Cada dia es cometen més de mil homicidis al món. I, tot i això, la major part de les violències no deixen cadàvers. S’amaguen en les desigualtats, les fronteres, la precarietat, el masclisme o la destrucció dels ecosistemes. Tanmateix, en som conscients? És en les nostres mans, en els nostres gestos i en les institucions que habitem d’on neix tant l’exercici de la violència com la possibilitat de desfer-nos-en.
Al CCCB, El culte a la bellesa evidencia com els ideals estètics han funcionat històricament com una eina de classificació social, control i anul·lació de les diferències. A La Panera, Un jardí extraordinari utilitza la metàfora del jardí per reflexionar sobre les polítiques d’exclusió, segregació i deshumanització que travessen les societats contemporànies.
Des dels cossos, la memòria i el llenguatge, les artistes Laia Abril, Regina José Galindo i Mar Arza exploren les formes visibles i invisibles de violència que modelen la nostra experiència del món. Des de l’escultura, la instal·lació i la ceràmica, Bel Mur, David Fernández i Lara Fluxà també s’interroguen sobre les fractures, les exclusions i les fragilitats que travessen les nostres formes de convivència.
A la secció (In)visibles, l’obra de Käthe Kollwitz recorda que la guerra no només s’explica des dels camps de batalla, sinó també des del dolor de les persones que en pateixen les conseqüències.
A la Biennal de Venècia, la crònica que tanca aquest número, la crítica a les estructures de dominació acaba esdevenint una reflexió incòmoda sobre la capacitat de les institucions culturals per reproduir allò mateix que pretenen combatre. Hannah Arendt advertia que el poder i la violència són oposats, i que aquesta última apareix quan el primer es debilita. Si la violència s’amaga sovint en les estructures que ordenen la vida quotidiana, també cal preguntar-nos per què persisteix.
