Va estudiar Econòmiques perquè a casa li van dir que s’havia de menjar. Als quaranta i escaig va decidir que viuria la vida com ella volia i va optar per estudiar art: la Llotja, la Massana… Avui, Bel Mur treballa, cada tarda, en un taller de l’Hospitalet de Llobregat que comparteix amb altres artistes, a cinc minuts de casa. La seva obra és personal, reivindicativa i deliberadament bella: figures de dones que no es toquen, paisatges on la natura s’esberla en silenci; sempre amb materials orgànics que volen deixar la mínima empremta possible. En conversa amb Mangrana, parlem d’etiquetes, de solitud tecnològica, de crítica social serena i de la possibilitat de tothom d’esdevenir artista.
La teva trajectòria és poc convencional: Econòmiques primer, art als quaranta. Com vas prendre aquesta decisió?
Va ser una decisió de vida. A casa em van dir que s’havia de menjar i vaig estudiar Econòmiques, vaig treballar, em vaig aparellar, vaig tenir fills. En un punt de la meva vida, em vaig adonar que havia complert moltes expectatives que no havia triat. Jo no era ben bé qui era. I a través de l’art vaig reconnectar amb la part del meu jo silenciada. Em sentia afortunada perquè tenia prou marge econòmic per fer el canvi, i ho vaig fer sense la pressió de vendre. I la vida m’ha anat acompanyant en la meva decisió: vaig exposar uns quadres a Cadaqués i els vaig vendre tots. Treballo des d’un taller a l’Hospitalet, que vam rehabilitar entre col·legues; som una desena d’artistes que comparteixen un espai i s’enriqueixen mútuament. Ha estat un camí fet pas a pas.
Havia complert expectatives que no eren meves. Gràcies a l’art he reconnectat amb una part de mi silenciada
Això significa que l’art és sanador?
Absolutament. A través del meu art, com a dona, he denunciat i denuncio rols que ens han inculcat i portem molt interioritzats, sense ser-ne gaire conscients. Les etiquetes que ens posen des que naixem, els camins que se’ns marquen sense preguntar-nos, el que s’espera de nosaltres, els límits que ens imposen i les responsabilitats que ens encomanen. Jo vaig complir moltes d’aquelles expectatives i després em vaig adonar que moltes no eren tries meves. L’art ha sigut el lloc on he pogut ser honesta amb mi mateixa i, alhora, m’ha permès dirigir-me a tantes altres.
La teva obra és alhora bella i crítica. Com mantens aquest equilibri?
M’agrada que un quadre meu agradi a primera vista, que es pugui comprar perquè es percep estètic. Però si es mira amb atenció, hi ha coses que s’hi amaguen i que no veus si no hi poses el focus de la intenció. M’interessa explicar coses que no són òbvies. Que la bellesa sigui la porta d’entrada, però cal que hi hagi una capa de fons que faci pensar. Si algú se’n va a casa amb el quadre sense saber la història que amaga, també és vàlid, però jo l’hi he posat i hi és.
La bellesa és la porta d’entrada. Però si mires més, hi ha una capa que fa pensar
Les teves figures, sovint dones, no es toquen. Són a prop però separades. D’on ve aquesta imatge?
De la societat que veig. Vivim una paradoxa enorme: mai havíem viscut amb tanta connexió i mai hi havia hagut tanta solitud. Ens han venut la tecnologia com una eina de relació, però el que ha fet sobretot és aïllar-nos, fer-nos més individualistes, encapsular-nos en una zona de confort. Tinc una col·lecció que es titula Under the walls, on cada persona mira per la seva finestreta sense moure’s. I tinc obres amb figures, taques de gent que no es toquen: tu t’hi apropes i veus que estan dibuixades, però no contacten entre elles. Estem junts però separats. Aquesta és la crítica.
Després he afegit fil vermell a les instal·lacions, figures penjant dins d’un cup de fusta que representa d’on venim, els condicionants que ens acompanyen i aïllen des del naixement. Perquè no és una qüestió personal: és estructural. La família, el país… condicionen i traven la llibertat.
Estem junts però separats. La tecnologia ens ha fet més individualistes i no som conscients encara de la solitud que estem construint
I ara el teu treball gira cap a la natura. Com s’ha produït aquest desplaçament?
Crec que és un desplaçament que arriba amb els anys, amb l’actual moment vital. Abans estava com més emprenyada, la crítica era més directa. Ara em trobo en un lloc de més equilibri i la denúncia sorgeix més constructiva, més serena. La natura m’ha anat cridant: soc molt observadora, m’encanta el silenci, gaudeixo parant-me a mirar. La nova col·lecció, Somos tierra, parla de com maltractem el que tenim i del que perdem quan ho fem. Però les obres donen pau. Vull que la crítica no paralitzi, sinó que obri ments i convidi a actuar.
En la teva pràctica és molt important el material. Ets molt conscient de l’empremta que deixes?
Sempre. Des del principi he tingut dificultats amb certs aglutinants que porten molt plàstic i he anat a buscar alternatives, materials que he anat provant: pols de closca d’avellana, resines naturals… Faig servir materials reciclats, reutilitzats, coses de la natura. Per exemple, ara agafo fulles d’arbres, les poso dins de cera líquida i construeixo quadres a partir d’aquí. La idea és que la meva empremta sigui la mínima possible. No es pot parlar de respecte a la natura des d’una obra que la destrueix per existir.
No es pot parlar de respecte a la natura des d’una obra que la destrueix per existir. El material és també missatge
El projecte Ser dona agrupa cent escultures. Com va néixer?
Vaig voler confegir un antiexèrcit de dones. Cent figures d’entre 25 i 35 centímetres, fetes amb materials sostenibles: fang, pedra, fusta, ciment, guix, suro, cartró. Algunes en 3D impreses en col·laboració amb els Ateneus de Fabricació de Barcelona. La idea era que el projecte creixés, que fos apropiat per col·lectius i persones d’arreu del món, perquè juntes reivindiquéssim que un altre món és possible. Cal un exèrcit viu, en moviment permanent, per despertar consciències, a partir de moltes i diverses, perquè ser dona no acull una definició estreta. Ser dona significa molt més que els estereotips assignats.
T’agrada implicar gent en el teu treball. Per què és important per a tu la dimensió col·lectiva?
Perquè crec que tothom seria artista si no ens ho haguessin tallat a la infància. Ens diuen «estudia, treballa, fes el que toca», i la creativitat queda arraconada. Tinc molt clar que la meva obligació, de vegades, és facilitar que la gent pugui gaudir, com jo, d’una experiència en què no s’hagi de calcular, en què hom es pugui relaxar creant. He pintat bancs vermells al carrer per commemorar el Dia de la Dona i he convidat dones que passaven a sumar-s’hi. He fet festes de pintura en què la gent pinta amb els ulls tancats i la pintura ocupa espai sense tenir-ho tot sota control. L’art ajuda, connecta amb alguna cosa bàsica que tots tenim i, silenciada, hem après a ignorar.
Tothom seria artista si no ens ho haguessin tallat a la infància. M’agrada que la gent reconnecti amb allò que ens van forçar a ignorar
Com es relaciona la teva obra amb les violències?
La meva obra està sempre en diàleg amb la violència, encara que no sempre l’anomeni així. La violència d’assignar-te una vida que no has triat. La violència de créixer amb etiquetes que et defineixen abans que tu puguis dir res. La violència d’un sistema que explota la natura i qui hi viu. La violència de la soledat que construïm plegats sense veure-la venir.
Però el que m’interessa no és quedar-me en la denúncia freda. Vull que les obres facin pensar i, alhora, obrin portes. Com deia Chimamanda Ngozi Adichie, «la violència no defineix la nostra debilitat, sinó la falta d’humanitat de qui l’exerceix». Jo em quedo amb aquesta idea. La fragilitat no és el problema: el problema és no reconèixer qui la provoca i impedir-li-ho.
La violència no defineix la nostra debilitat, sinó la falta d’humanitat de qui l’exerceix
On podem veure la teva obra properament?
Estic acabant la part escultòrica de la col·lecció Somos tierra, que treballa amb ciment, ferro, porcellana i metall. La part de la pintura ja està tancada. A la tardor hi haurà coses, encara estic concretant on i quan, però. A la Galeria d’Alba Cabrera a València es pot trobar obra meva, i ara estic buscant espais a Barcelona. Fa poc vaig decidir tornar a moure’m activament, i al meu mentor se li van il·luminar els ulls. Crec que ara és el moment.
