La guerra de Bòsnia va començar quan tu tenies entre 9 i 10 anys i es va perllongar fins a quatre anys. Com t’ha marcat aquesta experiència i com ha influït en la teva obra?
La meva mare va crear un niu d’amor. Va ser llum i musa però, al mateix temps, va tenir cura de les meves dues germanes i de mi. Quan algú t’estima així, tot és diferent; pots crear la teva pròpia dimensió, el teu món minimalista, el teu conte de fades. Recordo que quan no teníem res per menjar, ella intentava embellir-ho tot; ens teixia vestits amb les cortines de casa i sèiem junts a prendre el te simulant que no passava res, quan tot passava. La guerra és una tragèdia; durant el transcurs de la mateixa has de tenir esperança per mantenir-te valent i empoderat.
A Sarajevo (capital de Bòsnia i Hercegovina) et consideren una icona de la llibertat. Per què?
Perquè visc en llibertat. Visc creant, respirant, escrivint llibertat… Tot el que faig és sincer, és vertader, no hi ha mentides. Quan quelcom és pur i sincer, hom pot arribar-hi, hom pot entendre-ho i sentir-ho. El més important és ser lliure i estimar, compartir amor, donar tot l’amor que tens. Els meus concerts són una catarsi de la llibertat i l’amor, i aquesta és la meva principal motivació a la vida.
El meus concerts són una catarsi de la llibertat i l’amor, i aquesta és la meva principal motivació a la vida. La música Sevdah m’allibera
De tots els estils i gèneres que existeixen, per què el Sevdah?
He estat jo, la persona escollida; encara que no vulgui pertànyer a cap mena de gènere, el Sevdah em va triar. Jo crec que els humans no tenim gènere; ets dualitat, tu ets tot, pots ser tot el que vulguis i sentis que ets. El Sevdah és similar: els homes poden cantar cançons de dona i les dones poden cantar cançons d’home; a mi m’encanta, penso que és molt humà. Tot i això, estic esperant a estar totalment motivat per ser estricte respecte de què vull veritablement a la vida, saber quin és el meu objectiu, quin és el meu propòsit. En realitat, el Sevadh em va triar com a company, som un matrimoni. En situacions complicades, la música Sevdah m’allibera, m’acull als seus braços i mai no m’abandona.
Encara que no vulgui pertànyer a cap mena de gènere, el Sevdah em va triar. Jo crec que els humans no tenim gènere; ets dualitat, tu ets tot, pots ser tot el que vulguis i sentis que ets
Els compositors d’aquest gènere de música tradicional són en gran part desconeguts, però tu l’has donat a conèixer. Com ho has aconseguit?
Perquè he creat la meva pròpia música. Tot i que formo part dels nous compositors del Sevdah, les meves cançons recorden a l’origen i la tradició. Als concerts sempre canto algunes cançons antigues, i això és quelcom que la gent sap, però la majoria són noves creacions, les meves, la qual cosa desemboca en molt amor per part de la gent. Cada cançó és una tros de la meva intimitat amb què la gent pot connectar. És com cantar sobre la meva vida, el meu destí i el meu camí.
Jo només vull ser la mateixa persona a l’escenari que a la vida quotidiana
Barcelona ha estrenat recentment un documental produït per Iván Zahinos i protagonitzat per tu mateix: “Maldita, a Love song to Sarajevo”. De quina manera valores l’experiència?
Doncs ha resultat una molt bona experiència, la veritat. Durant deu anys de la meva vida vaig haver de lluitar per la meva pròpia llibertat. Havies de lluitar per la teva autenticitat, pel teu art, per la teva dualitat… per tot. Res queia del cel en aquella època. Actualment, Sarajevo és el meu niu, perquè ho sento com a un lloc molt càlid per a mi, molt còmode, molt agradable, molt estimat i on em sento protegit, però casa teva és allà on siguis feliç, no té res a veure amb el lloc. Sigui on sigui, si sento el poder de l’amor, si veig els somriures de la gent i aquella espurna als seus ulls, llavors soc a casa. El documental tracta, en part, de tot això.
Resideixes a Sarajevo, però sovint et veus obligat a viatjar per la música. Com vius les diferències culturals quan ets a fora? Creus que la gent acostuma a tenir una visió equivocada de les persones que no són del seu mateix país?
A vegades sí, però fins i tot al teu país hi haurà gent que no t’entendrà simplement perquè no et coneix realment. Quan coneixes algú i ho fas de manera profunda, sempre acaba essent diferent. Passa el mateix quan intentes conèixer bé les obres d’un artista. Jo només vull ser la mateixa persona a l’escenari que a la vida quotidiana. Tu sempre pots triar creure o no en la meva personalitat, en la meva música, en el meu art… És la teva decisió. Jo no soc una persona que pretengui ser estimada i entesa per tothom. Qui pugui arribar a mi, qui pugui sentir la meva energia, qui pugui sentir el meu poder de la llibertat… Qui pugui fer-ho, llavors és perquè ha de ser. Jo sempre estic obert a gent que no és la meva audiència, i els obro els braços de bat a bat. Que pensin el que vulguin, però soc qui soc i m’estimo així. Aquest és el meu poder davant la vida.