FiraTàrrega ja està en marxa. La 46a edició va donar ahir el tret de sortida a quatre dies de teatre, dansa, circ i arts de carrer. Cada any, des de Ponent, celebrem aquesta trobada que ens permet compartir les arts de carrer de manera comunitària, des de l’alegria de ser-hi i de trobar-nos. Lleida hi és present, però també la resta de la demarcació. Visitar la Fira com a professional, a més, t’apropa a persones de la resta del territori català i, enguany, també d’arreu d’Europa.
No deixa de ser significatiu que aquesta nova edició hagi apostat per apropar la producció d’arts de carrer europea a Catalunya. FiraTàrrega acull enguany l’IN SITU FOCUS #1, la primera gran trobada artística i professional del programa Platform 2025-2028, amb set propostes de la nova generació de creadores europees i una cinquantena de professionals vinculats a la xarxa IN SITU. I Tàrrega ho celebra perquè passa a casa seva i perquè, durant uns dies, el territori es mostra al món amb l’obertura que el caracteritza.
En un context social de fortes tensions i amb una mirada cultural que les observa i en poua les desafeccions, Tàrrega ha sabut trobar un encaix discursiu idoni per a la trobada d’enguany: Celebrem. Celebrar l’alegria, trencar la rutina, compartir un mateix espai, trobar-se, intercanviar opinions i viure experiències amb persones desconegudes. La celebració coincideix, a més, amb una nova etapa interna. Abigail Ballester Ariño s’ha incorporat enguany com a directora executiva de FiraTàrrega, després d’anys vinculada a TTP, l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics.
La Fira comença amb un acte inaugural a l’altura d’aquest leitmotiv. Vivim envoltades de notícies sobre la precarietat de les persones migrants i refugiades; assistim, encara que sigui des de la distància, al que passa a Ceuta i en tants altres indrets del món. Però una cosa és observar-ho i una altra, per més que sigui des de la ficció, ocupar durant una estona aquell lloc: desprendre’t de les etiquetes sistèmiques que, sense mirar-te als ulls, et cataloguen com a persona vulnerable i necessitada, i també de la imatge que, per desconeixement, construïm des de l’altra banda.
Aplegades a l’Hort del Barceloní, milers de persones vam conviure durant una estona com una multitud a la recerca de refugi. Persones a l’espera d’asil i, encara abans, d’una cosa tan elemental com el permís d’entrada. «Podré entrar?» era la primera pregunta que et feies com a visitant d’aquell primer espectacle de la nit. «Em donaran una manta? N’hi haurà prou per a tothom?». A Tàrrega, a aquella hora, ja s’havia alçat la fresca. I que ben trobada: l’atmosfera que necessitava Incontinuo, de la companyia Kamchàtka.
Entre els vestigis d’una ciutat, una multitud buscava refugi. Una manta, una sopa, un tros de pa. La mateixa Fira presenta Incontinuo com una «declaració politicopoètica» i un homenatge a qui ha hagut de deixar casa seva per buscar un altre lloc on viure. I aquí apareix una contradicció que em sembla especialment fèrtil. Mentre preníem el caldo que ens havien ofert, una banda de músics —vent, percussió i electrònica— ens va fer passar una bona estona. Potser l’única crítica que podria rebre l’actuació és, precisament, la bona estona que vam passar. Tot i estar buscant la nostra persona perduda, allò va acabar sent una celebració. Però tornem al leitmotiv de la Fira.
Abans d’aquest acte inaugural, però, algunes ja ens havíem fet un tip d’espectacles. En el meu cas, ja en portava quatre. I si n’hagués de destacar un entre tots, podria fer-ho, però penso que tots mereixen ser escoltats.
BURNT, de la companyia LASALA, ens va sorprendre no tant pel discurs com per l’advertència que conté. Les etiquetes amb què ens carreguem, les expectatives, els miralls socials, els «m’agrada» de les xarxes, les frases que ens anem copiant i enganxant les unes a les altres. Aquest discurs ja el coneixem i en fem el que podem des de la individualitat: habitar-lo amb tota la dignitat possible.
Ara bé, allò significatiu és l’advertència: compte, perquè ens cremem. I el que es crema, al cap i a la fi, no són els tres intèrprets que, amb un vestuari de ressonàncies futuristes i unes pells que funcionaven com una capa exterior, acaben consumits pel fum. No. El que es crema som nosaltres com a individus. El que està en perill és precisament la nostra essència com a subjectes. Es crema l’autenticitat i roman el soroll extern, amplificat per una música que acompanya la peça fins a convertir-se gairebé en una capa més d’aquest soroll.
D’aquest burnout ens n’anem, sense saber-ho, a un món imaginari que sembla completament oposat. He de confessar-vos que anava a veure aquest espectacle amb les expectatives a zero. Armada amb tots els meus prejudicis, després de veure’n la fotografia promocional —un home i una dona vestits amb les seves pitjors mudes, convertits en una mena d’arbres—, pensava que em trobaria davant d’un espectacle més de clown. I sí, Emboscadura, del Colectivo Ameno, és clown. Però el que em vaig trobar va ser també un espectacle colpidor i, per moments, dramàtic: una crítica ecològica a l’alienació de la humanitat respecte de la natura, a l’escissió del bosc. La mateixa Fira el presenta com la història de dos arbres que abandonen el bosc per plantejar un ultimàtum als humans i fer-nos repensar la relació amb el planeta.
Haver sortit del bosc com a humanitat per emprendre el nostre propi camí és una de les primeres advertències que ens llancen des de l’escenari: «Som un bosc que un dia va sortir de les branques i es va posar a caminar». I després arriba una idea tan senzilla que gairebé sembla una evidència: humà ve d’humus, de terra. Amb la broma fàcil —humus, no hummus, amb dues emes— ens tenien tot el públic rient.
I aquí hi ha, per a mi, una de les coses més difícils que va aconseguir la companyia: fer-nos riure, riure de veritat, mentre ens traslladava un missatge alt i clar sobre la mort de l’arbre, que alhora és també la nostra.
Robin Wall Kimmerer, assagista, científica i pensadora indígena, explica a l’assaig Trenes d’herba dolça que una part d’aquesta escissió neix de la manera com hem après a relacionar-nos amb el món viu: ens pensem com a individus separats d’una natura que observem des de fora, en lloc d’entendre’ns com una espècie més en una comunitat de relacions. L’arbre deixa aleshores de ser algú amb qui compartim món per convertir-se en alguna cosa que tenim davant. Emboscadura, entre rialla i rialla, ens retorna al bosc.
I del bosc, de la seva màgia i les seves aliances, de la seva xarxa de reciprocitat, passem a Dominare, un espectacle de dansa contemporània de Cia. Maduixa que ens parla, precisament, de dominació.
He de confessar-vos que soc ballarina des de fa gairebé quinze anys i, des de fa un temps, també professora. Durant tots aquests anys hi ha una tensió que m’ha acompanyat sempre: els rols que s’estableixen en els balls en parella. Si l’home, nascut amb el privilegi del seu gènere, és qui està cridat a guiar, la dona és qui, també per la seva condició de dona, està cridada a seguir.
Com a professora he intentat trencar aquest estigma, perquè, si hi ha homes que prefereixen seguir, també hi ha dones que prefereixen guiar. Però aquí no s’acaba el problema. Aquí, de fet, és on comença la pregunta que més m’interessa: com podem construir una dansa des de la igualtat si la coreografia continua necessitant que una persona guiï i l’altra segueixi? Podem intercanviar els rols, però, si la relació continua construïda sobre aquesta dicotomia, cap a on transitem?
A Dominare, aquesta tensió deixa de ser una pregunta i es converteix en cos. La dansa entre els dos intèrprets acaba sent una representació del dolor associat a la manca de llibertat, a la clausura, a l’escissió respecte de la pròpia voluntat. Si ella entra lliure a l’escenari, el seu espai es va tancant a mesura que ell exerceix la dominació. Ho intenta, resisteix, busca escletxes, però fins i tot el terra inflable sobre el qual ballen acaba desinflat.
La intensitat del que va passar després, en el postfunció, les mirades entre el públic i, sobretot, les mirades cap a ella, són d’aquelles coses que no sé si es poden explicar. S’han de viure anant a veure l’obra.
I, seguint amb aquest anar a veure, me’n vaig a Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista), de Cia. Vero Cendoya. I em sorprèn, i molt. Si tot el que havia vist fins aleshores encara estava pouant dins meu i necessitava, potser, un moment d’abstracció, no el vaig tenir. No vaig poder escapar del magnetisme de la peça.
Hi havia moments en què tenia la sensació d’estar davant d’un quadre de David LaChapelle —podria ser el seu Last Supper— que, de sobte, s’animava. El que veia eren petites seqüències d’aquella mateixa imatge, unes de més curtes i altres de més llargues, que es componien i es desfeien davant meu una vegada i una altra.
El discurs que acompanya la peça ens el sabem, però continuem sense aplicar-lo: la diferència és tan habitable com la normativitat i no per ser alterns volem ser normatius. Precisament, el pianista a qui intenten donar mort durant tota la funció representa aquest altre món: el soroll extern que dicta, condiciona i ordena com hauríem de ser, quins cossos hauríem de tenir i com hauríem de comportar-nos.
Però l’espectacle destaca, sobretot, per la seva composició visual i coreogràfica. El disseny de llums, la posada en escena, els moviments i les transformacions estan imbuïts, per moments, d’una gran bellesa. I també ho estan les persones que els protagonitzen: la bellesa de l’altern, la bellesa del crit. El que ens demana l’obra és una cosa tan difícil com aquesta: practiquem un altre tipus de mirada?
I així, desafiants, ens miren amb intensitat. Deixen l’escenari i surten a trobar-nos, a interpel·lar-nos, a confrontar-nos. Fins que arriba una pity party —com no podia ser d’una altra manera— i el públic és convidat a pujar a l’escenari per celebrar la diferència. I pugem. Jo, la primera.
Allà, programadores, programadors, personal tècnic de la Fira, intèrprets, membres de la companyia, alterns i no alterns, saltem despullades, cadascuna amb la intimitat que l’ha cridat a pujar a l’escenari, molt probablement amb la voluntat de desprendre’ns, ni que sigui per uns instants, de la nostra pròpia màscara. Perquè, al cap i a la fi, qui no és altern?
A FiraTàrrega encara li queden tres dies d’espectacles. Així que, si no la teníeu a l’agenda, canvieu els plans i arribeu al tercer o al quart dia amb ganes de deixar-vos sorprendre.
