Eduardo Martínez

Eduardo Martínez s’introdueix a la Barcelona dels anys 70 i acaba sent testimoni i alumne del moviment més underground. Actualment, és il·lustrador i dissenyador gràfic freelance. Els seus treballs han estat publicats en blocs i publicacions internacionals d’art contemporani com Cultura Inquieta, Boek Visual, MombóArt Magazine o Creative Boom, a més d’haver participat en exposicions col·lectives en diferents països com el Regne Unit, Itàlia i Rússia, entre d’altres.

Amb el temps, el seu interès per l’art digital i, concretament, pel fotomuntatge el condueixen a descobrir el collage i autoanomenar-se fotomanipulador. Influenciat per les avantguardes del segle XX, sobretot pels corrents del surrealisme i del pop-art, la seva obra es caracteritza per l’ús d’elements geomètrics i la recreació d’imaginaris vintage a partir de fotografies antigues i una paleta de colors variada. 

Tot i que la seva tècnica principal és el collage digital, també realitza collage analògic i assemblage. Actualment, amb l’aparició de nous programes d’intel·ligència artificial (IA) com Lexica o Midjourney, els seus imaginaris es transformen per adquirir nous significats.

La IA permet que t’aproximis al teu univers creatiu d’una altra manera. És com una coctelera on pots abocar totes les teves singularitats alhora.

El refugi del cefalòpode (IA, programa Midjourney)

Aprendre a comunicar-te amb la màquina és un procés. Una vegada hi estàs familiaritzat, l’objectiu és aconseguir generar una imatge que s’aproximi el màxim al teu imaginari visual. En aquest cas, es tractava de plasmar un collage elaborat a partir de diferents elements: edificis victorians, flors, un cefalòpode… i amb un estil compositiu i de colors determinat. Després el programa decideix, atès que el resultat últim acaba sent aleatori. Al final es tracta d’anar provant i afinant.

Contacta amb l'artista:
nez@gmx.es

Articles relacionats

Si ens plantegem especialment els límits de l’art com a límits diferents a la mera expressió d’idees o a la mateixa llibertat de la informació és perquè l’artista ha reclamat, i en bona mesura ha conquerit per a la seva persona, una mena de «dret a la irreverència moral».
Les arquitectures imaginàries han estat un motiu recurrent de representació a través de la història de l’art. El desenvolupament d’aquestes arquitectures s’ha vist motivat majoritàriament des de dos vessants: la il·lustració d’un passat fantàstic i la concepció d’un futur imaginat. 
Paula Modersohn-Becker i Rainer Maria Rilke coincidiren la tardor de 1900 a la colònia d’artistes de Worpswede (Baixa Saxònia), amb 24 anys, i l’amistat els durà tota la vida. El Rèquiem que ell escrigué a la mort de Paula (amb només 31 anys a causa d’unes complicacions de part) és l’empremta més famosa d’aquesta història helicoïdal de poesia, pintura i vida.