El MACBA sostenible. Art per salvar un món macat

L’art no es pot abstreure del món que l’ha engendrat. L’art no pot fer altra cosa que assumir corresponsabilitat com a canal d’interpretació de la vida davant d’una crisi de civilització derivada de dos segles d’una destructiva cosmovisió productivista. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) diflueix pensament crític com a agulló necessari d’una ineludible transformació a què emmena l’actual marc d’emergència climàtica.

Es tracta de subvertir les convencions amb què ens relacionem amb el món i prefigurar-nos esquemes ecosocials viables i èticament justos. La instal·lació que aquests dies es converteix en un clam explícit a favor d’alternatives a les conseqüències destructives de la modernitat occidental és Corpus Infinitum, un experiment fílmic sobre la visió planetària del món. L’artista i filòsofa Denise Ferreira da Silva (Rio de Janeiro, 1963) i el cineasta Arjuna Neuman (nascut en un avió, 1984) defensen una concepció holística del planeta que trenqui les nocions binàries d’humanitat i natura sense prioritzar la subjectivitat humana.

Les pel·lícules Serpent Rain (2016), 4 Waters – Deep Implicancy (2019) i Soot Breath // Corpus Infinitum (2020) són producte d’un aliatge de filosofia i cinema guiat pels quatre elements, aigua, terra, foc i aire, per explicar les crisis migratòries, el desplaçament, les seqüeles del colonialisme i la devastació ecològica. Imatges i sons de la jungla, el desert, platges del Carib, una glacera, incendis devastadors, una pastera, l’illa de Lesbos, ports industrials… es juxtaposen per expulsar-nos de la zona de confort ideològica. Amb un format immersiu, l’espectador s’hi troba un nou llenguatge que posa els ulls sota sospita i desafia l’epistemologia occidental sustentada en la fusió de vista i coneixement. La instal·lació, que consta també d’altres documents de consulta, permet experimentar el missatge des de diferents perspectives: la intel·lectual, l’emocional i la física. Corpus Infinitum es pot visitar a la segona planta del MACBA fins al 25 de setembre.

Nancy Holt (1939-2014) parla d’una ecologia de la interconnectivitat, les interrelacions entre el món construït i el natural i entre la ciència i l’art

De més temps disposem, fins al 7 de gener, per apropar-nos a Nancy Holt / Dins Fora. És l’exposició monogràfica més gran dedicada a Europa a l’obra de la polifacètica artista nord-americana pionera en el camp de la instal·lació site-specific i la imatge en moviment. Una selecció d’obres de cinema, vídeo, fotografia, poesia concreta, escultura i instal·lacions de grans dimensions, entre d’altres, d’entre el 1966 i el 1992 s’apoderen de la planta baixa del museu. Nancy Holt (1939-2014) parla d’una ecologia de la interconnectivitat, les interrelacions entre el i els materials, així com amb la sociologia local. Les seves creacions ens inviten a participar en jocs de llums i ombres i de miralls per aturar-nos en la forma com observem.

La sala més espectacular és la dels Sun Tunnels (Túnels solars, 1973-1976), un treball que cristal·litza l’interès de l’artista en qüestions com els cicles temporals, l’enquadrament de la visió i el cosmos. Són fotografies de gran format, dibuixos, estudis fotogràfics, una pel·lícula i textos sobre una instal·lació de quatre cilindres de formigó de gairebé tres metres de diàmetre disposats al desert de Utah. Cadascun dels túnels està perforat amb conjunts d’orificis que representen constel·lacions sotmesos a la llum dels recorreguts diaris i estacionals del Sol i la Lluna.

El MACBA proposarà al novembre un programa d’activitats en diàleg amb la mostra de Nancy Holt pensat per reflexionar sobre les dimensions ètiques, polítiques i existencials de la crisi climàtica. Sota el títol de Geopoètiques, ens acostarà a l’univers d’escriptores i artistes que aborden les transformacions irreversibles de la Terra a través de gèneres com la ficció climàtica, l’assaig autobiogràfic i la literatura de viatges.

També es mostren obres alineades amb la crítica al capitalisme i de biaix ecològic a l’exposició col·lectiva Col·lecció MACBA. Preludi. Intenció poètica, instal·lada fins a mitjan 2024. És el cas, per exemple, de Non-Slave Tenderness 113 1331 (2018), de la valenciana Lucía C. Pino. Hi presenta un conjunt d’escultures híbrides amb elements de rebuig industrial que venen a representar objectes distòpics d’una societat futura ja desfeta incapaç de distingir entre l’element tòxic i residual del biològic o biòtic. «Qui sap si el present col·lapsat conserva un cert grau d’esperança?», ens pregunta.

En la mateixa trinxera se situa Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977), que desembarca al museu barceloní del 27 d’octubre al 20 de maig de l’any que ve amb una exposició coproduïda juntament amb Kiasma, el museu d’art contemporani de Hèlsinki. L’equipament de la plaça dels Àngels acollirà la primera mostra retrospectiva a l’Estat d’aquest artista establert a Rio de Janeiro des de fa dues dècades. Steegmann explora la contaminació i l’afinitat de formes entre natura, art i arquitectura, i trenca la falsa dicotomia entre realitat humana i món animal, influït pel paradigma de les cosmologies ameríndies.

Escultures extremament fràgils i amb material orgànic alterat, instal·lacions, creacions de realitat augmentada, collages i dibuixos, entre altres formats i tècniques, li serveixen per explorar la interdependència de l’organicitat del món i l’acció humana. L’artista català desafia les infraestructures mentals que tradicionalment han jerarquitzat la ment per sobre del cos, el pensament racional per sobre de l’emoció i la cultura per sobre de la natura. La seva proposta passa per un enfocament integral. «Intento mostrar un nou paradigma que superi les separacions instaurades per la modernitat, que no només són artificials, i que ens impedeixen entendre’ns com a part del món i el món com un de sol», explica a Mangrana. Per a Daniel Steegmann, es tracta d’abordar l’ecologia anant «un pas més enllà de la mera sostenibilitat, a partir de l’estudi de la interdependència total i completa de tot allò que és, viu i no viu».

I per complementar aquestes visites amb un mateix denominador comú i contribuir a promoure un reenfocament en la vida quotidiana, el MACBA reaprofita diversos materials i iniciatives dutes a terme els últims anys en una mateixa proposta de recorregut digital i fora de línia que es pot descarregar del web (www.macba.cat). Pòdcasts, continguts d’exposicions, vídeos, un assaig (Estética fósil. Imaginarios de la energía y crisis ecosocial, de Jaime Vindel), una app que ens permet fer una ruta autònoma pel Poblenou i conèixer-ne les plantes «aliades» i un recorregut ornitològic pel Raval amb audioguia ens menen en un debat profund des del prisma de l’ecologisme.

Es tracta d’abordar l’ecologia anant “un pas més enllà de la mera sostenibilitat, a partir de l’estudi de la interdependència total i completa de tot allò que és, viu i no viu” (Daniel Steegmann)

El museu que dirigeix Elvira Dyangani Ose, a més, treballa en la sostenibilitat mediambiental com a projecte de responsabilitat social. Des del 2017 és prioritària en el dia a dia de la seva activitat. A partir d’un complet diagnòstic mediambiental, la institució va bastir un sistema de millores basat en la metodologia de les normes ISO. Entre les mesures que s’hi apliquen, hi ha un pla progressiu de renovació de tecnologies per a opcions menys contaminants, així com la substitució de productes per alternatives més eficients, de proximitat o amb certificació d’origen. Pel que fa a materials que arriben al final del seu trajecte, el MACBA s’emmiralla en l’economia circular buscant nous usos dins les instal·lacions o bé intercanviant mobiliari, marcs i equipaments audiovisuals amb altres entitats barcelonines. Aquesta consciència també es tradueix en l’adhesió a la xarxa local Barcelona + Sostenible i al Compromís per a la Sostenibilitat Turística Barcelona Biosphere i en l’obtenció del Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya.

Bé sigui mitjançant la programació, bé sigui amb la filosofia que impregna la gestió de l’equipament, el MACBA demostra el seu compromís insubornable amb el medi ambient. És l’únic camí possible traçat en la corresponsabilitat d’una institució conscient de la necessitat de reconfigurar un ordre social que, en paraules de l’investigador i activista Emilio Santiago Muiño, «sigui a la vegada just i que estigui dins dels límits del nostre planeta».