OLGA OLIVERA-TABENI, artista contemporània

Recentment, dues de les teves peces han estat seleccionades i exposades a la Biennal d’Art Leandre Cristòfol al Centre d’Art la Panera de Lleida. De què ens parlen?
A través d’elles reivindico tot allò que no veiem del territori. La primera, 34 dies caminant al voltant de 34 parcel·les, parteix de la idea de caminar des dels marges, no des del contingut com faríem habitualment. Quan observem una pintura emmarcada, mirem l’obra, però no el marc que l’envolta. Jo proposo caminar per aquests marcs o parcel·les de terreny, espais que queden fora del sistema per ser muntanyosos, de molta pedra, agrestes o plens d’estimballs. En definitiva, poc productius.

Penso que és a través de l’art que hem de poder fer pensar i reflexionar, malgrat que canviar la societat sigui difícil

Vols dir que queden espais al marge del sistema?
Sí, espais comunals. En el cas dels terrenys serien els espais entre parcel·les, que no serien de ningú i que, per tant, cap propietari no les podria reclamar ni tampoc fer-ne un ús particular.

Per què 34 parcel·les?
Teòricament són les 34 parcel·les de la primera alcaldessa catalana, del Talladell, la senyora Dolors Codina i Arnau. Vaig descobrir un document amb els seus bens inventariats i a partir d’aquí vaig iniciar un procés d’investigació, d’observació i de recorregut d’aquests terrenys des de les vores. Tot amb una mica d’imprecisió, ja que els propietaris que es mencionen al document estan morts. La pandèmia per la covid-19 és conseqüència d’aquests moviments de terra que canvien el terreny i els ecosistemes

Què hi trobes?
Males herbes o flora ruderal, que és el terme que s’aplica en el marc de l’ecologia a les espècies de plantes que són les primeres a colonitzar terrenys alterats o degradats. Malgrat que ningú ens ho diu, moltes de les plantes que avui considerem males herbes en realitat són comestibles. Per tant, des d’una mirada purament econòmica, representarien tot allò que no és útil per no ser rendible. Mitjançant la instal·lació resultant, que conté, entre altres coses, un llibre d’artista amb la consulta descriptiva i gràfica de les dades cadastrals d’aquests bens immobles, reivindico aquests espais ruderals o no rendibles del sistema com una alternativa al capitalisme. Seria com un tornar a una economia de subsistència o més humana.

L’altra peça seleccionada és Manifest del contraplà. Un títol molt suggeridor. Què hauria d’evocar-nos o què t’evoca?
En primer terme, Manifest fa referència als manifests popularitzats durant les avantguardes artístiques, que van posar en evidència els límits del sistema capitalista mitjançant el reclam de les utopies però que després van quedar obsolets. Penso que les utopies són importants i les necessitem per sortir d’aquest sistema econòmic. La pandèmia per la covid-19 és conseqüència de tot això que estem parlant, moviments de terra que canvien terrenys i ecosistemes i que possibiliten el sorgir d’aquests nous virus. Anomenant-lo manifest, en reivindico la utopia. En segon terme, vaig elegir la paraula contraplà perquè considero que el sistema capitalista és el gran aplanador, una autèntica màquina d’aplanar el terreny que no només en busca la comercialització o el cultiu, sinó exercir-hi el control. Quan una cosa és plana, la podem controlar, perquè la podem observar des de qualsevol lloc. En definitiva, amb Manifest del contraplà reivindico aquest aplanament tan gran del territori i manifesto que vull tot el contrari: el contraplà. Duran el procés d’investigació me n’adobo que allí que la historia ha destruir no pot tornar a recuperar-se

Com?
Els arqueòlegs utilitzen uns programes informàtics per a l’anàlisi de pintures prehistòriques que et permeten descobrir detalls que l’ull humà no pot veure. Mitjançant aquests programaris multiespectrals inicio la recerca dels contraplans o d’allò que s’ha perdut del territori

En aquest cas, què hi trobes?
Terrenys on anteriorment hi havia hagut oliveres centenàries. Al mateix temps, m’adono que allò que la història ha destruït no pot recuperar-se. Aquesta reflexió acaba formant part del procés i també de la mateixa crítica.

Conceptualment, les teves obres poden entendre’s com a espais d’anàlisi i reflexió al voltant del sistema socioeconòmic en què vivim. Què et mou a crear-les?
La situació de crisi tan forta en què vivim. Penso que és a través de l’art que hem de poder fer pensar i reflexionar, malgrat que canviar la societat sigui difícil. Si cadascú de nosaltres hi acabés posant una petita engruna, alguna cosa canviaria. Tal com estan avui les coses, per a mi és evident que només hi ha dues opcions: mostrar aquesta societat tan depravada i estrident en què vivim o proposar alternatives que indueixin el canvi. Les meves peces sempre giren al voltant d’una d’aquestes idees o de les dues alhora.

Sobre els estralls paisatgístics també en parles al teu llibre d’artista Portland del Ebro S.A. Una acció de comprar accions envers la cimentera fantasma d’Almatret (Segrià, Lleida).
Aquesta fàbrica de ciment o el que avui queda d’ella havia d’esdevenir una de les fàbriques més grans i modernes de l’Europa dels anys cinquanta-seixanta, però mai no va entrar en funcionament i encara avui forma part del paisatge de la zona. En aquesta obra faig una crítica als monstres que queden en l’espai i a la compra d’accions, ambdues coses inherents al sistema. Moltíssima gent hi va invertir els seus estalvis, però el projecte va fer fallida. En una de les peces, que va exposar-se a Agramunt i que en breu tornaré a exposar a Llorenç del Penedès, es mostra tot el procés que cal fer per tal de comprar una acció. En el meu cas vaig fer-ho a una empresa d’Argentina, que casualment estava edificada a sobre d’una antiga cimentera. Una florista desobedient reivindica la idea de natura i de l’ecologia ruderal, però també és una crítica a l’ajusticiament per bruixeria

I què pot fer l’art vers els altres?
A banda de fer possible el pensament i la reflexió, penso que l’art ha de poder despertar consciències i al mateix temps violentar o inclús sacsejar els visitants.

Què seria el que millor et defineix com a artista?
En primer terme em considero artista conceptual, per aquest motiu treballo molt amb el format vídeo-assaig. En el cas del Manifest del contraplà utilitzo àudios i també fotografies en format catifa; a Una florista desobedient, vídeo-assaig, cromatografies, taules de colors, llavors… M’interessa aquest encreuament que es produeix entre les diferents disciplines. D’altra banda, sempre m’ha agradat treballar al voltant de la idea de territori i de natura. Tot i que una part de les propostes resultants de les meves obres poden ser visuals, al darrere sempre hi ha una mirada poètica i, sobretot, filosòfica. ‘Imaginari multiespècies’ reivindica la necessitat de relacionar-nos amb les altres espècies del planeta i perdre l’antropocentrisme en què vivim

Precisament, la teva obra Una florista desobedient ha estat seleccionada per a formar part de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. De totes les teves obres, per què creus que han elegit aquesta?
És una obra que parla de les dones que van ser ajusticiades per ser considerades bruixes. Moltes d’elles van ser condemnades només pels seus coneixements sobre les propietats medicinals i culinàries de les mal anomenades males herbes. Malgrat aquesta crítica entorn de la exclusió de gènere, precisament és una de les peces on més reivindico aquest sistema antieconòmic i la idea de la natura o de l’ecologia ruderal com a alternativa al sistema en què vivim. És possible que sigui per aquest motiu. Penso que és un moment en què necessitem treballar sí o sí sobre aquests efectes adversos del sistema. Pot semblar utòpic, però és real i resulta bàsic.

Per últim, en què estàs treballant actualment?
En un grup de treball sobre les ecologies híbrides del Delta del Llobregat. És una exposició col·lectiva anomenada Imaginari multiespècies. L’art de viure en un món de contingència i incertesa que es pot visitar al centre d’art La Capella de Barcelona fins al 30 d’abril. És una reivindicació de molta actualitat que parla de la necessitat ecològica de relacionar-nos amb tot allò natural que no és humà; és a dir, amb les altres espècies o éssers vius del planeta que no som nosaltres. La idea principal gira entorn de perdre aquest antropocentrisme en què vivim. A partir d’uns conceptes que ens han assignat a cada artista es busca la relació que establim amb aquests éssers que no veiem o dels quals només en veiem la part externa.