Mer Hausmann: “La meva fotografia parteix de la construcció, no del robatori d’instants” 

L’artista visual i fotògrafa Mer Hausmann qüestiona l’imaginari visual clàssic i explora la intersecció entre la fotografia, la postproducció i la intel·ligència artificial generativa. Amb una mirada pictòrica i conceptual, la seva obra desmunta els cànons tradicionals de representació del cos femení i indaga en la relació entre la imatge i la memòria. Parlem amb ella sobre el seu procés creatiu, la postproducció i la influència del feminisme en el seu treball.

La teva obra es basa en la fotografia construïda. Què t’aporta aquesta tècnica?

La fotografia construïda em permet crear mons des de zero, controlar la il·luminació, la composició i la postproducció, com si es tractés d’un procés pictòric. No em considero una fotògrafa que persegueixi moments espontanis pel carrer, no m’hi sento còmoda. Necessito construir la meva imatge des d’una narrativa pròpia, en un espai controlat on pugui experimentar i jugar amb la llum i els elements visuals.

Aquesta manera de treballar té les seves arrels en el segle XIX i va tenir un ressorgiment als anys setanta amb artistes com Jeff Wall, que reutilitzen la pintura per portar-la a un nou context fotogràfic. M’identifico amb aquesta manera de fer perquè sempre he tingut una fascinació per la pintura i intento traslladar-la a la fotografia.

Necessito construir la meva imatge des d’una narrativa pròpia, en un espai controlat on pugui experimentar i jugar amb la llum i els elements visuals

Quin paper té la postproducció en el teu treball?

Per a mi, la postproducció no és tan sols un pas més en el procés, sinó una eina creativa fonamental. Quan una imatge és bona, la postproducció l’amplifica, li dona una nova dimensió, però no la soluciona. El color, per exemple, és un element essencial en la meva obra; em permet alterar la percepció i dirigir la mirada cap a un missatge concret.

Encara hi ha una reticència a parlar de la postproducció, com si fos un afegit fraudulent a la fotografia. Però la manipulació de la imatge existeix des dels inicis: abans es rascaven negatius, ara es treballa amb eines digitals. La diferència rau en com s’utilitzen. En aquest sentit, la intel·ligència artificial és una forma de postproducció més, una extensió d’aquest procés que cal saber gestionar amb intenció i sentit crític.

A Artificialia I qüestiones el llegat visual del Renaixement i el Barroc. Què et va portar a explorar aquest imaginari?

Des de fa segles, el cos femení ha estat codificat dins uns cànons que l’han convertit en objecte de contemplació i no en subjecte actiu. A Artificialia I, utilitzo referents pictòrics clàssics per desmuntar-los des de dins. La peça seleccionada per a aquesta sèrie, per exemple, és una abstracció minimalista de la iconografia de santa Teresa en èxtasi o d’altres imatges de dones en èxtasi místic.

El gest de les mans creuades evoca el pudor i la repressió del cos, mentre que el bodi que porta la model marca les formes, però sense revelar res en particular. La coberta dels cabells anul·la qualsevol referència històrica concreta, cosa que permet que el personatge es redefineixi fora dels codis tradicionals. Els ulls en blanc, per la seva banda, fan referència a la manera com els pintors representaven l’èxtasi, sovint fent-nos dubtar si es referien a una experiència mística o a una altra cosa de la qual no es podia parlar obertament.

En la mateixa línia, una altra imatge de la sèrie mostra una cama amb un raig de sang, fent al·lusió a la menstruació. La menstruació, durant segles, ha estat censurada en l’art perquè es considerava un pecat, mentre que la violència, en canvi, s’ha representat amb total llibertat. Aquestes paradoxes són les que intento explorar i posar en evidència.

La menstruació, durant segles, ha estat censurada en l’art perquè es considerava un pecat, mentre que la violència, en canvi, s’ha representat amb total llibertat

Com valores l’evolució del cànon estètic de la dona?

Crec que hem sortit d’uns cànons per entrar en uns altres. La pressió sobre el cos femení no ha desaparegut, només ha canviat de forma. Ara no només se’ns imposa un ideal de bellesa, sinó que fins i tot s’espera que ens assemblem a persones concretes, com passa amb la influència de figures com la família Kardashian.

L’obsessió per la imatge està arribant a extrems preocupants. Hi ha noies de 20 anys que ja tenen por de fer-ne 30, com si això fos la fi del món. L’edatisme és un dels grans problemes als quals ens enfrontem i cal combatre’l amb la mateixa força que combatem altres formes de discriminació. La bellesa hauria de ser precisament allò que ens fa úniques, no allò que ens obliga a encaixar en un patró homogeni.

Com influeix el feminisme en la teva obra?

Per a mi, el feminisme no és només una qüestió de drets, sinó també de mirades. Cal qüestionar com s’ha construït la imatge de la dona en la història de l’art i la cultura visual. El cos femení ha estat durant segles un espai de control i projecció d’estereotips, i crec que qüestionar aquesta representació és una forma de resistència.

La lluita feminista també passa per desmuntar la por: la por d’envellir, la por de no encaixar, la por de desafiar el cànon imposat. Encara ens queda molt camí per recórrer per deslligar el valor d’una dona del seu aspecte físic. I aquesta és una lluita contínua, tant dins com fora del món de l’art.

El cos femení ha estat durant segles un espai de control i projecció d’estereotips, i crec que qüestionar aquesta representació és una forma de resistència

Estàs treballant en un nou projecte que explora la relació entre la intel·ligència artificial i la fotografia. Ens en pots avançar alguna cosa?

Sí, és un projecte molt personal que s’inaugurarà al juny i que barreja fotografia, intel·ligència artificial i feminisme. Encara no puc revelar-ne gaires detalls, però té molt a veure amb la meva col·lecció de fotografies del segle XIX i amb la manera com interpretem la imatge en el present. Hi ha una reflexió sobre les noves tecnologies i sobre com la IA està alterant la nostra percepció del cos i de la memòria visual.

Crec que ens trobem en un moment decisiu pel que fa a la imatge digital. Per primera vegada, no només estem manipulant la realitat, sinó que estem creant realitats que mai han existit. Això obre un ventall enorme de possibilitats, però també de responsabilitats. Hem d’aprendre a fer servir aquestes eines amb una intenció clara i crítica, perquè si no ho fem nosaltres, altres ho faran per nosaltres.