Crònica del FESTIVAL REC

Començaré l’article amb una confessió que fins a l’últim moment he dubtat si callar: fa unes setmanes em vaig plantejar d’escriure aquesta crònica sense trepitjar ni un sol dia el Festival REC ni veure’n cap de les pel·lícules programades. Potser us semblarà un simple estirabot —una boutade, en solen dir els pretensiosos, oi?—, però aquest tipus d’escriptura és un gènere, amb no poques complicacions, que ja vaig haver de cultivar fa uns anys al suplement d’un mitjà conegut, quan a principis de setmana em tocava redactar les sinopsis de les estrenes cinematogràfiques del divendres sense que ningú m’acredités per poder visionar-les abans. Era una tasca que, encara que no ho sembli, em costava força d’acomplir. Necessites ser prou genèric com per no espifiar-la en detalls que desconeixes, i prou versemblant com perquè algú s’empassi que no ets el que ets: un impostor. Com a exercici literari, o per guanyar-se un lloc a les apas- sionants seccions de l’horòscop, té el seu interès. Per si no n’hi haguera prou —aleshores em mancava caràcter per revoltar-m’hi—, cada títol anava acompanyat d’una qualificació amb les típiques estrelletes valoratives, que si el crític no anotava calia inventar-se. En fi. Aquesta vegada hauria pogut vestir íntimament l’enganyifa com un homenatge a la capacitat imaginativa del periodisme de Josep Pla, o si considereu que s’hi escau més una referència cinematogràfica, com un inici de remake casolà d’algun film sobre la mentida en el meu ofici, com Shattered Glass (2003). Però el Festival REC, que cada any revoluciona una ciutat conservadora i culturalment lenitiva com Tarragona, i la revista Mangrana, en la qual col·laboro per primer cop, es mereixien una dedicació més honesta, per part meva.

De les paraules del director del festival, Xavier García Puerto, davant dels mitjans de comunicació, n’extrec, el dia de la presentació, una manera interessant d’afrontar el meu paper com a espectador: com una oportunitat per reflexionar «sobre les relacions humanes i amb l’entorn». I sobre tantes i tantes altres coses, esclar. No és pas que el REC tingui un sentit pamfletaire, d’etiquetes de moda i judicis morals simplistes, de corrent ideològic que cal seguir com una ovella el seu ramat. Soc dels qui pensa que l’obra d’art ha de tenir valor per si mateixa, i no com a mer instrument al servei d’uns altres propòsits. Però sí que és cert que, com bé suggeria García Puerto, el fet que en moltes de les pel·lícules seleccionades es reflecteixin, amb sensibilitat, preocupacions vives, que susciten debat i controvèrsia en la societat, pot contribuir a immergir-se en la riquesa de llenguatges del cinema i a deixar-se emportar pels seus múltiples camins estètics.

De fet, la pel·lícula que ha resultat guanyadora del Festival REC 2022, Tengo sueños eléctricos, de Valentina Maurel, és un exemple d’aquesta recerca dels matisos, d’aquesta capacitat d’aprofundiment i de revelació que poden mostrar les arts. D’aquest llargmetratge, el jurat internacional n’ha destacat “la subtilesa amb la qual tracta temes tan coneguts com la violència intrafamiliar i l’abús sexual i psicològic”.

Sense moure’m de les butaques del Teatre Metropol, un altre film em commou. Porta per títol Suro. Òpera prima de Mikel Gurrea, no es tracta tan sols de l’enèsima, però així i tot, necessària, incursió al món rural, que desromantitza a base de cops de realitat. L’evolució magistral dels personatges a través dels seus actes (l’actuació de Vicky Luengo, des de la defensa aferrissada de la propietat privada i la indiferència davant l’explotació laboral fins als crits de ràbia cantant trap en una festa de persones benestants, l’ha fet mereixedora de la nominació als Goya com a millor actriu), el distanciament dels somnis de l’Helena i l’Ivan, les tensions que els fan ballar a la corda fluixa com a parella —que cruix com les sureres—, el desengany de l’altre. Per pensar, repensar i discutir.

Empatia i anagnòrisi, posades en circulació ja fa més de vint segles pel filòsof Aristòtil, també són convo- cades pel REC, que aconsegueix fer aflorar les emocions, i que a banda de presentar una pila de novetats triades amb ull clínic envejable, recupera pel·lícules com Maborosi (1995), d’Hirokazu Kore-eda. Veient-la —en aquest cas des del Teatre Tarragona— em revenen tot de records de morts familiars, i la “llum fantasmàtica” del títol en japonès envaeix els meus pensaments, que per unes hores abracen el negre endolat de les àvies d’abans. Amb escenes d’una bellesa plàstica encisadora, Kore-eda descriu un dolorós procés de pèrdua, d’una pèrdua seca, tallant, que esdevé com un corc que va rosegant la fruita dolça, com una ombra que es va engrandint sense parar, com un buit immens que ho omple tot.

Saint Omer, en canvi, em porta cap a un altre tipus de mirada. Per dir-ho a la manera orteguiana de l’assaig La deshumanización del arte (1925), en lloc d’escodrinyar-hi el que passa finestra enllà, paro més l’atenció en el vidre, en com està composada. En la gestió dels silencis per part de la directora. En com sosté els plans, sense seguir la lògica dialògica del pla contra pla, durant les intervencions en el judici. En la sobrietat de les imatges. En com s’hi palesa la força de les paraules, amb Wittgenstein de fons i amb una pro- tagonista, Rama, que amb les preguntes que la mouen a escriure ja ens insinua algunes respostes sobre ella. Amiemsembla, amésamés, un bon antídot, malgrat el desenllaç no explícit, contra l’espoilerfòbia generalitzada, a tort i a dret, sense excepcions, tant en voga en els nostres temps. A la novel·la Crim i càstig, per exemple, ja sabem, d’entrada, que hi haurà un crim i un càstig —una represàlia—, i això no devalua ni un bri l’atracció que suscita la lectura de les peripècies de Raskòlnikov, i, a Saint Omer, la seguretat que la dona que s’asseu al banc dels acusats i que reconeix el crim des d’un inici no tindrà un final amable (segurament anirà a parar a la presó o a un centre de salut mental) no treu que no ens inquieti l’ambigüitat d’una possible estratègia de defensa acurada i que no ens mantingui expectants durant dues hores que es fan més aviat curtes.

Soc dels qui pensa que l’obra d’art ha de tenir valor per si mateixa, i no com a mer instrument al servei d’uns altres propòsits

De The Ordinaries (premi del públic), de Sophie Linnenbaum, en destacaria l’originalitat en la construcció d’un món i la suggestió de traslladar-nos a una societat distòpica on tothom es classifica segons el tipus de personatge que representa (principal, secundari, figurant, presa falsa, etc.), tot i el final amb regust de club de poetes morts, que a mi se’m va fer, ras i curt, soporífer. I de Sonne, de Kurdwin Ayub, el retrat d’una societat sobreexposada a les xarxes socials, l’ús recurrent i ben integrat de les imatges de telèfon mòbil, els xocs dins i fora d’una família kurda desplaçada a Àustria amb un pare elusiu i una mare mu- sulmana molt més conservadora, i les conseqüències que comporta, al seu voltant, la decisió de la filla, Yesmin, de cantar, ballar i esbargir-se amb el hijab al cap.

I, per últim, no em puc estar de dir-ho: que m’he quedat amb ganes d’assistir a d’altres projeccions del festival, com Francesca i l’amor (ple absolut al festival), d’Alba Sotorra (vegeu “Retrats” d’aquest número), documental sobre una artista plàstica de 65 anys que es registra com a usuària a Tinder, Delta, amb aquest conflicte entre pescadors i caçadors que s’afigura incitant, i Los reyes del mundo, de Laura Mora, sobre cinc nois pobres de Medellín, aclamada a Sant Sebastià pel seu esperit rebel, així com les també guardonades al REC com 21 Paraiso, de Néstor Ruiz Medina, rodada en 16 mm. i Aftersun, de Charlotte Wells. Espero que em sapigueu dispensar per aquestes faltes: el REC dona per a molt i jo —i la meva vida caòtica, en què la condició d’autònom és només una categoria laboral i fiscal de nom eufemístic— no tant.

Me’n torno cap a casa, després de comparèixer tant com he pogut pel teatre, amb la frustració de no ha- ver-ho abastat tot però amb la sensació que la crònica de la XXII edició del Festival REC pagarà —almenys per a mi— la pena. Abans d’anar- me’n, però, em fixo un darrer cop en la imatge de l’edició d’enguany, que durant vuit dies m’ha acompanyat en aquest intens viatge cinèfil. Aquesta mena de Quadrat negre sobre fons blanc de Malèvitx que Gerard Joan va dissenyar sense cap aspira ció suprematista, amb un sentit cine- matogràficament seqüencial i amb el negre i el groc com a elements simbòlics, no només és magnífic, sinó que em sembla d’allò més pertinent per afrontar el tancament del text. El REC representa un feix de llum que irradia cinema. Un rec de pel·lícules, cíclicament persistent, que ens refresca i alimenta.