Va néixer a Pont de Suert, en plena muntanya del Pirineu, i va créixer llegint les formes i els colors de la natura: la geologia, les plantes, el riu… Ambientòleg de formació, David Fernández va trobar en la ceràmica una sortida quan la vida li va demanar una altra cosa. Avui viu a Vilanova de Bellpuig, un poble de mil habitants a la plana de Lleida, on combina la feina amb la creació. Al seu taller experimenta amb esmalts i porcellana, per perseguir textures arriscades i construir instal·lacions que parlen de comunitat i solitud alhora. En conversa amb Mangrana, parlem d’estornells, de forats d’esponja, de la violència silenciosa del no-reconeixement i de per què els defectes, si els maximitzes, acaben sent expressió.
Has estudiat Ciències Ambientals. Com va arribar la ceràmica a la teva vida?
Vaig passar per una etapa personal dura i vaig trobar en la ceràmica una porta de sortida. Sempre havia tingut ganes de fer escultura. Un amic em va parlar d’un professor i em va dir: per què no hi vas a parlar? Des del primer moment vaig notar que em sentia capaç i cada cop m’anava sentint millor. Em vaig engrescar molt. Va arribar un punt en què vaig deixar la meva feina per dedicar-m’hi completament, però tenir família fa que els números siguin els que són, i ara combino les dues coses: feina al matí i ceràmica a la tarda.
Des del primer moment em vaig sentir capaç. La ceràmica em va enganxar per sempre
Com es tradueix la mirada cap a la natura en la ceràmica?
D’una manera molt directa. He après a llegir la natura i aquesta es reflecteix en el meu treball artístic. He observat, estudiat i explotat molt les possibilitats de la geologia: les pedres del riu, les textures, la manera com es formen les capes. I també les plantes, les llavors, les flors, especialment els colors. No podria treballar d’una altra manera; és el que conec i el que em mou. Néixer a Pont de Suert, en plena muntanya, va marcar-ho tot. I ara visc a la plana, però la muntanya continua dins meu.
Treballes molt l’experimentació tècnica amb esmalts. Ens pots explicar com funciona?
El camp dels esmalts, vist des del punt de vista científic, és immens. Quan esmaltes una peça ceràmica, l’esmalt es converteix en un vidre que cobreix la superfície, normalment de manera uniforme. Però hi ha esmalts que fan el contrari: en lloc de fondre’s d’una manera homogènia, es concentren en punts i formen gotes, grumolls. Tu pots col·locar-los en un lloc determinat i, en coure’s, creen una textura que sembla orgànica, viva. He treballat molt amb aquests esmalts experimentals perquè els defectes m’interessen. Si agafes un defecte i el maximitzes, acabes trobant una nova expressió. Moltes vegades, treballant, apareix un resultat inesperat millor que tots els possibles previstos. He après a no resistir-me a allò que la peça demana.
Si agafes un defecte i el maximitzes, acabes trobant una nova expressió. He après a no resistir-me a allò que la peça demana
Quin paper té la casualitat en el teu procés creatiu?
Un paper molt gran. La ceràmica té una cosa que altres tècniques no tenen: el forn. Poses la peça al forn i no pots saber exactament què en sortirà. Les temperatures, els esmalts, la posició, tot interactua d’una manera que no es pot controlar en la seva totalitat. Això, que podria semblar frustrant, per a mi és un dels aspectes més interessants de la ceràmica. S’estableix una conversa entre el material i l’artista.
Com sorgeix l’obra Murmuris?
Murmuris neix de l’observació del vol d’estols d’estornells. Saps aquells núvols d’ocells que dibuixen formes que canvien constantment, amb els seus moviments enmig del cel? Des de lluny, el conjunt presenta una figura coherent, una comunitat que es mou com un únic cos. Però si observes amb deteniment, t’adones que la unitat es fragmenta: allò que semblava compacte és una constel·lació de presències separades. Cada ocell ocupa una posició singular, a una distància mínima però insalvable dels altres, des d’on vola sol, malgrat envoltat d’altres. Volen junts, però cadascú vola sol.
Des de lluny, sembla una figura coherent, però si hi acostes la mirada, apareix una constel·lació de presències separades. Junts i sols, alhora
I tècnicament, com vas construir-la?
Vaig utilitzar trossets d’esponja, d’aquella de color verd que es fa servir per confegir els coixins dels seients, i la vaig esquinçar amb les mans. Després els vaig submergir en porcellana líquida. Quan es va assecar, ho vaig enfornar: l’esponja crema i desapareix, i el que queda és la porcellana que havia omplert tots els forats, seguint la forma i la textura de l’esponja. El resultat és una peça lleugera, plena d’aire, que sembla orgànica. Després vaig pintar cada peça de manera molt subtil amb fangs de colors i vernissos, i les vaig tornar a coure. Un cop llestes, les vaig muntar amb fil de ferro sobre una planxa de poliestirè, distribuint-les com un estol: cada peça en la seva posició, amb espai entre elles, algunes d’agrupades, altres de més solitàries. Una feina lenta i meticulosa, però és justament aquesta disposició entre elles que conté l’essència de l’obra.
Murmuris parla de comunitat i de solitud alhora. Com entens aquesta tensió?
Cada punt d’aquella instal·lació sempre està sol. Formen un conjunt, sí, però dins del conjunt cadascun segueix estant sol. I crec que això és molt humà. Ens movem com a societat, però dins de la societat continuem estant aïllats. Desitgem la pertinença al grup i, alhora, sovint la patim. La distància entre ells es pot interpretar com a soledat, com a rebuig, però també com a resistència. Perquè per formar part d’un col·lectiu cal fer renúncies: has de plegar determinades parts de tu per poder caminar dins d’un grup. I la pregunta és: quantes renúncies estem disposats a assumir per ser reconeguts com a part del conjunt?
Per formar part d’un col·lectiu has de fer renúncies. Quantes renúncies estem disposats a assumir per ser reconeguts?
Parles de la violència la del no-reconeixement?
Sí. La soledat que arriba quan els teus iguals no et reconeixen és una forma de violència molt silenciosa. No deixa rastre visible, no apareix en cap estadística, però hi és. I és aplicable a tothom: a mi, a tu, a les dones, als immigrants, a qui no encaixa en la norma. El conflicte neix en el moment en què s’estableix un «nosaltres» i un «ells», que fa que sempre algú quedi fora. Hi ha una violència subtil en els mecanismes d’inclusió i exclusió que les societats construeixen constantment. En el fet de no ser visible. En el fet que no se’t tingui en compte. Els límits externs que ens imposen acaben convertint-se en fronteres internes que ens imposem nosaltres mateixos. I això és molt difícil de desfer.
La soledat del no-reconeixement és una forma de violència silenciosa. No deixa rastre visible, però hi és
Estàs treballant en un projecte per al cementiri de Vilanova de Bellpuig. Ens en pots parlar?
L’Ajuntament m’ha demanat crear un espai artístic dins del cementiri dedicat al dol perinatal: el dolor de les famílies que perden un fill durant l’embaràs o just després del naixement. És un dol molt particular, molt invisible socialment, i em semblava important que se li atorgui un lloc físic. Les peces seran esferes grans, d’uns cinquanta o seixanta centímetres d’alçada, inspirades en la forma de les pedres del riu, amb colors pastel. Vull que transmetin serenor, no tristesa. Un espai de dol ha de poder contenir totes les emocions alhora: el dolor i la calma, la pèrdua i la continuïtat. Treballar en aquest projecte és un honor.
