de l’axiologia i axiomes de l’art

Directora de Mangrana

La tecnologia i l’art sempre han estat íntimament relacionades. No obstant això, no és el mateix tallar i modelar la pedra, que crear una obra d’art digital aplicant un algoritme en una cadena de dades o blockchain –tecnologia que s’utilitza per a la certificació i la compravenda de non fungible toquen (NFT, per les seves sigles en anglès).

Segons nonfungible.com, aquesta part del mercat de l’art tancava l’any 2021 amb unes vendes de 17.000 milions de dòlars i amb una pujada d’un 21% respecte de l’any anterior −malgrat la davallada dels darrers dies. Però, considerem que és art tot el que es compra? En un sistema marcadament econòmic que concedeix un gran valor al concepte d’art però no tant a una obra determinada, no deixa de ser un element distorsionador.

El futur que ara es basteix es vaticina certament molt diferent al que podria haver-se dibuixat durant l’època modernista –quan l’art era aquella obra que la gent admirava en busca de significat i orientació− o en temps de la Grècia antiga, on es pensava que si no havies admirat l’art (aleshores el Zeus de Fídies a l’Olímpia) la teva vida havia estat en va. Trencant amb els axiomes clàssics, forçant les guies aleshores figuratives, l’art considerat modernista esdevenia. Així mateix les avantguardes mitjançant el dadaisme o altres corrents similars. La idea d’Art quedava sotmesa al corpus axiològic.

L’any 1958 l’artista francès Yves Klein presentava El buit, (de)mostrant que l’art no es qüestiona, sinó que ens qüestiona. Instigada a desbarrar els límits ontològics de l’art, aquella atmosfera hipersensible i única ens traslladava al nou paradigma de l’art contemporani, un espai autònom de construcció de significats no subordinat on tot és encara possible.