lux vivens

Vivim en una societat que oscil·la entre la dessacralització i el fervor religiós. Mentre una part de la humanitat ha allunyat la transcendència fins a convertir-la en absència, una altra l’ha tancada en formes rígides que sovint enalteixen l’ego més que l’esperit. Entre aquests extrems, s’obre un espai fràgil i necessari: el de la fe que no imposa ni divideix, sinó que il·lumina, un retorn a l’essència del missatge diví.

Des d’una mirada oberta i no doctrinària, ens endinsem al Museu Diocesà de Barcelona, per explorar una exposició que dialoga entre dues maneres de comprendre l’entrada a la vida —el rutuchicuy quítxua i el baptisme cristià. Tant de bo / Ojalá / Inxal·lah, al Festival Panoràmic, parteix d’un pont lingüístic i espiritual entre l’àrab i l’espanyol per explorar com el desig i l’esperança articulen identitats, memòries i futurs possibles. La crònica del mil·lenari de Montserrat, que ha tingut lloc al llarg del 2025, mostra mil anys d’espiritualitat i d’història que contrasten amb un present marcat per l’instantani i l’efímer.

Amb l’artista francoalgeriana Maya Inès Touam, la fe esdevé un territori híbrid, en què objectes rituals, genealogies femenines i imaginaris magribins configuren una identitat que es pensa des de les interseccions. L’artista garrotxina Isabel Banal, en canvi, revela el blanc com un espai de creació, en què poesia, matèria i memòria rural prenen forma. Amb l’artista jordana Maram Ali, la pintura es torna un acte de memòria i resistència; des d’Irbid fins a Gaza, cada traç és un gest de justícia i dignitat per als pobles que troben en la fe un fil d’esperança.

Com un far que trenca la foscor, s’alça la veu inspirada d’Hildegarda de Bingen per recordar-nos allò que Déu és la llum originària. La mateixa intuïció travessa l’islam primigeni, que en el tawhid reconeix el centre únic del camí interior. Podrem desdogmatitzar la fe i reconnectar-hi des d’una lucidesa renovada?