Nascuda a Mallorca, estudia Belles Arts a Barcelona. Lara Fluxà construeix ecosistemes d’escultura on el vidre bufat i altres materials conviuen en una tensió que interpel·la el cos de qui els contempla. La seva obra no decora l’espai: l’ocupa, l’amenaça i el transforma en un territori de consciència material. En conversa amb Mangrana, parlem de fragilitat, de violència silenciosa i de l’accident, sempre possible.
Ets de Mallorca, però fa anys que vius i treballes a Barcelona. Com va arribar el vidre a la teva vida?
Va ser gairebé per casualitat, però d’aquelles casualitats que saps que no pots deixar passar. Quan encara no havia acabat la carrera de Belles Arts ja em picava la curiositat pel vidre, i a Barcelona existia la Fundació Centre del Vidre, una escola on s’ensenyava l’ofici i totes les tècniques. El problema és que just en aquell moment estaven tancant. Vaig poder fer el darrer curs monogràfic, d’una setmana, i allà vaig conèixer el Ferran Collado, un artesà del vidre amb qui he treballat durant quinze anys. Després vaig comprar un bufador i, de manera bastant autodidàctica, he anat aprenent la tècnica.
No busco la perfecció de la tècnica: busco els límits de la fragilitat del material, i de vegades m’hi acosto
Dius que no busques la perfecció de l’ofici, sinó el joc i els límits. Fins on arriben aquests límits?
Fins al punt de risc estructural, de vegades. Hi ha peces que estan en tensió, que podrien cedir. Tensionar el material fins a un extrem que normalment no seria acceptable en el pla tècnic és una recerca conscient. No obsessionar-me en el domini de la tècnica m’ha donat una llibertat enorme: puc experimentar, puc equivocar-me, puc anar cap a llocs on un mestre del vidre mai no aniria. I d’aquesta imperfecció han sortit peces no planejades, que m’han sorprès.
Com descriuries la teva obra actual?
Construeixo ecosistemes, paisatges, potser un univers on habiten una sèrie de criatures formades per materials sorgits de residus d’aquesta societat, d’aquest sistema de consum, com l’oli de motor usat; es tracta d’un combustible que provoca una destrucció voraç de l’ecosistema. Des del meu treball plantejo paisatges on aquestes criatures han assimilat tots aquests materials humans per generar una altra possibilitat de món, una altra manera d’absorbir les matèries. La disposició de les criatures, les escultures, en l’espai, fa que les peces s’enfrontin d’una manera directa i a vegades amenaçant a l’espectador que pren consciència del límit del seu propi cos.
Cada obra és un habitant d’un paisatge, una capa més d’un ecosistema que a poc a poc construeixo
Sempre hi ha la possibilitat real de l’accident. Fins a quin punt aquest forma part del projecte?
L’accident sempre és possible i, per tant, incontrolable. Quan poses vidre penjant de la paret, amb líquid a dins, l’accident entra a la sala. Els materials, fràgils i vulnerables, ens qüestionen la nostra pròpia fragilitat i vulnerabilitat. Nosaltres també som contenidors de líquids i estem sempre exposats. Ens podem emmirallar en el vidre, com a cossos. I s’estableix un diàleg de mirades, que pot resultar amenaçant, que planteja la perillositat d’uns i altres.
L’accident és sempre possible. El vidre i els materials líquids que aquest conté ens mostren la nostra pròpia fragilitat
Però les teves peces també atrauen. Hi ha una contradicció entre la por i el desig de tocar-les?
Sí, i és precisament això el que busco. Les meves peces que generen una certa agressivitat —per les seves formes i disposició, que poden suscitar la possibilitat d’accident— alhora també atrauen per les mateixes raons. Les seves formes, sinuoses i orgàniques, desperten una atracció material, un plaer visual. És aquesta contradicció justament allò que m’interessa: cerco l’espai de desconcert, la interpel·lació.
L’exposició Verni a l’Espai 13 de la Fundació Miró va marcar un punt d’inflexió. Què hi havia en aquell projecte?
Sí, va suposar un impàs, el moment en què vaig entendre moltes coses. Verni és una paraula mallorquina que utilitzem per referir-nos a l’oli negre i espès que de vegades apareix al mar i queda fixat a les roques. De petita, quan el veia, pensava que era una supuració de la pròpia roca, un material orgànic propi d’ella. Anys més tard vaig entendre que era un residu humà, que provenia dels vaixells petroliers. I la connexió etimològica és perfecta: el mot petroli prové de la conjunció de dues paraules llatines, petra i oleum, literalment, oli de pedra. Aquella exposició va representar l’impuls per generar tot el que ha vingut després.
Com descriuries l’obra Sauka, de l’exposició Malc (2024)?
Sauka surt de la paret, com si hi hagués estat amagada i de sobte decidís aparèixer. És un habitant més de l’ecosistema, una criatura que ha assimilat a escala orgànica substàncies residuals de la vida humana. La tècnica és vidre bufat amb oli de motor i aigua a l’interior. La disposició és clau: surt de la paret per posar a prova el límit de proximitat del cos de l’espectador. Fins on t’acostes i en quin punt et pares? Quin és el teu diàleg amb la peça? Els límits són sempre molt personals i íntims. Dins les sales d’exposició, la gent no només pren consciència del seu propi cos, sinó que també pren consciència dels altres cossos. El públic modifica els seus comportaments i els comportaments vers la resta, en relació amb les peces.
‘Sauka’ surt de la paret per posar a prova el límit de proximitat del cos de l’espectador, qüestionant a cadascú on es troba i com interactua amb la resta
El número de la revista que acull aquesta entrevista gira al voltant de les violències. La teva obra conviu amb aquesta idea?
Molt directament. La forma i el material poden generar violència i també en relació amb l’espai que ocupen. Tot té un sentit molt metafòric. En realitat és una demanda d’atenció, de presa de consciència: que escoltis on et trobes tu i on són la resta, i que pensis en aquesta relació. Hem d’aturar-nos a escoltar i a respectar la resta amb qui, cadascú des del seu espai, compartim un ecosistema. Encara no tenim tendència a fer-ho, des de la consciència. En totes les guerres que tenim ara mateix hi ha terror, no només violència, i tot comença per no escoltar-se, no considerar-se. La meva obra, en certa manera, obliga a aturar-se per posar en pràctica aquest nou enfocament, tan necessari, que ho canviaria tot.
La meva obra no vol ser només decorativa. T’interpel·la i et qüestiona
Louise Bourgeois i Eva Hesse són referents. Què t’han aportat?
Per a mi són mares, àvies, d’una manera d’entendre l’escultura, en què la matèria esdevé corporal, visceral i emocionalment honesta. Però, si soc sincera, de qui més he après ha estat de les companyes i companys de taller, de les persones amb qui he compartit espai de producció artística. L’aprenentatge real passa en la convivència, en les converses que es comparteixen mentre s’està fent. El referent intel·lectual és important, però el referent vital és insubstituïble.
El referent intel·lectual és important, però el referent vital és insubstituïble
Després d’una residència a Mèxic, quins projectes s’obren? Com afecta viatjar i canviar d’espai a la teva feina?
Les noves experiències obren portes. Sempre. La residència a Mèxic, a través de la Fundació María José Jové, ha generat oportunitats que es plasmaran en mostres, exposicions. Canviar d’espai et fa veure el teu propi treball des d’un lloc diferent. I els materials, i el que t’envolta. El medi no és aliè a l’obra.
