El sentiment llatinoamericà està cosit pels efectes del neocolonialisme i l’extractivisme que contamina de barrils de petroli les costes del Perú i que assassina Berta Cáceres a Hondures. Per l’amenaça, sempre latent, dels cops d’estat i l’ombra intimidatòria d’una ambaixada septentrional que imposa els seus interessos i suplanta sobiranies. Per revolucions i contrarevolucions, guerres internes, dictadures militars, hiperinflacions i presidents amb gorra que opten a la reelecció contínua. Per la pobresa i per l’emigració massiva, que té un somni –l’americà– que convoca, en el camí, molts malsons. Per la violència que s’apodera dels barris més pobres i de les taxes d’homicidis intencionals més altes del món. Per un corredor de milions de dòlars aspirats pel nas. Però també per la passió per la música, ja sigui amb la cúmbia, el reggaeton, el merengue, la salsa, les ranxeres, els corridos, el tango, la samba, la bossa nova o el vallenato. Per les veus contestatàries de Víctor Jara, Daniel Viglietti o Silvio Rodríguez. Per les flautes de pan, les maraques, els guitarrons i la marimba. Pel cant trencat de Chavela Vargas i les riallades amples de Bebo Valdés al piano. Per l’arròs amb frijoles, les tortillas, el plàtan fregit, el blat de moro o el rom. Pel plurilingüisme que s’amaga rere la quasi omnipresència de l’espanyol. Pels cementiris acolorits, les espiritualitats indígenes –de maies, asteques, inques i un llarg etcètera– i la fe professada a un déu únic imposat. Per les novel·les de Gabriel García Márquez, els contes de Jorge Luis Borges i Julio Cortázar, les llegendes de Miguel Ángel Asturias o els poemes de sor Juana Inés de la Cruz. Per un humor carregat de dobles sentits. Per l’orgull latino de les lletres d’algunes cançons de Residente o de Los Tigres del Norte. Per l’exuberància d’una natura cobejada per mans alienes. L’Amèrica Llatina: un tronc gegant, com de ceiba, d’arrels profundes i abundants branques, entre la profunditat de les cultures originàries i l’amplitud de la diversitat actual.
