REBEKA ELIZEGI, artista visual

Vens del món del disseny gràfic, però avui estàs plenament dedicada a l’art. Com ha anat aquest procés?
M’he dedicat molts anys al disseny gràfic, però en aquests moments tant el collage com els treballs més artístics i personals han passat a primer terme. Suposo que a poc a poc he anat portant la meva professió pel camí que a mi més m’interessa: l’art.

Art és un concepte molt ampli, però collage manual clàssic no tant. Què et porta fins aquesta especialitat tan concreta?
Vaig començar aquesta pràctica artística ara farà uns deu anys. Quan treballava només de dissenyadora gràfica, estava plenament entregada als entorns digitals, a l’ordinador i als encàrrecs. D’alguna manera necessitava recuperar el treball fet amb les mans i també poder expressar-me com a artista. Quan estudiava a l’Escola Massana de Barcelona, ja compaginava els estudis amb una feina en un taller d’artesania on treballava a partir de figures de paper maixé. Així mateix, tot el que feia per entretenir-me quan era petita era manual. De fet, moltes de les meves joguines estaven fabricades per mi.

Algun exemple?
M’agradava molt fer cases vistes en pla zenital. El meu pare era delineant i a casa sempre hi havia molts plànols. Dissenyava les cases i les portava al pla tridimensional. També feia maquetes de llibres i dissenyava portades de disc. Podríem dir que ara, de gran, faig una mica allò que ja feia de petita.

Recentment has participat conjuntament amb les artistes visuals Marisa Maestre i Mar C. Llop a la II Biennal d’Arts organitzada pel Museu de la Universitat d’Alacant (MUA). Parla’m d’aquesta experiència.
Feia temps que la Marisa i jo buscàvem un projecte en què treballar de manera conjunta. Entre les dues ens entenem molt bé i també ens agrada participar en projectes col·laboratius. En aquest cas, com les dues treballem temes d’identitat i de diversitat de gènere, li vaig proposar treballar a partir d’un llibre de la fotògrafa Mar C. Llop, Construccions identitàries / Work in progress: un recull fotogràfic de l’experiència de persones que, com la Mar, emprenen el camí de la transició de gènere.

Quin va ser el resultat expositiu?

Generis. L’eix central del projecte són deu fotografies fetes per la Mar. Després la Marisa va fer la seva intervenció i jo la meva. En total, en van resultar trenta peces: deu collages de la Marisa, deu fotografies de la Mar i deu collages meus. Ho dic en aquest ordre perquè, tot i que el trànsit és un estat continu que mai s’acaba, la Marisa va centrar-se en la primera part del procés i jo en l’última.

Penso que, tant per qüestions de gènere com per qüestions d’edat o de color, el cos ens limita i condiciona

De les cent quatre propostes presentades, la vostra va ser una de les onze seleccionades. Per què creus que van seleccionar-vos?
Perquè és un projecte molt potent i complert amb el qual vam saber involucrar-nos tres persones d’experiències i mirades molt diverses. A més, tot i compartir interessos, la nostra manera de treballar i les nostres tècniques són molt diferents entre si. Finalment, penso que és un tema delicat i que està molt present avui dia. Vam endur-nos el primer premi.

Per la confecció de les teves peces, vas treballar amb cossos i amb fragments d’obres d’art clàssiques. Per què aquesta simbiosi?
Buscava dignificar els cossos. El material del qual partia eren les deu fotografies de la Mar fetes a diferents cossos nus en el procés de trànsit. Les fotografies són molt dures i al mateix temps són cossos que no estan ben vistos. A partir de les meves composicions volia donar-los el valor que es mereixen i veure-ho des d’una mirada ampla i positiva. Així mateix, donar-los qualitat i elegància.

No és la primera vegada que tractes temes sobre la identitat i el cos. Què et porta a fer-ho?
Crec que és un tema que entre tots hem de saber tractar i normalitzar. La realitat ens demostra que no està acceptat. S’ha de tenir en compte que les llibertats sobre aquest tema ens afecten a tots, siguem com siguem i visquem com visquem, i que, aquesta norma binària, que diferència entre el que és correcte i el que no, no només està aplicada al gènere.

Quan utilitzo els cossos en les meves composicions, intento alliberar les personalitats que hi estan estancades

Veus el cos com una barrera que ens limita?
Totalment. Penso que ens limita i que sobretot ens condiciona, tant per qüestions de gènere com per qüestions d’edat o de color. Personalment i com a artista, són tres aspectes que m’interessen molt, en definitiva: el concepte del cos com a presó. Crec que per això els utilitzo tant en les meves composicions, perquè intento alliberar les personalitats que hi estan estancades. Dit d’una altra manera, alliberar el cos és alliberar la ment.

A través de la publicació de diferents llibres, dels quals n’ets autora, també ajudes en la difusió de l’art del collage. Collage firmado por Mujeres és un recull de l’obra de 50 artistes contemporànies especialitzades en aquesta tècnica. Me’n pots fer cinc cèntims? Sí. És un projecte que per a mi ha estat molt important. És un llibre que al seu moment vaig presentar a l’editorial Promopress i que s’ha acabat distribuint també en anglès i per tot el món. Cada vegada que publico intento donar visibilitat a altres col·legues artistes, ja que històricament les dones hem estat relegades, també de la història de l’art, i em sembla important posar-nos al dia en aquest sentit: saldant el desavantatge.

He tingut la sort de créixer en un entorn familiar on m’han educat com a una persona lliure

El llibre el dediques a les dones de la teva família per educar-te en llibertat. Ens podem dir veritablement lliures?
La llibertat és una cosa que valoro moltíssim perquè dins de la meva família sempre n’he tingut i en continuo tenint. Malauradament, penso que socialment aquesta llibertat és relativa.

Relativa en quin sentit?
En el meu cas he tingut la sort de créixer en un entorn on m’han educat no com a una nena, sinó com a una persona lliure, animant-me sempre a defensar el meu espai, les meves opinions i el meu criteri personal, potenciant d’aquesta manera la meva creativitat, però és evident que en molts altres casos no ha estat així. L’any en què vaig néixer, el 68, era un període gris amb valors molt poc favorables per a les dones (per no dir extremadament masclista). Penso que per arribar a aconseguir una igualtat real i no teòrica hem de posar-hi solució entre tots, tant en el món de l’art com en la resta d’àmbits de la vida quotidiana.

Històricament les dones hem estat relegades, per tant, em sembla important posar-nos al dia en saldar aquest desavantatge

Per acabar, en què estàs treballant actualment i on podem veure la teva obra?
En l’àmbit personal, estic acabant unes sèries que segurament seran expositives. A més, recentment hem fet una col·laboració pel Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid conjuntament amb la Marisa Maestre. És una peça audiovisual que conté una conversa entre nosaltres i que es pot veure a través de la web i del seu compte d’Instagram. El diàleg gira al voltant d’una reinterpretació que cadascuna de nosaltres ha fet del quadre del pintor flamenc Peter Paul Rubens Venus i cupido del segle XVII. Aportant una perspectiva de mirada contemporània, tant la Marisa com jo hem treballat dues peces escultòriques agafant el mirall com a símbol de recerca de la mateixa identitat. Històricament les dones hem estat relegades, per tant, em sembla important posar-nos al dia en saldar aquest desavantatge