La teva pràctica artística inclou diferents disciplines, però amb quina et sents més còmoda
i per què?
La pràctica a la qual potser dedico més temps i esforç és l’escultura, la visc com una experiència física, però al mateix temps com un espai des d’on expressar-me. Això em permet funcionar en diferents plans i fa que pugui transcórrer en el temps, però també en l’espai i en l’aprenentatge per assaig i error. En aquest marc, el meu cos, i les memòries del meu cos, les emocions, i la vessant més espiritual, funcionen i s’interrelacionen de forma plena arribant a connectar amb el meu batec i ritmes propis.
Pel que dius, ets una artista que treballa en i des del present.
Sí, totalment. Per a mi, fer escultura representa un cos a cos en el qual puc mostrar-me i fluir; un estat perceptiu des d’on vaig afinant i des d’on, inclús, la voluntat m’abandona. Quan estic immersa en el modelatge sento com un voler arribar a alguna cosa, però sense anar directa a aquella cosa. Seria més una pràctica de procés, un estat perceptiu des del qual, a poc a poc, em sento més còmoda per alliberar el moviment, instant en què tot esdevé i connecta i on les imatges subjacents acaben sorgint.
¿Amb quins elements treballes i com s’expressen durant aquest procés?
Al principi estava més lliurada a l’assemblatge a partir d’objectes quotidians que podia tenir per casa: tasses, calces, mitjons, llibres… També agafava alguns elements del taller com podien ser restes d’altres escultures o eines de treball. Això em donava molta llibertat creativa. No obstant això, a poc a poc em vaig anar decantant per la roba i els tèxtils més grans com mantes o tovalloles fins acabar introduint l’escaiola, la qual converteix l’escultura en un procés físic accelerat.
Què succeeix amb l’escaiola?
Quan mescles els teixits amb escaiola allò que tens entre les mans és líquid i manejable, però de seguida acaba per assecar-se. Això fa que hagis d’estar-hi molt atenta i dedicada.
A l’inici d’aquest procés la tela et dona unions, amalgama, però després arriba un moment en què la peça sembla que vagi a trencar-se. Si estàs predisposada a sobrepassar aquest límit, la imatge deixa de ser contorn per tornar-se constitució. En aquest punt, em deixo guiar per la meva vitalitat, que en tinc molta, i les accions amb cada peça esdevenen brutes, tremendes, bèsties. Ara bé, quan veus que la matèria comença a tenir una determinada autonomia, pots dedicar-te a altres aspectes més sensibles com el color o les entrades i sortides de les formes.
Com treballes el color?
El color no deixa de ser una vibració d’ona. En el meu cas treballo amb banys de color, amb pigments com poden ser el blau o el verd que poden traslladar-me a un estat de somni alterat o a un entorn més aquàtic. En el cas de Brote, l’últim conjunt d’escultures, les peces són monocromàtiques.
Aquesta manera de crear ha resultat en les obres Terraplén i Brote, un conjunt d’escultures que juntes s’anomenen Brote de peral. Què representen aquestes peces?
Les obres resultants no deixen de ser una imatge, una metàfora a la qual m’agafo. Són unes peces que naixen al meu petit terreny d’Apodaka (Àlaba), unes figures bastant grans que creo durant els primers mesos de primavera, quan tot és incipient, però també en el seu verd màxim. Són dies de sol i pluja i d’una exuberància grandíssima. En aquest paisatge, els brots de perera, que són anteriors a la flor, estan plegats d’una manera molt fina en una gemma amb forma de cabdell i les branques, també molt fines, cerquen el cel. En canvi, quan s’obren, es pot sentir la seva potència i brutalitat. Captar aquest instant, en què la força de la primavera es revela, té molt a veure amb la forma que jo tinc de crear, què és sensible i forta a la vegada.
Com és Apodaka, aquest terreny des d’on crees?
Apodaka és el poble on vaig néixer. Està situat a la plana alabesa i dona a uns camps de remolatxa. Al darrere hi té unes serralades amb turons i l’alzina n’és l’arbre principal. Potser no és gaire més especial que qualsevol altre poble, però és el meu poble. A més, hi ha una part del color del paisatge que per a mi és important. S’hi relacionen els clarobscurs, la llum i les ombres, per tant és un paisatge apagat, però a la vegada d’una vibració molt alta. Després hi ha la roca càustica a la qual hi arribava aigua del Gorbea, un ecosistema que naix aquí i que és molt significatiu per a mi, atès que em fa pensar en que fa milers d’anys hi havia hagut aigua en aquesta part del terreny. Tot i que avui està sec, se’n pot notar la vivor.
Com ha estat l’experiència de traslladar, i adaptar, el conjunt d’escultures d’Apodaka a un espai també característic com la Panera?
En general treballar a la Panera ha estat una experiència molt bona i gratificant. A més, ha estat una vivència compartida amb la comissària Isabel de Naverán, amb qui havia col·laborat anteriorment, i amb tot l’equip de la Panera. Amb relació a les peces, eren moltes i molt grans. Pensa que cada peça té, i pesa, un volum similar al meu. A més, són peces que van estar concebudes en un espai molt petit, de 25 m2 , i amb molt poca separació entre elles. Quan vam aconseguir treure-les del meu taller per portar-les a la planta baixa de la Panera, un espai que deu tenir uns 900 m2, el primer que vaig sentir és que s’alliberaven, el color de les peces s’expan- deix per generar un recorregut entre elles. Per primera vegada vaig observar-les amb totes les seves corbes i matisos.
Quin n’ha estat el resultat?
Va ser un muntatge molt conscient i plantejat amb molta cura amb el qual penso que tots vam aprendre d’arquitectura, atès que vam haver de contemplar factors com les columnes o la disposició de la llum. El resultat és una sala expositiva que es converteix en una quadrícula de clarobscurs, com si estiguessis en un bosc on a vegades hi ha llum, però d’altres és bastant més ombrívol.
Hem parlat sobretot d’escultura, però la teva pràctica artística també passa per la poesia o la performance. Com es dona aquesta simbiosi?
Ara ja fa molts anys que escric, però sí que és veritat que allò que escric sempre acaba mostrant-se des de l’oralitat. Els meus versos els descriuria com experiències complexes o paradoxes que naixen en forma de petits poemes on, de sobte, allò que podria estar dispers s’enrama. Quan realitzo una performance m’agrada incorporar-hi la poesia, que cada vegada és més breu –en forma d’haiku. Al principi recitava més; ara canto, i també xiulo. A poc a poc segueixo evolucionant també en aquestes pràctiques. Ara estic treballant aspectes com la ressonància o la musicali- tat i ja veurem cap a on em porten.
Per últim: què n’has aprés de l’art fins ara?
L’art m’ensenya que, si tens certa predisposició d’escolta i confiança, al final sempre hi haurà una solució creativa; també a saber que sempre hi haurà una possibilitat bona que, tot i que potser no és la que t’imagines, segur que acaba essent la millor de les opcions possibles.
Apunta’t al nostre Newsletter per rebre informació sobre les nostres publicacions i ofertes puntuals.
Recorda consultar la bústia de correu no desitjat o spam.
Aquesta revista ha rebut una ajuda per a l’edició del Ministeri de Cultura i Esport – Direcció General del Llibre, el Còmic i la Lectura.
Promou i finança: la Generalitat de Catalunya – Departament d’Empresa i Treball
