Per a moltes dones, l’habitació ha estat refugi: un espai segur, tou i càlid, a resguard d’un exterior històricament hostil, construït des de paràmetres patriarcals. Seria fàcil acollir-se en la tebiesa, convertir aquestes parets en microunivers de lleis pròpies, però Marga Ximenez no es resigna i transforma allò privat en punt de partida. La casa esdevé campament base, palanca des d’on traspassar els límits i activar una resignificació política del món.
Formada de la mà de Joan Grau-Garriga a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics La Llotja, Ximenez va substituir el seu professor quan aquest va deixar l’ensenyament. Al canvi de segle, també ella va abandonar les classes per dedicar-se plenament a la carrera artística. Les seves peces van passar del tapís a l’escultura tèxtil, de l’escultura tèxtil a la instal·lació, i es van emancipar cada vegada més dels lligams que les retenien en paret o sòl, fins i tot dels prejudicis que consideraven aquesta pràctica un art menor, tradicionalment associat a l’àmbit femení.
L’espai domèstic revela els paràmetres patriarcals, però Ximenez el transforma en eina de resistència
Són peces d’aquesta època, posteriors al 2000, les que formen De Festes i des/Fetes, exposició inaugurada el 18 de gener al Museu Can Mario (Palafrugell). La comissària, Elina Norandi, subratlla la capacitat de Ximenez de difuminar els límits entre la intimitat i l’espai públic, de demostrar una certesa que a vegades oblidem: que «allò personal és polític».
A la primera sala, garrafes reutilitzades, tallades i amb les vores cobertes de pintura daurada —símbol de poder i esperança— formen Cementiri blanc (2001). A dins, calç i mitjons de nen. Bruts i descolorits, conserven la forma dels petits peus i transmeten la violència exercida sobre els cossos; mentrestant, la calç cobreix i accelera la mort.
La blanor i l’evocació de la carn són protagonistes també a La vuitena arma (2000–2005). El 1975, l’exèrcit d’Indonèsia va envair Timor Oriental aprofitant el caos posterior al procés de descolonització. La violència contra les dones va ser extrema, i un d’aquests episodis —en què dotze dones embarassades van ser obertes en canal i els seus fetus, llançats contra la paret— va commocionar l’artista barcelonina. D’aquest acte brutal en van sorgir nou escultures fetes amb pantalons reciclats. Sargits, embastats, sobrefilats, encaixos i escuma adquireixen la forma de vagines ferides, de pell estripada. Ximénez explica la perversió de violentar un cos generador de vida fins a reduir-ne la suavitat i la calidesa a mort.
La violència sobre els cossos de les dones sosté ordres polítics i militars
Aquests són cossos silenciats, com el de massa dones al llarg de la història. A Fils de reparació (2021), l’artista homenatja altres dones emmudides: aquelles que no van poder arribar a ser artistes. Ximenez recull cortines teixides per la seva mare i les col·loca cap avall, allunyant-les de la seva funció original. Se n’escapen fils que repten per terra fins a arribar a una caixa de fusta que havia estat utilitzada per transportar una obra de l’artista. Dins de la caixa, els fils es converteixen en escultura i desafien, així, el seu destí. En una de les cortines, Ximenez broda els noms de les companyes que l’han ajudat a crear aquesta obra; les rescata, així, de la invisibilitat de segles.
Aquesta violència sistemàtica, aquesta aniquilació dels cossos, és el resultat de l’agressivitat de l’ordre actual. La seva rigidesa, la seva manca d’afectes, dona lloc a guerres, a desplaçaments involuntaris, a desarrelament.
A Fugida (2008), Ximenez dibuixa una calaixera a la paret. Al costat, fardells de roba parlen d’una quotidianitat trencada, de famílies obligades a deixar les seves llars, a fugir amb la roba posada. Una esquerda a terra, potser casual, creua la sala fins a arribar a la calaixera. L’espai es trenca; també la vida després d’una fugida forçada.
Narrar guerres i èxodes des de l’àmbit quotidià obliga a dissociar-se. Transmetre l’horror des d’una zona segura i càlida provoca incoherències i contradiccions, una culpabilitat inútil. Marga Ximenez va ser conscient que les nostres vivències, lineals i limitades, debiliten el discurs. Va recordar les paraules de Pessoa: «Em sento múltiple. Soc com una habitació amb innomenables miralls fantàstics […]. Tinc la sensació de viure vides alienes, dins meu, incompletament»¹ i va crear diversos alter ego, tretze heterònims amb biografies pròpies que desbloquegen perspectives.
Pia Remedios n’és un, el més pròxim. Amb La família (2001), es reprèn el drama dels desplaçaments forçats present a Fugida. Tres matalassos es despleguen a la paret. Trossos de fusta recoberts amb pa d’or els converteixen en un retaule gòtic, en homenatge a tots els èxodes, també al de la seva pròpia genealogia, en un reconeixement de Barcelona com a terra de migrants.
Narrar la guerra des de la quotidianitat evidencia els límits del relat i la culpa de qui mira des d’un lloc segur
A De Festes i des/Fetes (2017), obra que dona nom a l’exposició, tres tapissos enrotllats acompanyen la notícia d’un nen de dotze anys assassinat després de liderar una manifestació que denunciava l’explotació laboral que havia sofert. Els tapissos, símbol de luxe, mostren aquí la seva cara oculta: la dels nusos del revers i l’abús infantil. El seu heterònim, Feliu Esteve, és l’autor d’unes carteres que acompanyen aquesta peça. D’una banda, hi veiem imatges de luxoses mansions i palaus coberts de tapissos; de l’altra, notícies de fets violents. De nou, les dues cares del capitalisme: si el sol ens enlluerna, no serem conscients de les ombres.
L’obra de Ximenez ens atrapa amb la seva poètica per, després, preguntar-nos si, encara que siguem a la part lluminosa, som conscients de la foscor. És esperançadora, malgrat tot, perquè confia en el canvi: un canvi que només serà possible si donem prioritat a uns coneixements avui dia considerats secundaris.
Va ser la mare de l’artista qui li va transmetre les habilitats amb la costura. Segons Norandi, Ximenez va convertir aquesta destresa en símbol, en la possibilitat d’un altre món amb altres regles, una alternativa més pròxima a la cura i a la carícia d’una tela que a la duresa del capitalisme. Ximenez recopila una genealogia de sabers femenins, aquells que han estat relegats a cuines i habitacions amb màquines de cosir, aquells amb què mares i àvies van desenvolupar mecanismes per fugir d’una quotidianitat opressiva. Utilitza la blanor d’un matalàs, la suavitat d’un llençol o els traços d’un brodat per substituir el llenguatge patriarcal, per demostrar que hi ha altres eines amb les quals descriure i transformar la realitat.
La costura esdevé símbol d’un altre món possible, basat en la cura i no en la lògica del capitalisme
La biblioteca de la meva mare (2000), a les mans del seu heterònim Sergio Galán, recull draps que, els uns sobre els altres —com llibres en una tauleta de nit—, culminen amb una pastilla de sabó. A Les biblioteques de les meves àvies (Pia Remedios, heterònim, 2004), escultures construïdes amb diversos teixits imiten la forma de pans i pastissos. Alguns apareixen tallats, advertint que ja n’hem tingut prou.
Una mar a la cuina (2007–08) és la culminació d’aquesta idea. Aquesta part de la casa és, segons Ximenez, un espai d’alquímia en què els productes es transformen en aliments. En aquesta instal·lació, estris de cuina es converteixen en vaixells amb unes veles fetes de sostenidors. Aquesta peça de la vestimenta femenina és també símbol d’aliment: el de la llet materna que nodreix la humanitat. Així, aquesta estança esdevé mar, l’oportunitat de corregir el rumb a través de gestos menys grandiloqüents, a través d’un altre codi en què l’or signifiqui esperança, i no riquesa.
El cos femení apareix com a origen de vida, aliment i sosteniment del món
L’obra de Marga Ximenez reivindica una vulnerabilitat que ens esforcem a dissimular. I, esmentant les paraules del filòsof i escriptor Paul B. Preciado, aquesta vulnerabilitat ens farà lliures.² És un recordatori de la nostra mortalitat; assumir-la pot convertir-se en alleujament, en un reajustament de les nostres prioritats.
A Soc el temps que em queda (2004–06), el vaivé d’un gronxador es converteix en metàfora de vida i mort, d’una eternitat fugaç i immutable. La imatge d’una anciana empenyent un caminador, el so monòton de les rodes, semblen atrapar-nos en l’etern retorn. Sobre el gronxador de fusta, per tots dos costats, l’anciana va descriure la seva malaltia. La part inferior la podem desxifrar amb l’ajuda d’un mirall situat a terra, en forma de creu. Un mirall que reflecteix el nostre rostre quan traguem el cap i que ens recorda que, vulguem o no, formem part d’aquest cercle.
De Festes i des/Fetes és un advertiment, la constatació que aquest no és el camí adequat, que hem fracassat i que són altres sabers els que haurien de prendre les regnes. Rescatem el coneixement de les nostres mares i àvies, comencem pel reciclatge, per la cuina, per l’agulla i el fil. Però no ens conformem a transformar casa nostra en cau: agafem les nostres eines i millorem el món.
————————————————————————–
1Pessoa, Fernando. Escritos sobre genio y locura. Ed. i trad. Jerónimo Pizarro Jaramillo. Barcelona: Acantilado, 2013, p. 7.
2Betevé (2019, 12 d’abril). Entrevista a Paul B. Preciado: «Soy un disidente del sistema sexo-género» [vídeo].
Apunta’t al nostre Newsletter per rebre informació sobre les nostres publicacions i ofertes puntuals.
Recorda consultar la bústia de correu no desitjat o spam.
Aquesta revista ha rebut una ajuda per a l’edició del Ministeri de Cultura i Esport – Direcció General del Llibre, el Còmic i la Lectura i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Promou i finança: la Generalitat de Catalunya – Departament d’Empresa i Treball
