El Morera, un abans i un després

La lluita i l’esforç incessable del Morera han donat fruits i ja ha trobat un lloc on quedar-se. El museu centenari, caracteritzat per un fons de més de 5.000 obres i una dualitat inusual d’art modern i contemporani, ha pogut arrelar-se finalment per deixar enrere les mancances dels eterns trasllats. Jesús Navarro, el director, ho descriu com un abans i un després.

No és un trasllat, és una nova etapa

La remodelació, liderada per Jaume Serés, l’arquitecte municipal de Lleida, destaca per una singular i forta simbologia, tant en la composició com en la localització. A l’interior, destaquen la llum, la claredat i la transparència, representatives d’un projecte pur. D’altra banda, en relació amb l’exterior, la seva localització uneix dos elements vitals de la vila: la Rambla i la Seu Vella, la gent de Lleida i el símbol de la capital per excel·lència.

L’edifici compta amb un total de 6 plantes, 3 de destinades a serveis i 3 de destinades a espai expositiu, les quals estan interconnectades. Aquesta distribució de l’espai aporta homogeneïtat al museu. L’última planta, on encara es preparen els últims detalls, és la destinada a l’aula educativa, la sala d’actes, i on es troba la joia de la corona: una espectacular terrassa mirador amb vista a la Seu Vella.

El recorregut del museu s’inicia a la 3a planta, des de la qual el visitant haurà de baixar fins a la 1a per culminar amb el relat cronològic i temàtic de l’exposició. Sota el títol Arrels i horitzons, la narrativa arranca a Lleida l’any 1900 contraposant el realisme amb la fotografia, per estendre’s a través de l’art i fins a l’àmbit nacional i internacional.

La Guerra Civil marca, sens dubte, un punt d’inflexió en l’expressió artística a casa nostra. L’art pren un paper reivindicatiu, polític i humà. Situat a la 2a planta, aquest espai de memòria històrica ofereix una reflexió sobre el paper de l’art en temps convulsos, i hi trobem obres de Palmira Puig, activista feminista d’esquerres. També hi ha les il·lustracions de la injustament poc coneguda Pepita Sagañoles.

A la 1a planta, l’última del recorregut, hi habita la màxima expressió de la transició, la contracultura, d’allò que trenca amb tot l’establert. Destaca l’exposició de còmics de caràcter polític, gamberro, paper essencial en la dècada dels 70 i els 80. Artistes com Pol Merchan, qui ara exposa a La Panera, exploren la corporalitat i el binarisme del gènere a través de les seves obres, o Antoni Abad, qui expressa a través de la seva obra la realitat de la vida gitana.

A la planta 0, de benvinguda, s’hi troba la recepció, la botiga, les adoberies i l’atri digital. Els elements neoclassicistes contrasten amb la temàtica del museu, un fet que caracteritza l’experiència que espera al visitant. L’entrada representa la confluència on el nou emana del vell i bell, i les adoberies, en què encara treballen arqueòlegs, són un record d’on venim per contraposar-se amb l’atri digital, tot allò que ens espera.

El Morera comença aquesta nova etapa amb força i decisió, i serà l’any 2025 quan hi trobarem un nou relat expositiu i exposicions temporals, així com activitats fora de l’edifici per trencar amb la tradicionalitat que engabia un museu entre unes parets. La Panera i el Morera s’han donat la mà per recórrer junts aquest camí, en què, ben segur, guanyen l’art i la cultura.