Embarrat: Mare Terra

La 9a edició del festival Embarrat es dedica a l’art com a agulló de la reflexió crítica sobre els perjudicis que les societats inferim al planeta

Vesprada del darrer divendres de maig. Aliens a les acaballes de la campanya dels polítics, a l’antiga fàbrica Cal Trepat de Tàrrega celebrem la cultura compromesa. Arrenca el novè festival Embarrat de creació contemporània. En un espai intersticial entre el tràfec urbà i de l’N-II i l’entorn agrícola, antany testimoni de la mecanització del camp català, s’hi concentrarà una programació enguany dedicada a la mare de totes les mares, la més fèrtil, la Mare Terra. L’art com a agulló de la reflexió crítica sobre els perjudicis que les societats inferim al planeta.

Jesús Vilamajó, director artístic del festival, i Jaume Espinagosa, director del Museu Trepat, amfitrions de la festa, guien la visita inaugural des de l’exterior de la primera nau. En franquejar la porta ens endinsem en un túnel del temps que incardina creacions contemporànies en un complex fabril de fa noranta anys. La primera que ens trobem és una instal·lació sonora amb plaques Arduino i plantes del tàndem format per l’artista Ferran Lega i la poeta murciana Cleofé Campuzano. Ella recita un poema sobre un germen que somia amb la diàspora i, en temps real, veiem i sentim el so produït per les respostes de les plantes a partir de les seves biodades. El micròfon romandrà obert durant tot el festival perquè el públic experimenti en primera persona aquesta curiosa interacció. «Llavor imperfecta, encara no articulada,/ amiga del futur,/ vine a sembrar la sensatesa acabada del món», fan els últims versos.

Encara barrino en el diàleg amb éssers que viuen de la fotosíntesi, quan l’artista barceloní Jordi Rocosa, assegut en una cadira, em desvetlla de cop en deixar-se caure enrere. Ens introdueix així la seva instal·lació Sec en sec, procedent de Lo Pardal d’Agramunt, formada per cadires fetes amb troncs assedegats del pantà de Rialb: un conjunt per reposar la ment mentre esperem que s’acabi la sequera.

Dimensions inclusiva, participativa i emergent

Un dels pilars de l’Embarrat és la seva dimensió inclusiva i participativa. La següent parada a l’antic complex metal·lúrgic és una proposta d’usuaris amb discapacitat intel·lectual de l’Associació Alba sota la direcció de l’artista guissonenc Joan Codina. Amb caixes de cartró recuperades del carrer i intervingudes amb pintura, l’obra reflexiona sobre la petjada del consum irresponsable. Codina ens recorda l’adagi segons el qual «som el que llancem a les escombraries». L’endemà al matí, les famílies amb infants seran benvingudes a un taller de reciclatge artístic per afegir-se a la instal·lació col·laborativa.

La instal·lació del reusenc Quim Packard ‘Efecte vora’ explora la interdependència dels hàbitats humans amb l’entorn natural

Al departament comercial ens espera el productor cultural reusenc Quim Packard. La seva instal·lació, Efecte vora, explora la interdependència dels hàbitats humans amb l’entorn natural. Vol ser «una versió de museu d’història natural portada a una dimensió més humil». L’itinerari expositiu culmina amb la raó de ser de l’Embarrat, l’exposició col·lectiva de creadors emergents, aquest any amb Anna Roigé, del Centre d’Art la Panera, de comissària convidada. La nau 18 acull les vuit propostes seleccionades d’entre les més de 120 presentades a la convocatòria d’obres que orbiten al voltant del concepte de la Mare Terra i l’imprescindible equilibri entre les necessitats socials, econòmiques i mediambientals per preservar-la. En destaca especialment la instal·lació de Paula Vicente Puiggròs (Barcelona, 1997), 67 pomeres i altres maneres de viure i morir, que l’endemà serà reconeguda amb el Premi IEI-Embarrat. Tot va començar un dia que es va menjar una poma les llavors de la qual estaven germinades. Va decidir plantar-les, igual que les llavors de les pomes que es menjaria a partir d’aleshores. Amb les petites pomeres i un diari dels nous cicles vitals va explorar com l’ésser humà es relaciona amb l’entorn tot qüestionant l’antropocentrisme.

Performance, concerts i arts en viu

Les arts en viu fan d’aquest aparador de creacions i pensament crític un festival. La ballarina i artista performativa Mabel Olea ens deixa bocabadats a la plaça Trepat amb The Big City. Assistim a les contorsions inquietants d’un embrió connectat a Internet amb una placenta cablejada, i ens hi veiem dolorosament reflectits com a autòmats. En acabar, el so de l’espectacle es fusiona amb el del trànsit de la carretera i el de l’ocellada del camp d’un suau capvespre vernal. Ves que no sigui això, de què va tot: de somoure’ns entre l’art i la realitat.

Després de satisfer l’estómac a la barra del Bar Centro de Maldà, amb les seves delicioses empanades, i ja negra nit, faig cua pacientment per entrar al lavabo de la foneria. M’hi espera un moment d’alt voltatge de poesia per a una sola persona amb La Contaminació SL (Sentimental). Aquells que en surten ho fan immutats i amb un somriure. La companyia, nascuda ad hoc, la formen la poeta anoienca apropiada pels ponentins, Meritxell Cucurella-Jorba, i Francesc Miralles, el Drapaire Musical. Ells també han vingut a crear un artefacte nou en un espai d’intimitat i decadència. Davant d’un grup més ampli l’endemà al migdia protagonitzen un exorcisme concebut des de l’organicitat amb l’entorn i a partir dels orígens proletaris d’ella. Vidre i ferro, fragilitat i fortalesa, passant per l’amor, el cos i el sexe en una sobreexcitació poètica.

La Contaminació SL (Sentimental) presenta un recital de poesia per a una sola persona: vidre i ferro, fragilitat i fortalesa, passant per l’amor, el cos i el sexe en una sobreexcitació poètica

La nit de divendres es consagra a la música, però necessito descansar per a la jornada intensa que m’espera l’endemà. El darrer dia de festival furonegem lliurement per les exposicions. També hi haurà propostes performatives i de dansa inspirades pel llegat metal·lúrgic de Cal Trepat, en aquest cas amb la companyia In Situ! Durant el vermut electrònic aprofito per parlar amb poetes i artistes. I és que en l’ADN de l’Embarrat hi ha la comunió de noms consolidats amb d’altres de novells i, alhora, amb el públic. Tothom comparteix espais i converses.

A la tarda, de la mà de la premiada percussionista Núria Andorrà i amb una pila d’esquelles, fem un viatge sonor a la puresa del camp. Abans de començar alleuja els espectadors: «A vegades no entendre és la millor manera d’entrar en aquest viatge.» Ens fa adonar com costa, per als humans, passar per la vida sense fressejar! Al vespre, el fuster i artista Pep Aymerich i la violoncel·lista Lluïsa Paredes ens brinden una acció que provoca una nova catarsi col·lectiva a la placeta Trepat amb una destral, un tronc i un violoncel. Entre el tot i el res fa compatibles la bellesa efímera de la música d’aquest noble instrument amb la rudesa del gest ancestral de tallar el tronc. Dins la nau 5 també captiva el públic la sensibilitat d’una música que beu de les tonades del camp «d’una Menorca que s’ha mort» en el concert de cloenda, a càrrec de la cantant Anna Ferrer, que ens presenta el seu nou disc, Parenòstic.

En el concert de cloenda, Anna Ferrer captiva el públic amb la sensibilitat d’una música que beu de les tonades del camp “d’una Menorca que s’ha mort”

Nietzsche defensava que l’essència de l’art és ser funció de la vida. D’aquí el lema de l’Embarrat, «L’art que estimula la vida». Igual que la Mare Terra, indefallent malgrat la deperdició, el festival targarí ens esquera encara amb llavors que germinen cada final de maig.