ALBA SOTORRA. Directora i productora de cinema documental

La teva carrera cinematogràfica es desenvolupa a través del documental. Per què vas optar per aquest gènere?
D’una banda, per la llibertat que ofereix a molts nivells: tant en la producció, perquè amb una càmera es pot sortir a filmar sense necessitat de grans equips, infraestructures i pressupostos, com en la forma, que m’interessava en l’àmbit creatiu. De l’altra, per la curiositat que tinc per la realitat que m’envolta i que vaig descobrir treballant.

D’on ve el teu interès pels conflictes de l’Orient Mitjà?
Pocs anys després de començar la carrera van haver-hi els atemptats de l’11 de Setembre, la invasió de l’Afganistan i l’Iraq, era el moment que es parlava de l’Eix del Mal i l’Iran nuclear… Sempre m’ha interessat l’actualitat internacional, i a l’Orient Mitjà pots aconseguir entendre com funciona el poder al món, ja que s’hi lliuren batalles associades als recursos naturals i als xocs de cosmovisions… També m’interessava la realitat de la dona allà. Quan vaig acabar la universitat vaig rodar-hi el meu primer documental, Miradas desveladas (2008), que em va arrelar al territori. Volia viatjar fins allà fent autoestop per demostrar que a l’anomenat Eix del Mal les persones eren com aquí.

Què et trobes en aquest viatge?
En la base d’allò hi havia la voluntat de qüestionar-me la forma com mirem i allò que jutgem només pel que hem sentit o llegit (un qüestionament que m’ha seguit sempre en totes les pel·lícules). Els mitjans constantment ens en parlen, però en el fons què en sabem de l’Iran, l’Afganistan o el Pakistan? Vaig sortir de Reus i vaig estar tretze mesos viatjant amb la càmera, passant pels Balcans, Turquia, Kurdistan, Iran, Afganistan, i vaig acabar al Pakistan. Va ser un viatge iniciàtic que va marcar el meu interès per l’Orient Mitjà, perquè vaig establir vincles molt forts i amb causes que s’hi lluiten. També va marcar la meva manera de fer documental, des d’aquesta mirada molt implicada, perquè em fa por la pretesa objectivitat. Tota mirada té un punt de vista, i és important deixar-lo clar a l’espectador. El documental retrata cinc artistes que es van convertir en exemple de dones a seguir, i que també van marcar la meva mirada feminista, que en aquella època s’estava formant.

Tota mirada té un punt de vista, i és important deixar-lo clar a l’espectador

La llibertat, la igualtat i la identitat constitueixen un triangle temàtic indestriable de la teva obra. Ja deuria començar allà.
Són conceptes fonamentals. Sempre m’ha interessat intentar entendre millor qui som i com funcionem tant a nivell individual com col·lectiu. I aquests conceptes són els pilars que ens fan funcionar com a individus i societat. Ho exploro perquè és impossible no fer-ho.

El viatge que vaig fer per gravar Miradas desveladas va ser iniciàtic: va marcar el meu interès per l’Orient Mitjà i la meva manera de fer documental, des d’una mirada molt implicada

A Comandant Arian, gravat a ple front de la guerra de Síria, sentim i veiem situacions extremament dures. Quan ho vius com a testimoni, et predisposes als vincles afectius amb les dones que enregistres?
Hi ha un vincle afectiu i de pell amb allò de què parlo. Si no, no em sento legitimada de parlar-ne, perquè som les dues coses: intel·lecte i cor. I la realitat no es pot entendre només des de la dimensió racional, que a vegades ens porta a comunicar missatges erronis. Tampoc s’ha de treballar només des de l’estómac. Hi ha d’haver un treball des del cor, el cap i l’estómac. No sé si realment ho faig perquè hi crec des d’un punt ideològic o perquè ho necessito des del vessant vital.

Hi ha un vincle afectiu i de pell amb allò de què parlo. Si no, no em sento legitimada de parlar- ne, perquè som les dues coses: intel·lecte i cor

Acadèmicament, ens inculquen la recerca de l’objectivitat, però l’experiència ens n’allunya.
Buscar l’objectivitat és molt perillós. Perquè tots tenim un punt de vista, que està marcat per la pròpia cultura. S’ha de trencar el punt de vista que tenim, obrint-nos a una altra realitat intentant empatitzar. Hi ha moltes coses que no es poden entendre només des del cap. Amb el documental El retorn vaig adonar-me que com més grans ens fem, més ens costa trencar amb aquesta part des d’on mirem les coses. Quan vaig entrar en aquell camp de detenció ho vaig fer amb un munt de prejudicis, i això no és bo. Si comences a fer un documental o un article des d’una idea preconcebuda i vas a buscar la teva tesi, serà molt més pobre que si et dones l’oportunitat de viure l’experiència i deixar que et faci aprendre. Això només es pot fer quan tens temps. El procés de fer un documental són anys. Quan ets a la sala de muntatge agafes distància una altra vegada, mentre ho digereixes.

Amb la teva feina, per exemple amb El retorn: la vida després de l’ISIS, que denuncia la situació de màxima vulnerabilitat de sis dones nascudes a Occident rebutjades pels seus països, també ajudes determinats col·lectius… El cinema ha de ser una eina de transformació d’una injustícia?
Per a mi el cinema és això, tant en la ficció com en el documental. No m’interessa una altra cosa. Quan faig pel·lícules vull que hi hagi un impacte. Tant els que fem cinema com els periodistes tenim la responsabilitat de contribuir a que la societat estigui més informada i que pugui mirar les coses des de llocs diferents per generar un debat molt més sa sobre el món, que ens allunyi de les reaccions més bàsiques lligades a la ignorància, com la por i l’odi. I quan el relat fomenta això és molt perillós. En el cas de les dones que van unir-se a Estat Islàmic el relat de la premsa ha fomentat l’odi i la por.

Francesca i l’amor trenca amb una dinàmica en què la mort era molt present. El cos, el cor i el cap et demanaven aquest gir de 180 graus?
Totalment. És molt dur, sobretot quan t’impliques emocionalment amb persones que tenen situacions tan complicades. I perquè el dolor de perdre algú que estimes no el pots compartir amb ningú quan tornes. Entre Comandant Arian i El retorn vaig viure amb una llosa. I això que el muntatge és com una teràpia. Però necessitava fer un projecte que em permetés estar a Barcelona i amb les amigues. Ara, per exemple, per primera vegada podem riure mentre promocionem el projecte, i això també és important. És molt polític també Francesca i l’amor, perquè reivindica el poder viure la vida que vulguis tinguis l’edat que tinguis, siguis el tipus de dona que siguis, i toca molts temes, com la relació de mares i filles… però des de la joie de vivre.

Quines han estat les teves referents?
Totes les mentores que m’han ajudat a avançar en aquesta indústria tan complicada són dones: la productora Marta Figueras, que va produir Game Over, amb què vaig guanyar el primer Gaudí al millor documental; Irena Taskovski, qui em va ajudar a entendre com connectar-me amb el que es fa en l’àmbit europeu, i Vesna Cudic. Com a directores, Agnès Varda, i a nivell proper, admiro companyes com Neus Ballús i Carla Subirana.

En la teva intervenció als Premis Gaudí d’enguany vas apel·lar a les institucions públiques i privades perquè segueixin treballant per la paritat. Encara queda camí per recórrer?
S’estan implementant mesures que funcionen, com per exemple un sistema de punts per fomentar els projectes liderats per dones i que tenen una majoria de dones en els equips tècnics. I això fa que els productors facin un esforç per treballar-hi. S’han fet directoris per trobar-nos. Però encara seguim sent minoria, sobretot per un tema de pressupost. En el documental som moltes dones, perquè podem treballar amb menys pressupost, però en la ficció n’hi ha menys, i en els projectes grans les dones són molt absents. Cal seguir trencant barreres.

Què implica de diferent la feminització en la manera de fer cinema?
Hi haurà companys que no els agradarà la resposta, però sento que les dones no som competitives. En general, ells senten una necessitat constant de demostrar que són molt bons. Hi ha una imposició creativa. El noi et farà saber que la idea és seva quan escrivim. Si som dones, treballem d’una forma més col·lectiva, i això ens relaxa molt.

Sento que les dones no som competitives. En general, els homes senten una necessitat constant de demostrar que són molt bons

Què ens pots avançar del rodatge en què treballes a Grècia?
Estem rodant Sima’s Song, un llargmetratge dirigit per l’afganesa Roya Sadat, que admiro molt i amb qui mantinc un vincle molt fort des que vaig fer el primer documental. Ella treballa molt per canviar la visió del rol de la dona a l’Afganistan. Ara li produeixo el segon documental. És una història basada en fets reals ambientada a Kabul l’any 1979 de dues amigues que es veuran enfrontades en un context de molta tensió política quan una es fa militant del partit prorús i l’altra es converteix en mujahidina.