Continguts

Per les contrades ponentines hi ha vuit estrelles al cel que revelen la literatura i l’activitat artística de les avantguardes del segle XX a Lleida. L’exposició Guillem Viladot i els creadors de Ponent -instal·lada al Museu de Lleida fins a l’11 de juny- és una gran oportunitat per (re)descobrir-les.

Les arquitectures imaginàries han estat un motiu recurrent de representació a través de la història de l’art. El seu desenvolupament s’ha vist motivat des de la il·lustració d’un passat fantàstic o la concepció d’un futur imaginat. 

Soc Artemisia Gentileschi, pintora del segle XVII, i des de la meua obra us miro i us desafio, reclamant el lloc que la història de l’art va negar a les dones.

‘La Grande odalisque’ (1814) d’Ingres construeix una imatge idealitzada de l’Orient i del cos femení, revelant la mirada masculina que ha convertit les dones en objectes de contemplació.

Es calcula que les persones dediquen una mitjana de gairebé quatre hores al dia a mirar continguts a través de múltiples pantalles. Però Però què passa amb les imatges que ens arriben a través de l’art?

Versada diàriament al treball d’ordinador, el joc i l’artesania dels pigments li permeten allunyar-se de la seva feina més rutinària.

A Bòsnia i Hercegovina –a diferència de l’Estat espanyol, on no hi ha un museu de referència sobre la Guerra Civil– els espais de memòria són molt nombrosos i ben presents.

N’hi ha prou amb endinsar-se en algunes exposicions d’art contemporani per a copsar com han anat canviant els valors que duen a realçar unes peces en detriment d’unes altres.

Rithika Merchant presenta Festival of the Phoenix Sun a París, una exposició que explora mites solars i cosmogonies a través d’un llenguatge visual de criatures i símbols.

El Festival de Cultures del Pirineu torna a la normalitat després de dos anys marcats per les restriccions pandèmiques, amb una 31a edició a vessar d’espectacles.

Les mares són arrel, refugi, cures… i des de fa dos anys, a Solsona, n’hi ha una que també gesta, cria, conhorta i fa créixer l’oferta cultural incardinada en el territori. Perquè si a tota mare li dol veure els fills marxar de casa, aquesta malda per retenir-los sense eixalar-los, sinó promocionant-los.

L’obra mural d’aquesta artista de l’esprai ens interpel·la sobre algunes qüestions socials i de gènere indispensables en el debat contemporani.