Actualment condueixes l’espai radiofònic Shuffle a Resonance Extra, una plataforma digital d’Anglaterra que arriba a més de 4’1 milions d’oients. Què hi podem trobar en aquest espai?
Shuffle és un programa de ràdio mensual que fa referència als mems i en com aquests es repeteixen. Segons la memètica, ens estaríem traspassant una sèrie d’idees-replicadores dels uns als altres que s’anirien reproduint mitjançant aquests mems o petites unitats de cultura. En aquest sentit, el que busca el programa és al·ludir al format repetitiu de les radiofórmules.
Shuffle és un programa d’art radiofònic que s’aproxima als grans èxits musicals com Hello d’Adele de forma experimental i amb una mirada transgressora
De quina manera? El que faig és una cerca d’artistes experimentals, que s’aproximen a la música i/o al so de manera transgressora, i els demano que facin una versió d’una cançó exitosa. A partir d’aquí, investiguem com la cançó s’ha utilitzat en diferents moments de la història i a partir de diferents gèneres.
Com són aquestes versions? Depèn molt del perfil de músic a qui li demanes. A l’últim programa, dedicat a Hello de la cantant Adele, l’artista Milo Thesiger-Meacham va participar amb una versió de la cançó enregistrada dins l’aigua a partir d’una càmera GoPro. A banda, en una petita pista d’àudio que se’ls demana, els artistes parlen de l’experiència de realitzar la peça i el perquè de la seva proposta. En el cas de Hello, que té un tros de la cançó on es diu “Hello from de other side”, l’artista explica que ens diu hola des d’un altre ambient físic no humà.
Deixant la teva faceta de directora i conductora d’aquest espai d’art radiofònic, com a artista de quina manera i per què comences a investigar i a experimentar amb el so?
Vaig començar de molt petita: fent mix tapes en cintes de casset. Amb 17-18 anys recordo que em van passar un software de música amb el qual ja vaig començar a jugar molt; sobretot, amb el factor atzar. Aquella va ser una aproximació molt experimental cap al so perquè en aquell moment no sabia com funcionava el programa realment.
Com jugues amb l’atzar? En l’ús d’un nou software pot haver-hi paràmetres que no controles. En el meu cas, que treballo molt amb l’ordinador i amb elements digitals, penso que és molt interessant que això passi. L’atzar és abraçar l’error i deixar obertes certes variables. Un bon exemple seria el cas de la intel·ligència artificial en què, tot i haver-hi paràmetres definits, l’atzar hi juga un paper important. Trobo molt interessant treballar amb l’atzar, que et permet abraçar l’error a través de certs paràmetres que descontroles
Parla’m de LRAX, una instal·lació basada en la sonorització de la llum que vas presentar a Homesession Barcelona i que més tard es va programar, també, a la Panera.
Dins la meva pràctica artística també treballo amb circuits electrònics. En cas del projecte LRAX [Light Range Acoustic Xenomorph], a partir de de fotoresistències que capten la llum i la tradueixen en inputs elèctrics. La instal·lació contenia uns sensors de moviment en els quals, cada vegada que un visitant passava, s’encenien unes llums. En funció de la fluència de gent, es rebien uns inputs o uns altres; i, en funció de la llum que arribava a les fotocèl·lules d’aquests sensors, s’emetien uns sons o uns altres. El resultat final eren com petites escultures cantant a l’uníson, com si d’un cor es tractés.
Tot això estava emmarcat en un projecte més gran anomenat Jericó. Què cercaves en general?
Jericó és desenvolupa durant un any de residència artística al Matadero de Madrid. El nom, Jericó, és en al·lusió a l’ús del so com a arma de dispersió social al llarg de la història. En aquest sentit, el primer esdeveniment catalogat són les famoses trompetes de Jericó. Un passatge bíblic explica que durant set dies set persones amb set trompetes van estar donant voltes a la muralla de Jericó. Al setè dia van derivar aquestes muralles només a partir del so que emetien aquestes trompetes.
El projecte Jericó, que naix després d’un any de residència artística al Matadero de Madrid, és un corpus artístic que al·ludeix a l’ús del so com a arma de dispersió social
Parlem d’un relat bíblic, però l’ús del so com a arma és una realitat quotidiana.
Sí. Els LRAX de què parlem deriven dels LRAD [Large Range Acoustic Device], uns dispositius sònics que utilitza la policia per dispersar manifestants. Un altre exemple són els anomenats sons mosquit, un soroll “petit” i molest que només escolten els menors de 20 anys. Són infrasons que les persones adultes no podem escoltar, atès que tenim un rang d’escolta diferent que va dels 20 al 20.000 Hz aproximadament. Aquest és un rang que a mesura que ens anem fent grans disminueix.
Tot això és legal? Aquestes mesures s’estableixen en funció del reglament de so de cada municipi, però penso que és un tema en què pensar. El so, al llarg de la història, també s’ha utilitzat com a forma de tortura. Només per citar un exemple, a Guantánamo s’utilitzaven cançons, com les de la cantant Britney Spears, de manera repetida fins a esgotar els presos, privant-los del son, etcètera. Hi ha l’anomenada Gitmo-Playlist on surten totes les cançons que s’utilitzaven.
A banda d’aquest treball d’investigació i experimentació amb el so, també treballes amb la imatge. On et permet arribar la confluència d’aquests dos elements?
Jo em vaig formar en comunicació audiovisual, però penso que moltes vegades tendim a sobrevalorar l’educació formal i no tant l’educació autodidacta. Quan jo vaig estudiar, hi havia molta preocupació per allò visual i molt poca per allò sonor. Això realment és un problema perquè en una pel·lícula el component sonor és un cinquanta per cent. A partir d’aquí, vaig començar a experimentar en diferents curtmetratges fins arribar a realitzar el meu primer llargmetratge, Torre, que es va estrenar el 2010 al Festival Pantalla Fantasma, celebrat a Bilbao.
De què tracta aquest llargmetratge? És una pel·lícula que està gravada en un entorn rural. Vaig estar tres anys gravant de manera intermitent a la torre de la meva família i em vaig preocupar perquè s’escoltessin els sons d’aquest entorn. Penso que avui hi ha una certa idealització del món rural, però en aquest entorn hi ha un component abjecte, atès que és més difícil desfer-se dels residus. És una pel·lícula dura en tots els sentits perquè no et mostra aquesta visió idíl·lica del món rural que es té des dels entorns més cosmopolites.
Penso que avui hi ha una idealització del món rural, però en aquest entorn hi ha certa abjecció, atès que és més difícil desfer-se dels residus
Què t’aporta de diferent aquest llenguatge? El que més m’agrada de la part audiovisual és el muntatge, perquè és el moment on realment es pot donar significat a una narració i establir aquest joc, o aquesta picada d’ullet, amb l’espectador. A Torre hi ha una cosa que repeteixo molt com a directora, i és el fet que jo estic dirigint la meva família amb indicacions com “passa per aquí” o “ves cap allà”… Tot aquest fora de camp vaig decidir fer-lo audible, i visible.
Un dels teus darrers projectes discogràfics porta el nom de Mindfulness cancelado. Un nom suggeridor. D’on naix aquesta idea?
Mindfulness cancelado és un projecte que vam crear des de Pan-Pan Kolectiva amb Jose Luis Espejo i Mattin. La hipòtesi del grup és que la situció actual generada per la pandèmia està produïnt un trauma col·lectiu arrel de l’increment del individualisme, la solitud i l’aïllament. A partir d’una trobada amb músics, artistes i pensadors, vam generar unes partitures pensades per a que l’oient les pogués aplicar en el seu dia a dia. És un projecte que ens va agafar en plena pandèmia i va fer que comencéssim a parlar més sobre els temes de l’escolta i de com les persones vam començar a meditar o a practicar el mindfullness o altres teràpies afins.
Què en penses d’aquestes teràpies? Jo penso que les teràpies com el mindfulness són molt individualistes i davant malestars col·lectius és necessari que aquestes es col·lectivitzin. Tot i així, cadascú n’ha de treure les seves pròpies conclusions i experiències. La pandèmia ens ha deixat a tots molt tocats i a mi m’ha fet reflexionar sobre quines són les solucions que adoptem per tal de pal·liar-ne els seus efectes.
Abans m’has parlat de la creació lliure. Què en penses dels drets d’autor, ajuden o perjudiquen la creació artística?
No crec en els drets d’autor privatius perquè penso que la cultura és un procés acumulatiu que creix gràcies a això. Penso que el copyright és una tanca capitalista i no li veig sentit en el pla conceptual. A més, penso que s’ha de vigilar molt amb els privilegis que es creen en aquests entorns on grans corporacions tèxtils plagien els dissenys de petites comunitats indígenes. En el meu cas sempre treballo amb projectes de domini públic i amb llicències Creative Commons.
No crec en els drets d’autor privatius perquè penso que la cultura és un procés acumulatiu que creix gràcies a això. En el meu cas sempre treballo amb projectes de domini públic i amb llicències Creative Commons
Per últim: actualment fas classes de realització audiovisual a Barcelona. Com trasllades tota aquesta experiència als teus alumnes?
El que més em costa és treure els alumnes del pla tècnic. Soc professora de formació professional i sempre he de dir-los que experimentin i que no estiguin tan atents a si la tecnologia és, o no, 4K. Al mateix temps, estic fent tombs al concepte d’innovació perquè és un dels pilars de l’educació actual. Fa molt poc, he acabat un curs en metavers on em parlàvem del metavers i de la realitat virtual com si el que veritablement importés fos tenir unes ulleres de realitat augmentada. Jo vinc de l’educació maker, de fer l’ordinari extraordinari, i penso que avui dia la innovació està caient en derives elitistes que són perilloses perquè tenen l’interès de grans corporacions al darrera. És important disposar d’eines digitals, però és encara més important saber què impliquen per tal de poder-les crear pensant en la millora general.
