Cia. InHabitants, companyia de teatre

Quan i com es forja Cia. Inhabitants?
Marta Mora: Quan encara estàvem estudiant el CFGS d’Actuació i Tècniques Teatrals a l’Aula de Teatre, l’Erik Varea, membre de l’actual companyia, va plantejar crear una comèdia. En aquell moment no era un projecte sòlid, sinó un acte més o menys inconscient que a poc a poc va anar consolidant-se. Recordo que va arribar un punt en què, per tal de poder actuar en bolos, necessitàvem col·laboradors i constituir-nos; per fer-ho, vam contactar amb antics estudiants de l’Aula i amics. Aleshores, el sentiment era que no només naixia una companyia, sinó un projecte de futur junts.

En l’actualitat, qui conforma la companyia?
Miquel Rodríguez: Avui som cinc, però havíem arribat a ser vuit persones. M.M.: Tot i que hem anat variant en nombre, sempre hem seguit col·laborant plegats. Ara mateix, els membres de la companyia som la Sofia Colominas, el Quim Roca, l’Erik Varea, la Marta i jo.
El meu pare em deia que no sempre apareix un llenyataire per salvar-te com a La Caputxeta

I el nom Inhabitants d’on ve?
M.R.: Tot i que ho pronunciem en català, inhabitants és un terme anglès que vol dir ‘habitants d’algun lloc’; en el nostre cas, estaríem habitant el teatre. Però si tornem al català, el prefix in denotaria negació; per tant, estaríem davant d’una dicotomia, ja que tampoc no es pot habitar el teatre, en constant canvi…

Per tant, ambdós significats conviuen.
M.R.: Sí. A més, tots portem el teatre a la sang, ja que n’hem aprés des de petits. En aquest sentit, el teatre és el nostre hàbitat. També una passió i un ofici a través del qual podem experimentar, sentir-nos segurs, insegurs, deixar anar el control per tornar a controlar després, provar…

Tot i la joventut de la companyia, les vostres obres han tingut molt bona acollida i també han rebut alguns premis.
M.R.: Sí. Tempo, la nostra primera obra, es va endur el premi a la Millor Obra de Catalunya en la 16a edició dels Premis Buero de Teatro Joven, amb menció especial a la creació de personatges. Així mateix, en la categoria estatal, el Quim va rebre el premi a Millor Actor. La següent obra, que ens va arribar en forma d’encàrrec per part de la dramaturga Roser Guasch, va acabar resultant una trilogia —La de les calcetes, Les meves calcetes i Calcetes de dissabte— que vam presentar al festival de teatre de La Saleta Lo Microfest amb molt bona acollida per part del públic. Avui estem endinsats en Ludere.

Les meves fonts em diuen que Ludere no té res a veure amb el que heu estat fent fins ara.
M.M.: Ludere ha estat un procés de creació i mutació molt llarg amb origen al 2018, quan l’Erik i el Quim estaven fent unes pràctiques al cicle formatiu coordinat des de la companyia de teatre La Baldufa en el marc del festival d’Esterri d’Àneu Esbaiola’t. Allà comença Ludere, en un espai de creació per a dur a terme una obra. La primera proposta era molt crua, el relat de La Caputxeta Vermella es combinava amb la realitat narrativa del cas de la Manada. Una peça de vint-i-cinc minuts amb lectura de la sentència judicial i col·loqui final que va acabar essent el que és avui.

Un bosc, la casa de l’àvia, un camí d’anada i un perill: no retornar mai més

M.R: En acabar el cicle, els membres de La Baldufa van motivar el Quim i a l’Erik perquè aprofitessin el projecte i ens proposessin completar l’obra. En aquell moment entrà en escena Marc Rosich, a qui vam demanar que ens dirigís. Tres setmanes més tard, a partir d’un text nou, vestuari, música, attrezzo… pugem de nivell. De seguida entren Olga Cuit, responsable de la confecció; Ramon Creus, músic; Marc Espinosa, tècnic de so i d’il·luminació; Anna Borrego, assessora vocal, etc. Ens vam rodejar de professionals de confiança que, a més a més, es van bolcar en el projecte.

Tot això està molt bé, però què és Ludere?
M.M.: Ludere és una (re)versió del conte de La Caputxeta Vermella, una segona lectura on posem una Caputxeta adolescent a escena que, fent el trajecte de casa seva a casa de l’àvia, en lloc de trobar-se un llop se’n troba tres. A partir d’aquí es tracten els abusos sexuals, la violència masclista, etc. Els espectadors, a través dels seus ulls, aniran veient com es prenen unes decisions davant d’unes altres i com el seu entorn la condiciona. Tot això ho fem en to de comèdia, però incloent al mateix temps un missatge punyent, buscant la reflexió i revisió del mateix comportament. El mot Ludere prové del llatí i significa ‘jugar’.

Per últim: què us motiva a l’hora de fer teatre?
Sempre hem buscat divertir-nos i entusiasmar-nos fent teatre, però el nostre objectiu com a companyia és fer reflexionar el públic, que surti del teatre amb preguntes i experiències que puguin extrapolar-se a la seva vida quotidiana. Així mateix, que tinguin un final encoratjador. Quan sentim que les coses se’ns mostren de manera més fosca o quan sentim que no van prou bé, és important posar-hi una dosi d’esperança. Si ens busquéssim un leitmotiv, probablement seria: les coses sempre poden anar molt millor si tots formem part del canvi.