma de viure i estimar més equitativa, empàtica i sostenible, i d’un món genuïnament espiritual en què tot allò que tradicionalment s’ha associat amb la femineïtat, com l’atenció, la cura i la no violència, ja no es trobi infravalorat, ja sigui en les pròpies dones, en els homes o en qualsevol persona que es trobi entremig.

En resum, roman emergent una visió del món que, en aspectes fonamentals, ens connecta de bell nou amb les nostres arrels primigènies més orientades cap a la cooperació. La comprensió d’aquestes arrels ens ajudarà en la tasca essencial de construir un futur millor.

Roman emergent una visió del món que, en aspectes fonamentals, ens connecta de bell nou amb les nostres arrels primigènies més orientades cap a la cooperació