Pirates, faunes, dimonis

Amb la trilogia de curtmetratges que ens presenta Pol Merchan (Lleida, 1980) a La Panera, aterrem a Berlín, una mena de País de Mai Més, on poder desafiar les categories binàries de gènere i trobar l’alliberament de les normes socialment imposades; tornem a una Barcelona dissident, contracultural i llicenciosa, i acabem al punt d’origen de l’artista, convertint-nos en confidents de converses amb la mare que ens punxen fins al moll de l’os. Els pirates, faunes i dimonis que ens guien en aquesta travessia «podrien semblar personatges de conte, però, ben lluny d’això, es tracta d’experiències de vida reals i palpables», tal com revela la comissària de l’exposició, Marta Sesé, abans d’enlairar-nos.

Un mateix fil conductor travessa els tres curtmetratges, protagonistes de l’exposició, tot traçant una genealogia d’allò androgin i de la dissidència sexual i de gènere des d’on viu i crea Pol Merchan. Les tres pel·lícules parlen d’una recerca identitària que va començar quan ell era un infant i es refugiava en el cinema per trobar-hi referents. L’artista dialoga amb biografies amb què connecta. Alhora, tots aquests treballs són el resultat d’una investigació del cos audiovisual a partir de l’experimentació amb el format analògic, amb càmeres súper-8 i de 16 mm, i narratives menys convencionals. Hi trobarem transmasculinitat i identitats fluides que es manifesten amb una mescla de formats, a partir de material d’arxiu incardinat a gravacions del present i material reapropiat.

El primer curtmetratge de la sala, i el més experimental, Pirate Boys (2018), és un viatge introspectiu en qüestions de corporalitat, d’experiències transgènere i de comunitat. El preludia un retrat que li fotògrafi intersexe i activista Del LaGrace Volcano (Califòrnia, 1957) va fer a l’escriptora punk nord-americana Kathy Acker (Nova York, 1947 – Tijuana, 1997) després que se sotmetés a una doble mastectomia a conseqüència d’un càncer de pit. Merchan havia començat a endinsar-se en la vida i obra de l’escriptora, coneguda per la tècnica narrativa del cut-up a partir de l’apropiació de treballs d’altres autors, mentre estudiava un màster d’art a la capital alemanya. Quan va topar amb el treball de Volcano, va saber que hi havia de dedicar un projecte. «Amb aquella foto veig que tant el cos com l’obra de Kathy Acker es fusionen a través de talls, ferides i construcció», apunta Merchan.

Una veu en off reprodueix el pensament de Kathy Acker:

Em vaig adonar que escaparia de la mort perquè ja no sabia distingir qui era

Aquest film, rodat al Tuntenhaus de Berlín, un espai ocupat per la comunitat queer el 1981, ens parla de la col·lisió de dos mons en un mateix cos amb constel·lacions traçades per cicatrius, i connecta l’obra de Kathy Acker amb l’experiència de persones transgènere, en la qual es bressola també la del mateix director, que troba el lloc on crear vincles. Les transformacions corporals es presenten amb talls literaris i textuals i amb una tècnica narrativa del pastitx i el retall que Merchan trasllada al cel·luloide. Hi sentim extractes de la novel·la Pussy, King of the Pirates (1996), que aborda la llibertat personal i la recerca de la identitat en un món dominat per les estructures de poder patriarcals. Però Acker ens recorda que les identitats són artificials, construccions, territoris en disputa. Podem entendre que Pol Merchan s’alineï amb l’al·legat de la novel·la en favor de la llibertat de reinventar-nos com nosaltres vulguem en un món que ens imposa etiquetes i categories. Una veu en off reprodueix el pensament de l’escriptora: «Vaig adonar-me que escaparia de la mort perquè ja no sabia distingir qui era».

Aquesta primera cinta es complementa a la paret més propera de la sala amb tres fotografies més de Del LaGrace Volcano dels darrers anys de vida de Kathy Acker. Són un recurs que ens ajuda a apropar-nos als pirates rebels i lliures de davant i rere la càmera i que van deixar solc en el primer viatge de Pol Merchan.   

L’itinerari ens mena, a continuació, a sortir de la capital alemanya per reconnectar amb Catalunya amb el curtmetratge El jardín de los faunos (2022), filmat a Barcelona. En aquest cas, un documental ens endinsa en la vida de l’artista Nazario Luque (Castilleja del Campo, 1944), el pare del primer còmic homosexual a Espanya als anys setanta i un dels noms més destacats de l’underground barceloní. Material d’arxiu i de memòria oral serveix a Merchan per ordir el retrat d’un home revés, indefallent, lliurat als delits del món fins al darrer dels seus dies, i explicar els 35 anys d’història d’amor atípica amb Alejandro. El resultat és un cant a l’hedonisme que intencionadament conviu amb sentiments com la tendresa, la pèrdua i la resignació.

Alhora, aquest segon film gravita al voltant dels còmics homoeròtics de Nazario i posa en valor la seva audàcia en el context de censura i clandestinitat que havia de desafiar als anys setanta. Sentim el protagonista com explica que els seus treballs més agressius daten de quan el dictador encara era viu, i com ens presenta, com un pare orgullós, la detectiu travesti que es movia en els baixos fons barcelonins en les vinyetes d’Anarcoma, una icona de la revista El Víbora. Precisament, l’exposició ens convida a veure exemplars originals d’aquesta historieta, així com la pintura Ofrenda a San Sebastián / Alegoría del SIDA (1999). 

Finalment, quan ens desplacem a la tercera i darrera pantalla, La llum que cobreix les ferides (2024), ens resituem a la capital de Ponent amb el projecte més personal de Pol Merchan. Amb aquesta pel·lícula, produïda expressament per a l’exposició, l’artista torna a casa per tancar les fenedures que van començar a obrir-se en la infància. D’aquí que hi tinguin un paper important imatges del camp, però també del mar, perquè «Catalunya és mar i Lleida hi és propera». Representa «una voluntat de reconnectar més a través del cos que de l’intel·lecte», tal com ens explica amb una veu pausada i tranquil·la, en pau amb si mateixa, una veu d’aquelles que es modulen a partir d’una reflexió conscient i assossegada.

Ens resituem a la capital de Ponent amb el projecte més personal del cineasta

Assistim al retrobament de mare i fill amb pensaments d’ella en veu alta que ens laceren el cor. Respirem el sentiment de culpabilitat d’una dona que no va saber escoltar els crits d’un fill que als 8 anys es volia canviar el nom (i un món que no reconeixia com a propi). Però parlant i mirant-se amb ulls nous ambdós desembrollen allò que els ha fet patir durant anys, i la Rosa expia unes faltes que ningú no li retreu, però que durant l’absència del fill s’han convertit en una llosa sobre el pit. Com a espectadora, una es reafirma que res no és inextricable quan ens armem d’amor.

Inicialment, havia de ser una pel·lícula sobre el pare, ja mort. De petit, va créixer en un orfenat. De gran, va ser un fotògraf cinèfil que va empeltar al petit Pol la passió per l’art al qual s’ha acabat dedicant. Però també va ser alcohòlic. La seva figura indirectament és present en l’últim curtmetratge, si bé el treball queda pendent. La llum que cobreix les ferides concentra en deu minuts deu hores de converses amb la mare «catàrtiques i alliberadores», segons admet Merchan. Hi apareixen escenes de diables gravades a les festes de Vilanova i la Geltrú que el director encaixa amb els dimonis que emanen tant de la foscor com de la llum. «Des de les pròpies ombres podem sanar-nos», afirma amb una aparença delicada i una mirada honesta i pueril.

També apareix el pare en la darrera obra de totes, penjada a la paret. És un text titulat Sueños, duermevelas, pesadillas (2024) i plasmat en set metres i mig de paper ondulat amb cicles de somnis narrats que ens obliguen a moure’ns per seguir-ne el fil. Somnis i malsons en forma de microrelats que evoquen desitjos i pors. Qui sap si d’aquí en naixeran futurs guions. 

La instal·lació abraça temes universals com les ferides, les relacions interpersonals, l’amor, el desig, el sexe o la mort

Pol Merchan ens convida a acompanyar-lo en aquest periple vital des de La Panera fins al 26 de maig. El 17 de maig podem embarcar amb la projecció d’una selecció de curts de l’Xposed Queer Film Festival, certamen en el qual participa, i l’endemà al vespre, coincidint amb la Nit dels Museus, amb una visita comentada per ell mateix i Marta Sesé. Pirates, faunes, dimonis no s’adreça específicament al públic LGBTIQ+, en la mesura que també abraça temes universals com les ferides, les relacions interpersonals, l’amor, el desig, el sexe o la mort. Al marge de la nostra identitat, segur que a la sortida serem uns altres, perquè, tal com constata Merchan, «els viatges són transformadors. La distància és necessària per comprendre». 

L’EXPOSICIÓ ‘PIRATES, FAUNES, DIMONIS’ PODRÀ VISITAR-SE A LA PANERA FINS AL 26 DE MAIG. A MÉS, DURANT ELS PROPERS DIES ES REALITZARÁN DIFERENTS ACTIVITATS VINCULADES A LA MOSTRA. PER A MÉS INFORMACIÓ SOBRE AQUEST TEMA, VISITEU EL WEB DE LA PANERA.