MOON RIBAS, artista cíborg

Què és ser un cíborg?
Per a mi, ser cíborg és una identitat. No necessites tecnologia al cos per sentir-te cíborg; hi ha gent que té tecnologia al cos i no se sent cíborg. El concepte el creen un músic i un científic als anys seixanta quan la NASA els demana escriure un article pel qual necessitaven un nou concepte per a biònic i mecànic. La paraula cíborg, originalment, descriu la modificació d’un mateix per poder sobreviure a altres atmosferes, per tant, pot ser la modificació d’un mateix per entendre millor i connectar d’una manera diferent amb el nostre planeta.

Com arribes a fusionar la tecnologia i l’art?
Va ser molt natural; jo estava a Anglaterra estudiant coreografia i moviment, i com a ballarí estàs sempre creant moviment a partir del teu cos i d’altres cossos humans. Per a mi, va ser una recerca de moviment més enllà dels humans, és a dir, quines altres coses es mouen? Nosaltres percebem el món perquè tenim uns sentits i uns òrgans que ens permeten percebre el món d’aquesta manera, però si tinguéssim uns altres sentits, la realitat seria diferent. Creia que si m’unia a la tecnologia, podria percebre coses aparentment imperceptibles però que existeixen.

Creia que si m’unia a la tecnologia podria percebre coses aparentment imperceptibles però que existeixen

Amb quin propòsit o de quina manera l’implant forma part de la teva obra artística?
Al principi vaig fer un projecte on utilitzava unes arracades que m’ajudaven a saber la velocitat a la qual caminava la gent: vaig anar a cada capital d’Europa i volia definir-les per la velocitat a la qual caminaven els seus ciutadans; va ser com un diccionari de moviment. Després d’experimentar això durant un temps, jo volia un sensor que pogués percebre el moviment més enllà dels humans: si estigués jo sola al món, com podria percebre el moviment? La Terra es va sacsejant a través de l’activitat sísmica. Aquesta idea de poder estar unida a aquest moviment natural tan enorme i alhora imperceptible la majoria de vegades em va omplir l’ànima. Va ser llavors quan vaig tenir la idea de desenvolupar un sentit sísmic, el sentit de notar l’activitat sísmica de la Terra. Jo utilitzo la tecnologia per arribar de manera més profunda al planeta, a la natura i a l’art, com un canal per tenir una altra experiència de la realitat.

Vaig tenir la idea de desenvolupar un sentit sísmic, el sentit de notar l’activitat sísmica de la Terra

En quin moment decideixes que ja no vols portar l’implant per captar el moviment sísmic?
Fa aproximadament dos anys vaig decidir treure-me’l; l’havia portat gairebé set anys. Tenia ganes d’experimentar alguna cosa nova i el més bèstia que se’m va ocórrer va ser treure’m els implants. Em va fer més por treure-me’ls que posar-me’ls. El més fort és que durant uns mesos encara sentia les vibracions; és com l’efecte fantasma.

Què n’has extret de l’experiència de ser un cíborg?
N’he après molt. És molt diferent saber que la Terra es mou a sentir-la, veure com de viva està i adonar-te de com d’inconscients som. Vivim en una ciutat i ens pensem que això és la realitat, però sota els nostres peus hi ha vida també. Jo noto que els terratrèmols són respiracions de la Terra mateixa. Com pot ser que San Francisco existeixi si està al límit d’una placa tectònica? Fa adonar-te que els humans sabem molt poc del nostre propi planeta. Aquests nous sentits et fan sentir una connexió més profunda, i també més empatia, no només cap al planeta, sinó cap a altres animals i a com ells perceben. Nosaltres en diem veritat revelada; amb aquests nous sentits podem revelar una veritat que existeix.

És molt diferent saber que la Terra es mou a sentir-la

Vivim en una ciutat i ens pensem que això és la realitat, però sota els nostres peus hi ha vida també

Creus que en un futur podries tornar a implantar alguna cosa al teu cos? O és una opció que descartes totalment?
Això de l’implant sempre ve en últim terme; primer explores externament i descobreixes si allò és el que vols. Jo hi estic oberta. De fet, al cap d’uns mesos de treure’m els implants ho vaig trobar a faltar. Va ser fort, però també tenia ganes de sentir una emoció forta. No descarto res, ara tinc ganes de trobar un nou sentit amb el Quim que em connecti amb l’aigua.

Jo noto que els terratrèmols són respiracions de la Terra mateixa

Consideres que els sentits innats en els humans limiten l’evolució de l’obra artística?
No penso que la limitin; al final, cadascú té la seva manera d’experimentar, és molt subjectiu, i això és la gràcia de l’art, que cadascú té el seu camí. Crec que és un mecanisme més, no crec que limiti. Nosaltres hem trobat aquest mètode, però hi ha artistes que potser no van cap a fora sinó cap a dins. En aquest cas, es tracta d’una exploració que nosaltres fem, però n’hi ha molts tipus.

Nosaltres li diem ‘veritat revelada’, amb aquests nous sentits podem revelar una veritat que existeix

Fenomen és l’obra que esteu promovent actualment juntament amb Quim Girón. Com sorgeix la idea?
El Quim Giron em va contactar perquè ell estava fent un treball sobre el no control, perquè normalment el circ es tracta de controlar molt. A través del seu màster va conèixer els cíborgs, i el meu treball li va interessar perquè a la meva peça Esperant terratrèmols només em moc si hi ha un terratrèmol, i això és una forma de no controlar el moviment. Ens vam trobar i vam decidir fer una peça junts on la Terra o un fenomen natural esdevinguessin un intèrpret més. L’obra Fenomen resulta l’inici d’un camí d’experimentació.

Només em moc si hi ha un terratrèmol, i això és una forma de no controlar el moviment

En l’obra, el gel, el gas i la temperatura juguen un paper important. La improvisació és indispensable, no hi ha dues interpretacions iguals. Com us prepareu Quim Girón i tu per aquest factor desconegut?
La gràcia d’aquesta peça és que fem parlar al gel d’alguna manera; el gel es manifesta en aquell moment, i és una cosa molt màgica. No pots tenir control de tot, però és una cosa que ens agrada. Una cosa que volem investigar amb el Quim és no posar tota l’estona l’ésser humà com a centre de tot; també estem en un moment on sembla que al planeta només hi siguem nosaltres, que no hi hagi altres espècies, no només animals, sinó també altres maneres d’existir. No tens control, però la vida també és així. Hi ha una feina logística molt important; necessitem cinc dies per fer el bloc gran de gel.

Per concloure: en quin projecte estàs treballant actualment i on podem trobar-te?
Ara, amb el Quim, tenim l’objectiu de crear un nou sentit que puguem compartir i també explorar escènicament; volem que tingui alguna relació amb l’aigua. Tot el nostre planeta està format d’aigua; el mar i l’oceà tenen molt misteri. Ens hem tret el PER i hem pogut navegar per entendre millor el mar. També he estat col·laborant amb unes noies que fan roba futurista amb nous teixits, entre joia i vestit, que reacciona cada vegada que hi ha un terratrèmol. Com que ja no tinc els implants utilitzo aquesta joia, que s’infla i es desinfla; segons això, jo em moc.