NOMÉS TU TORNES

Paula Modersohn-Becker i Rainer Maria Rilke: fer llum, donar a llum
Barcelona, 2001

Modersohn-Becker pinta persones que nimben la seva vulnerabilitat. La poesia de Rilke està assedegada del pinyol de les coses, se sacia només d’essencialitat. Paula i Rainer coincidiren la tardor de 1900 a la colònia d’artistes de Worpswede (Baixa Saxònia), amb 24 anys, i l’amistat els durà tota la vida. El Rèquiem que ell escrigué a la mort de Paula (amb només 31 anys a causa d’unes complicacions de part) és l’empremta més famosa d’aquesta història helicoïdal de poesia, pintura i vida.

La cosa no està aquí, la reflectim des de dins; / tot just la reconeixem des del nostre ésser.1

Hi ha llum en qualsevol Art, i no parlo de Llum, sinó del fenomen físic que permet veure-hi. La pintura és l’art on la llum ha d’optimitzar-se millor. Paula Modersohn-Becker i la resta d’artistes que inauguren la modernitat saben d’això, però també estan segurs que la natura pregona de les coses i de les persones no és la presentada a la superfície. La figuració, pacíficament entronitzada d’ençà dels temps que feien de l’artista l’espill d’una realitat unívoca en un món unívoc, ha estat enderrocada. El pinzell ja no cerca la realitat, sinó la veritat; la pintura ja no copsa allò visible, ans ho fa possible. Pintar ha esdevingut creació, no reproducció: el món l’inventen els artistes i la imitació és passat. L’artista ha esdevingut una làmpada capaç de fer llum allà on enfoca la seva sensibilitat. Modersohn-Becker pinta la seva mirada sobre les coses i les persones. L’art esdevé, així, aprenentatge, educació visual: es tracta d’agusar els ulls fins a capturar la profunditat que es belluga a la recambra de les imatges, de pouar-ne un significat que faci palesa la interioritat de l’objecte pictòric. La pintura ja no és l’observació minuciosa dels impressionistes, sinó la cartografia íntima de l’existència.

La poesia de Rilke és, igual que la pintura de la Paula, desaprenentatge de la mirada. El poeta ofereix tota la seva vida en sacrifici a la seva vocació poètica, en el convenciment que el poeta ha de ser abduït per la seva aspiració, sempre radical. Talment, Rilke és propulsat vers el símbol i l’abdicació de la vida en favor del dictum, del poema, que n’ha de poder construir una de millor… I el primer que hom ha d’oblidar quan abandona el vell món és l’esguard que emprava per a penetrar-hi. L’escriptura rilkeana és, per tant, una altra làmpada que il·lumina la petita porció de veritat subjacent arreu. No endebades, la pregunta de com entrenar l’ull en l’essencial —o com esdevenir ull— és un dels temes que obsessionaran l’alter ego del poeta en la novel·la Els quaderns de Malte Laurids Brigge (1910).

Rilke, en un dels seus diaris, adjectivà els ulls de la Paula, quan la conegué a Worpswede, com “tan marrons i vigilants”. I el cert és que ambdós artistes penetraren amb llurs esguards allò que els envoltava per a aprehendre les coses i les persones en el seu interior i, després, fer-les existir tal com ells les veien, al llenç o a la pàgina. Una incessant construcció del món, una mirada perpètuament en guàrdia… Els ulls de la Paula i els del Rainer feren llum, donaren a llum.

I és que en algun lloc existeix una vella enemistat / entre la vida i el gran treball. / Jo la reconec i dic: ajuda’m.1

La vida de Rilke té quelcom de sacerdotal en el seu lliurament absolut a l’Obra. Tan fidel era a la seva determinació, tan ferm fou en la seva tasca que, d’esquitllentes, un cert to de recriminació, una certa textura d’altiu moralisme, taca el seu comiat de Paula. I és que Rilke, entretzenat a no ser enlloc, era un fervent creient de l’abandó, un artesà del seu propi desarrelament. Per a ell, la solitud de l’artista era la seva riquesa, la seva condició sine qua non. El camí cap a la grandesa és desert, segons Rilke; la solitud, el part que no trenca.

La vida de la Paula, en canvi, és un desig desbordant de terra i amor que cristal·litza en els seus quadres, curulls de dones embarassades, flors i criatures. Hom hi percep un anhel amarat de sensualitat, una declaració desafiadora de fertilitat. El seu darrer autoretrat la mostra nua i embarassada (malgrat que, per les dates, encara no ho podia saber), amb les mans fent cova al ventre, orgullosa de ser calze. Alguns parlen de la Venus de Milo, però jo també parlaria d’una aura mariana, gairebé virginal. Aquest darrer autoretrat no només expressa l’ànsia de la Paula de tenir un fill, sinó també d’acaronar la seva maternitat delerosament, de gaudir-la de bell antuvi com un nen que imagina els regals que encara no ha rebut. La pintura de Paula és vincle i persistència: de mare i fill, d’interior i exterior. La Paula carregà durant nou mesos una criatura i acabà pagant per aquella vida amb la seva. Rilke, conseqüent amb el seu ascetisme d’artista, no li podia perdonar una mort tan “primitiva”:

Així vas morir, com les dones morien abans, […] la mort de les puèrperes que volen tornar / a tancar-se i ja no poden fer-ho / perquè aquella foscor que portaren amb elles / un altre cop torna i pressiona i entra.1

El poeta arriba a l’acusació: si la Paula no s’hagués obert, no hagués mort provant de tancar-se altre cop; si el seu amor hagués estat allunyament, la Paula podria seguir pintant.

No tornis.1

La Paula ha quedat en una terra de ningú, encallada en l’acomiadament; els versos traspuen la tensió del dol. Els morts, en el Rèquiem, arriben per a fer-se visibles, per a ser presència, i Rilke els dona la benvinguda:

Quan venen [els morts], / tenen el dret de romandre / en la nostra mirada com les altres coses.1

Amb aquests mots, Rilke impel·leix l’espectre perquè es faci present: li demana literalment que es posi sota la llum de la làmpada, que es deixi veure perquè és a través de la mirada, tal com aprengueren junts a Worpswede, que es fa la realitat. La veu del poeta negocia amb la seva morta: en regateja el grau d’aparició i l’abast del retret. Al capdavall, el dol tan sols es podrà resoldre integrant-hi la Paula:

Il·lustració: EDUARDO MARTÍNEZ

Però ajuda’m per a no distreure’t. / com a vegades allò més distant m’ajuda: en mi.1

Tal vegada el Rèquiem de Rilke per a la Paula neix d’un sentiment d’injustícia que es gira contra la pròpia morta en culpabilitzar-la d’allò que la feu mortal… Tal volta sí que aquests versos estotgen duresa i un velat narcisisme, potser sí que Rilke és un doctrinari sensible, però en el seu poema, també hi batega l’homenatge.

No t’espantis si ara ho comprenc, ai las, / ja s’eleva en mi: no puc fer-ho d’altra manera, / he d’entendre, no importa que em costi la vida. / Entendre que tu ets aquí.1

Tanca Rilke el seu Rèquiem amb allò que pot semblar crueltat o despit (“No tornis”), però que, al compàs del teixit dels seus versos i del cromatisme de les pintures de la Paula, cal llegir com tot comprès, tot perdonat.

No tornis

[1] RILKE, Rainer Maria. Réquiem para una amiga [en línia].
https://bibliotecaignoria.blogspot.com/2019/03/rainer-maria-rilke-requiem-para-una.html Consulta: 15 d’octubre de 2021

Subscriu-te a la revista!

Accedeix a tot el contingut exclussiu i reb el nostre butlletí puntualment amb totes les novetats abans que ningú.
Per tal d'obtenir més informació sobre les diferents modalitats de subscripció que t'oferim, fes clic al següent botó:
Apareix a la revista
1

Artistes relacionats

Articles relacionats

Suzanne Valadon proclama el manifest de la dona lliure, el 1923, a través del retrat d’una dona ajaguda, amb una cigarreta a la boca, una brusa de tirants i un pantaló de pijama ratllat. Del 19 d’abril a l’1 de setembre de 2024, aquesta i d’altres obres podran visitar-se al MNAC.
M'interessa patrocinar aquesta secció