LILY BRICK, ARTISTA. “El muralisme s’ha d’entendre com una eina de canvi social”

Lily Brick és la firma amb què signes totes les teves obres, però d’on prové aquest pseudònim?
Quan estudiava batxillerat artístic vaig haver de fer un treball que situés l’art en un esdeveniment important de la història. Aleshores vaig descobrir l’obra i figura d’Aleksandr Ródtxenko, un dels pioners del disseny gràfic i un dels artistes més actius i polifacètics de la Rússia dels anys vint i trenta. També a Lília Iúrievna Brik, una dona empoderada, poeta i cineasta de qui s’enamora. Poc després de conèixer-se, li fa una foto que esdevé una de les més utilitzades en disseny gràfic. És pot reconèixer per un cartell publicitari que animava les persones a llegir i cultivar-se passada la Guerra Civil Russa. Tot això m’arriba quan jo tenia 16 anys, una edat en què encara m’estava buscant com a artista. La figura de Lília representava la dona que jo volia arribar a ser –d’aquí Lily Brick. A més, el nom deriva de lliri (lilium en llatí), que és la meva flor preferida.

Abans d’ensopegar amb el muralisme, et dedicaves al disseny gràfic. Què et va fer canviar l’ordinador per l’esprai?
Quan treballes com a dissenyadora gràfica poden entrar-te projectes molt macos, però la feina acaba sent poc agraïda. Em passava el dia fent logotips, invitacions per a bodes i alguna il·lustració. Al final te’n canses. Després d’haver estat un temps treballant a València i també a Brussel·les, vaig decidir tornar a Lleida, on vaig entrar a treballar a una copisteria. Allà vaig conèixer un noi que venia sovint a estampar-se samarretes. Un dia va convidar-me a pintar al riu amb els seus amics. Per la manera que tenien de lliscar l’esprai amb els braços, em van semblar ballarins de ballet. Aquella va ser la meva primera experiència amb l’esprai. No sé si va ser el dissolvent o el sol, però m’hi vaig enganxar moltíssim ja que mai més no ho he deixat.

Un dels teus darrers treballs ha estat una obra feta en col·laboració amb el Banc d’Aliments, un mural de 900 m2 situat al centre de Lleida i elaborat amb set artistes més de manera col·laborativa. Com ha estat l’experiència?
Amb les persones del Banc d’Aliments ja havia treballat anteriorment, però fent-los marxandatge, etcètera. Aquesta vegada era diferent, volien enviar un missatge al món, i que aquest fos clar i universal. Vaig entendre que el Banc d’Aliments són moltes mans i, malgrat que el projecte vaig desenvolupar-lo jo sola, em va semblar bona idea crear-lo de manera col·laborativa. Plasmar un mural de forma compartida ha fet que m’adoni que quan treballes d’aquesta manera pots arribar molt més lluny. Haver viscut aquesta experiència amb set artistes més de la seva talla ha estat molt enriquidor. Realment ho sento com un abans i un després. Penso que hem viscut una experiència màgica i sorprenentment molt fàcil en la qual tots hem après els uns dels altres.

La imatge es tracta d’una noia que amb una mà es tapa un ull i amb l’altra sosté un gran plat buit. De què ens parla?
Es tracta de la Giselle, una amiga que és model i que té una mirada que et penetra, intel·ligent i analítica. És una mirada de judici, entre enfadada i trista. L’ull que queda al descobert simbolitza el que veiem, que és la meitat del que veritablement passa. L’altra meitat representa el que no volem veure, que és tot el menjar que es tira. Així doncs, ens interpel·la per saber si som realment conscients del que estem fent amb el planeta. El plat el vam fer molt gran i molt buit per exemplificar que tenim un gran problema de fam al món i que tampoc no hi ha menjar que l’ompli.

El plat el vam fer molt gran i molt buit per exemplificar que tenim un gran problema de fam al món i que no hi ha menjar que l’ompli

La sequera que veiem al seu voltant representa la Terra que està morta i un cel que és buit. Volíem que el missatge arribés, que fos universal, i és el que ha passat. Companys muralistes de tot el món ens han contactat per felicitar-nos. El que la gent encara no sap és que en aquest plat buit volem fer mappings, projeccions amb relació al malbaratament alimentari.

Cada vegada més, les intervencions artístiques estan més compromeses socialment. És evident que és el teu cas. Fins a quin punt creus en l’art com una eina de canvi social?
Penso que el muralisme s’ha d’entendre com una eina de canvi social. No és només decoratiu, a través seu estàs canviant el dia a dia d’una persona. A un pagès que treballa al camp i que porta anys veient el mateix, li estàs canviant el paisatge. Aprofita i digues-li alguna cosa. En aquest sentit, penso que és important tenir consciència social i empatia perquè, al final, quan treballes al carrer l’obra no és només teva, sinó del món. Pregunta’t què li passa al món. En el meu cas, mitjançant símbols molt subtils m’adapto i m’expresso a través de l’entorn. Evidentment, la visió que tinc ara amb 32 anys no és la que tenia amb 24. La Lily d’ara té ganes de dir les coses clares.

És important tenir consciència social i empatia perquè quan treballes al carrer l’obra no és només teva, sinó del món

El teu art ha donat la volta al món, però tot això comença d’un dia per l’altre fa vuit anys amb la Juliette. Què creus que va causar tanta revolada?
Vaig agafar el moment de la febre d’Instagram. La gent quedava per anar a fer fotos en autobús i penjarles. La imatge és la d’una noia pèl-roja de mirada profunda que va quedar plasmada en una pared enmig d’un espai natural protegit. Va ser un encàrrec privat en homenatge a les dones que, malgrat fer-se viral, el vaig fer sense gens d’experiència i de manera molt amateur. Avui té molt més sentit tot el que faig. Penso que va ser un èxit perquè en aquell moment tothom feia fotos, no perquè fos una gran obra. Per a mi és molt més important tot el que va venir després: que se’m conegués i se’m donés l’oportunitat de seguir aprenent mitjançant nous encàrrecs.

De totes les obres que has fet fins ara, amb quines has connectat més i per què?
El mural amb què més vaig connectar per primera vegada és el que vaig pintar d’un pagès a la primera edició del Festival Gargar a Penelles. Per primera vegada em donaven llibertat absoluta. Allà em va eixir l’orgull rural i lleidatà. És on vaig entendre el missatge que volia aportar al món.

A la primera edició del Festival Gargar de Penelles per primera vegada em donaven llibertat absoluta. Allà em va eixir l’orgull rural i lleidatà

Aleshores tenia un record de quan estava vivint al barri de Bordeta i robàvem pomes als camps de fruiters. Allà hi vivia un senyor que tenia un ull de cada color i que fumava caliquenyos. Tenia molt mala llet i de tant en tant es carregava una escopeta de mentida per espantar-nos. El record que jo tinc d’aquest pagès és el mural que avui pot visitar-se a Penelles.

Algun altre?
La Pastora. És un mural amb el qual em sento plenament identificada i, a més, coincideix que és amb el qual vaig descobrir la pintura plàstica. Recordo que vaig haver d’investigar moltíssim i vaig adonar-me que també soc autodidacta, que puc investigar noves tècniques i que surten bé. És una noia que per a mi representa la bellesa de les dones que són rurals i que són lliures. Pintant-la em vaig imaginar una nena a qui li diuen que s’ha de casar amb un home ric, a la qual cosa ella respon: “Jo soc l’home ric”. Una nena despentinada i resoluda que fa el que a ella vol i li agrada. Li vaig pintar una ovella a l’esquena perquè m’imaginava que li agradaven els animals. Avui em sento com aquesta nena pastora, però en comptes de portar una ovella, porto una motxilla amb esprais.

Fa poc has estat impartint uns tallers a la Universitat Complutense de Madrid per traslladar als estudiants d’art la teva experiència com a muralista. Quins consells vas poder donar-los?
La preparació més gran d’un muralista és amb relació al seu caràcter: tenir paciència i saber tractar amb les persones és bàsic. Això ningú t’ho explica. Tampoc que treballar amb la grua és molt dur, que has d’estirar, anar a classes de ioga o al gimnàs… Explicar-los la part tècnica sempre és interessant, però la vida de muralista és salvatge. Penso que vaig anar a trencar-los els esquemes, però ells també van acabar per aportar-me moltíssim. El fet és que me’ls vaig trobar tan educats, tan fins i tan ben preparats tècnicament que només vaig poder pensar que la vida de muralista ho és tot menys això.