Regina Giménez. La fe en la forma

L’obra de Regina Giménez (Barcelona, 1966) parteix d’una fascinació pel llenguatge gràfic i per les formes amb què s’ha intentat explicar el món. A partir de mapes muts, diagrames i llibres antics de geografia i cosmologia, transforma aquests materials en un univers geomètric propi en què forma i color actuen com a espais de memòria i imaginació. Amb més de tres dècades de trajectòria, la seva pràctica —entre la pintura, el collage i l’edició de llibres d’artista— explora l’abstracció, la proporció i el buit com a eines de coneixement, convertint la geometria en un lloc de contemplació i de fe silenciosa.

La teva trajectòria és extensa i mostra una constància en la recerca formal i simbòlica, des dels primers treballs dels anys noranta fins a les peces recents. Si mires enrere, com diries que ha evolucionat el teu llenguatge visual i plàstic amb el pas del temps?
L’evolució en un artista, tant formal com conceptual, em sembla no solament lògica sinó també completament necessària. Existeixen artistes en els quals l’evolució no és massa significativa —potser no la necessiten—, però en el meu cas l’evolució no deixa de ser una medicina contra l’avorriment, la repetició, i potser també un símptoma d’honestedat o de maduresa artística, encara que a vegades em sembla que la idea de maduresa artística és una “idea” inventada per la crítica i la història de l’art sobre els artistes, i que en realitat no existeix. L’artista no arriba mai a la maduresa: continua experimentant tota la seva vida, i aquesta experimentació el porta a noves reflexions conceptuals i formals.

El meu treball en aquests moments s’ha simplificat. Es mou dins de l’abstracció, però més a prop de l’art concret o geomètric que de l’abstracció expressiva o gestual

El meu treball en aquests moments s’ha simplificat. Es mou dins de l’abstracció, però més a prop de l’art concret o geomètric que de l’abstracció expressiva o gestual. Cada vegada m’interessa menys el gest que apareixia en les meves primeres composicions i en obres anteriors més figuratives —i dic “més” perquè crec que sempre m’he mogut en sorres movedisses entre la figuració i l’abstracció. En les meves primeres obres apareixien representats diferents objectes, arquitectures o paisatges icònics. Més tard vaig començar a interessar-me pel mapa, per la representació que l’ésser humà realitza de la realitat, i ara m’apropio dels gràfics que la humanitat ha creat per a l’estudi i l’explicació de temes no tangibles com la geometria, l’astronomia o la geografia.

Aquest número de Mangrana reflexiona sobre la fe i la seva dimensió sensible. Et reconeixes en la idea de “geometria sagrada”? Creus que hi ha una forma de fe o de transcendència implícita en el teu procés creatiu?
L’expressió geometria sagrada fa referència a un conjunt de formes i patrons geomètrics presents a la natura que es consideren sagrats i espiritualment significatius: un vincle que ens connecta amb el cosmos. Potser d’una forma similar, en l’art, quan no existeixen imatges figuratives concretes amb les quals associar idees, comencem a activar noves mirades. El cercle, el triangle o el quadrat són formes simples carregades d’espiritualitat.

El cercle, el triangle o el quadrat són formes simples carregades d’espiritualitat

Les formes geomètriques que utilitzes semblen funcionar com a unitats autònomes però relacionades. Què uneix aquestes formes aparentment soltes en el conjunt de la teva obra?
Els elements geomètrics que utilitzo i que es repeteixen en les meves obres no són fruit de la meva imaginació: són formes extretes de codis preexistents, imatges creades des de diferents àmbits —científics, sociològics, arquitectònics— amb finalitat pedagògica i que avui són obsoletes. Un cop extretes del seu context i sense la llegenda que les feia intel·ligibles, s’obren a noves lectures a través del color, la repetició i la composició. L’espectador pot intentar —o no— desxifrar un codi nou, tot i que sovint reconeix l’antic des de l’àmbit pictòric.

La peça més poètic que pedagògic i practicable, parteix d’uns gràfics pedagògics d’Ángel Ferrant dels anys trenta. Què t’interessa d’aquest material i com ha estat el procés de transformar-lo en una obra pròpia?

En aquesta obra parteixo d’un gràfic original de Ángel Ferrant, un artista i pedagog que el 1932 va proposar un nou pla educatiu per a Llotja basat en la imaginació i l’expressió, en contra de la còpia i la imitació que encara predominaven. Aquests gràfics, pensats per explicar visualment el seu projecte, sintetitzaven conceptes com intuïció, expressió, esperit o tècnica.

Allò que m’interessa és precisament aquesta mirada pedagògica oberta i transgressora, tan moderna i alhora tan necessària avui. El primer que faig és eliminar tot el text del gràfic original per allunyar-lo del seu context funcional i obrir-lo a una lectura plàstica. Després l’amplio, el treballo i li afegeixo color, fins que deixa de funcionar com un esquema i es converteix en una imatge autònoma.

El resultat és una obra que recorda a una bandera, un emblema que manté viu aquell esperit lliure de Ferrant. M’interessa que l’obra funcioni com un homenatge a aquesta manera de pensar l’art i l’educació, en que la creativitat i la llibertat tinguin més pes que la repetició o la imitació.`

Utilitzes sovint el collage i la reutilització de materials impresos —mapes, diagrames, llibres antics— com si fossin fragments d’un saber universal. Què t’atrau d’aquests materials?
Esquematitzar allò que coneixem —o allò que necessitem dominar— sempre ha aportat una lectura pràctica i funcional sobre el món. Imagino que va ser precisament aquesta necessitat la que va provocar l’auge de gràfics, símbols i altres síntesis visuals destinades a explicar el nostre entorn des de l’àmbit geogràfic i científic. Saber desxifrar aquests codis permetia conèixer allò inabastable, inexplicable, o massa abstracte. Em refereixo a un saber divulgatiu i pedagògic.

Esquematitzar allò que coneixem —o allò que necessitem dominar— sempre ha aportat una lectura pràctica i funcional sobre el món

Va ser llavors quan el macro es va començar a sintetitzar des del micro, i aquí la geometria va jugar un paper crucial: els mapamundis, les visions del cosmos, la simplificació de les muntanyes com a triangles, dels rius com a línies…

En principi, l’art poc ha d’aportar al funcional. La seva flexibilitat i la seva condició poètica l’allunyen del pensament científic i del rigor geogràfic. No obstant això, a vegades, prioritzant l’estètica, l’art exhibeix una connexió inesperada i singular amb la ciència. Diria que és el cas de la meva pràctica artística, vinculada per defecte a l’abstracció geomètrica, però construïda a partir de la lliure apropiació de gràfics, esquemes i símbols derivats de la geografia, les ciències socials o l’astrofísica.

El color també té una presència molt singular en la teva obra. Com decideixes la paleta cromàtica de cada peça?
Les imatges, formes i gràfics que utilitzo solen estar representats en el seu context natural en blanc i negre. En apropiar-me’n i donar-los color, sovint tinc la sensació que els estic “omplint de color”, com els llibres escolars antics que algú acoloria mentre estudiava geometria o geografia. En les meves obres passa una cosa semblant: acoloreixo d’una manera simple les formes geomètriques, amb colors plans i essencials.

Em fascina com es transforma un mateix color segons la tècnica i el suport

Existeix una gamma cromàtica bàsica, perquè reforça la simplicitat de les formes i, per tant, de l’obra. Però aquesta gamma és qualsevol cosa menys pura. El vermell, el blau o el groc són barrejats i provats fins a trobar el to exacte que m’interessa. No em val un vermell mitjà o un groc cadmi: necessito el to just per dotar l’obra de l’atmosfera que busco. M’interessa molt l’estudi dels colors i la relació entre ells, encara que les variacions sovint siguin tan subtils que potser només jo les percebo. Em fascina com es transforma un mateix color segons la tècnica i el suport.

Quin paper juga el silenci o l’espai buit en les teves composicions?
Tradicionalment, el buit —el blanc del paper o de la tela— ha estat vist com un fons secundari. Per a mi, és tot el contrari: carrega de sentit les formes. Els silencis són equilibris i desequilibris amb una gran capacitat metafòrica; obren un món d’oportunitats a la representació, no la tanquen. Penso en els dibuixos infantils, plens de buits, o en algunes obres de Joan Miró.

En molts dels teus treballs hi ha una tensió entre la ciència i la intuïció. Et consideres més propera a la recerca racional de l’ordre o a la fe en allò que no es pot mesurar?
L’art visual s’ha utilitzat sempre per documentar el món i ha estat crucial per ajudar-nos a comprendre el llegat científic. Tant l’art com la ciència parteixen de la curiositat i la sorpresa que genera una fissura en la realitat. Però mentre la ciència intenta respondre preguntes, l’art les produeix.

En el meu treball una concepció lúdica: crear art mitjançant la síntesi de l’ordre, rescatar la bellesa plàstica de l’esquematització del saber

Crec que parteixo d’una convenció —una representació científica o una mesura— per desarmar-la i convertir-la en poesia, en intuïció. Existeix en el meu treball una concepció lúdica: crear art mitjançant la síntesi de l’ordre, rescatar la bellesa plàstica de l’esquematització del saber.

Quines artistes dones, moviments o pensadores han estat referents recurrents en el teu camí? Hi ha alguna autora que t’hagi marcat especialment?
És difícil escollir només una o dues creadores que hagin influït el meu treball, però citaré dues dones que van treballar des de la llibertat i l’experimentació en èpoques difícils: Sophie Taeuber-Arp, que va transitar entre disciplines com la pintura, la dansa, l’arquitectura o el disseny, i que va treballar el color i les formes geomètriques simples; i Valentine Schlegel, artesana, artista i ceramista, que sempre m’ha inspirat per la seva capacitat de transformar allò quotidià en poesia a partir de la natura. La seva retrospectiva Je dors, je travaille va ser un descobriment meravellós.

A banda de la teva producció pictòrica, has desenvolupat llibres d’artista, obra gràfica i una tasca docent dins l’àmbit universitari. Com dialoguen aquestes facetes entre si?
Veig totes aquestes facetes com un tot dins de la creació artística: es connecten i es retroalimenten. L’edició de llibres i la gràfica han modificat la meva relació amb l’obra original. L’estudi és un espai solitari, però en la creació d’un llibre o en un taller d’obra gràfica hi ha una relació estreta amb persones editores i mestres de taller que coneixen les tècniques més adequades perquè l’artista pugui formalitzar la seva obra. És una obra col·laborativa.

En el cas de la docència, passa una cosa similar: la pràctica artística i l’ensenyament es nodreixen mútuament, i la relació entre professorat i estudiantat sovint transcendeix l’àmbit acadèmic.

Finalment, si haguessis de definir què t’empeny avui a seguir creant, després de més de tres dècades de trajectòria, què diries?
Potser, com va dir Louise Bourgeois, perquè l’art és una garantia de seny.