Sabies que l’autora María Zambrano va ser la primera dona a rebre els Premis Príncep d’Astúries i Cervantes? Has sentit mai a parlar de la revista Mujeres Libres, que s’edità a Barcelona entre 1936 i 1938? Et sona el nom de María Teresa León? Coneixes l’obra, excepcional i escassa, de Marga Gil Roësset?
Aquestes són, només algunes de les preguntes que, com si es tractés d’un còctel molotov, he llençat a joves i adults ben entrats en anys sempre que n’he tingut l’ocasió. I les respostes -malgrat la meva provocació- s’han resumit gairebé sempre en la mateixa nota de silenci: el desconeixement profund.
He de reconèixer, però, la vigència d’una complexitat en la recerca, així com una fràgil difusió del deure històric de donar a conèixer als públics diversos -i com mereixen- les dones més destacades de la història. I aquí entono un mea culpa com a historiadora de l’art i periodista, una falta que tot just començo a contrarestar i que ben just emprèn un llarg i tímid camí a les aules, les prestatgeries de les biblioteques i llibreries, als centres de recerca i al gruix de pensament social.
Els noms de les dones de la ciència, la cultura i el pensament són els grans desconeguts de la societat actual
És trista i injusta, però aquesta és la realitat: les dones hem passat de puntetes per les pàgines dels grans volums que expliquen el “nostre” passat. La societat ens ha ignorat com a éssers públics, la gran part del temps relegant-nos a les tasques domèstiques o, si més no, a callar i a somriure. Això explica per què els noms de les dones de la ciència, la cultura i el pensament són els grans desconeguts de la societat actual. Aquestes dones han estat pot estudiades, així com menystingudes, fins i tot per part dels seus companys de trinxera (homes) ja en la seva contemporaneïtat. De fet, moltes d’elles només apareixen als compendis generals de la història de l’art, la literatura o la cultura d’esquitllentes i/o com a amants, filles, germanes o alumnes d’alguna figura masculina. La nostra és una història esbiaixada i silenciada.
POSANT NOM A LES ARTISTES DONES
Les Sinsombrero és el nom amb el qual es coneix un grup de dones brillants que es desenvolupà en diverses disciplines de la creació i el pensament en el marc de la Generació del 27. Moltes d’elles, un conjunt de dones nascudes a les acaballes del segle XIX i fins a l’any 1914, van passar per la Residencia de Estudiantes de Madrid i esdevenir pioneres en la manera de fer femenina −i en el feminisme peninsular−, a més a més de ser les responsables directes de l’època daurada de la creació cultural de les dones a l’Estat espanyol.
Les escriptores María Teresa León i Rosa Chacel, les poetes Ernestina de Champourcín i Josefina de la Torre, l’escriptora i guionista Concha Méndez, la filòsofa María Zambrano, la pintora Maruja Mallo i l’escultora, il·lustradora i poeta Marga Gil Roësset són algunes de les més destacades.
Les Sinsombrero eren dones que van contribuir activament a mantenir el pols cultural durant la República i també durant la Guerra Civil. Tal era el seu compromís que algunes d’elles (Zambrano, Mallo o Conde) fins i tot van prendre partit en les Misiones Pedagógicas que apostaven per apropar les lletres i la cultura a la base del poble. Altres (León) van formar part dels grups de salvaguarda de béns artístics de les principals institucions públiques, accions que van fer possible que avui coneguem moltes de les joies artístiques dels fons museístics públics.
També les pintores Margarita Manso, Delhy Tejero i Rosario de Velasco; l’escriptora Lucía Sánchez Saornil, la feminista Concha de Albornoz, les poetes Carmen Conde, Margarita Ferreras i Elena Fortún; l’escriptora i periodista Luisa Carnés, i la traductora Consuelo Berges. S’uneixen al grup la periodista Mada Carreño, la poeta, crítica d’art i política Margarita Nelken, l’escriptora Silvia Mistral, l’escenògrafa i pintora d’avantguarda Victorina Durán, l’escriptora María Dolores Arana, i la periodista i escriptora Carlota
O’Neill. Una altra Sinsombrero fou la pintora catalana Ángeles Santos Torroella, aplaudida per la crítica i la intel·lectualitat contemporània.
El denominador comú és que eren dones valentes que van abandonar la comoditat de les seves situacions particulars (en la majoria de casos) per voler ser algú lluny dels estàndards patriarcals de l’època. Elles eren dones que van sentir una gran inquietud envers la condició femenina i van abraçar des de la novel·la fins a l’escultura, passant per la pintura, la dramatúrgia, la poesia, el periodisme, la traducció o la filosofia; per fer un pas endavant i desafiar el que s’esperava d’elles, que no era més que convertir-se en dòcils filles, sotmeses esposes i sacrificades mares.
Moltes d’elles van abandonar la comoditat per voler ser algú lluny dels estàndards
Elles eren dones d’avantguarda amb una gran implicació social i intel·lectual que van pagar un preu personal molt alt per haver-se posicionat a favor de la igualtat, ja sigui en les dures discussions dels liceus i els ateneus, prèvies a aconseguir el vot femení, com un cop materialitzada aquesta fita. També pel fet d’alinear-se, en molts casos, a les conviccions republicanes, la qual cosa comportà a moltes d’elles haver-se d’exiliar (com és el cas de León, Mallo, Zambrano, Carnés, Nelken, Mistral, Durán o O’Neill), o bé patir l’exili interior i resistir en silenci la repressió franquista (com passà amb Manso, Tejero, Sánchez Saornil o Conde).
Les Sinsombrero eren dones amb les quals la història encara té un gran deute pendent: estudiar en profunditat les seves activitats i arxius personals, reeditar, traduir i publicar les seves obres; organitzar exposicions monogràfiques sobre les seves creacions, i, merescudament, incloure-les a tots els capítols dels llibres de text, i referenciar-les, per (re)explicar la història a través de la perspectiva femenina.
Afortunadament, en aquesta voràgine, destaca el treball d’alguns grups d’estudi d’història en clau de gènere que recuperen aquestes i altres dones principals de l’emboirada i menada història oficial. Pel que fa a les dones del 27, destaca la labor de cerca i divulgació de Tània Balló, autora de tres assajos al seu voltant (Las Sinsombrero. Sin ellas la historia no está completa, 2016; Las Sinsombrero 2. Ocultas e impecables, 2018; i No quiero olvidar todo lo que sé. Las Sinsombrero 3, 2022); així com del documental d’Imprescindibles. Las Sinsombrero (2015).
Les Sinsombrero eren dones d’avantguarda amb una gran implicació social i intel·lectual que van pagar un preu personal molt alt per haver-se posicionat a favor de la igualtat
Aquests estudis amb perspectiva de gènere són una petita i, alhora, profunda escletxa de llum que s’obre a favor de la reparació col·lectiva de la nostra memòria, una aposta valenta i rigorosa que vol explicar els nostres perquès sense deixar a ningú pel camí i que s’alça per reescriure la història en la seva plenitud; com l’acte de treure’s el barret en públic com a símbol de rebel·lia que esdevingué en les Sinsombrero. Aquest paradigma historiogràfic posa paraules als fets, rememora noms i cognoms en la seva diversitat i guareix el dolor de la ignorància. Al mateix temps, fa cabuda als talents oblidats en totes les seves subtileses.
