Antibiografia

Les fotografies encapsulen el nostre cos i el nostre entorn en un temps que ja no existeix, en un espai que potser ja ha quedat enrere. Anem recollint aquests rastres perquè ens acompanya l’instint de desembullar la realitat caòtica, amb l’esperança que, en explicar-la, adquireixi sentit.

Alexandra Laudo, comissària d’Antibiografia, és conscient de l’impuls de narrar les nostres vides, de com aquesta pulsió ha anat mutant al llarg dels segles influenciada per la mentalitat del moment i pels mitjans disponibles.

A les exposicions Constel·lacions familiars i La condició narrativa, totes dues del 2012, Laudo ja es qüestionava l’engranatge d’aquests relats: la simbiosi entre text i imatge, la reconstrucció de la nostra identitat a través d’experiències heretades, o davant la certesa que allò que narrem formarà part de la memòria dels que ens succeeixin. A Una certa foscor (2018), conscient de la supremacia de la imatge en la societat actual, Laudo se centra en l’opacitat, l’ocultació i l’absència com a mecanisme per subvertir aquesta hipervisualitat que anul·la significats. 

D’aquesta manera, les exposicions de Laudo dibuixen un mapa subtil entorn de la representació, la imatge i la memòria. No hi ha catastrofisme en el seu treball ni nostàlgia per una època analògica amb imatges limitades, sinó una xarxa de reflexions i pensaments que, lluny de veritats absolutes, deixen més preguntes que respostes.

Les fotografies encapsulen el nostre cos i el nostre entorn en un temps que ja no existeix, en un espai que potser ja ha quedat enrere

A Antibiografia torna a incidir en l’absència com a subversió a l’hora de narrar la nostra història. També en allò que intentem ocultar, fins i tot en el rastre que deixem, sense pretendre-ho, en la nostra empremta digital convertida en producte, en retrat buit.

Inaugurada al Muxart. Espai d’Art i Creació Contemporanis de Martorell, es tracta d’una exposició itinerant que recorrerà diversos centres artístics durant el 2024. Però ha estat el seu pas pel MAC de Mataró el que ha afegit una altra capa de significat a la mostra. Actualment centre d’art, aquesta construcció va ser la primera presó amb panòptic a l’estat espanyol. Aquest disseny, ideat per Jeremy Bentham a la fi del segle XVIII amb l’objectiu d’optimitzar els sistemes de vigilància, permetia observar sense ser vist. El temor constant a estar sent vigilats provocava una homogeneïtzació en la conducta, l’anul·lació de la identitat com a eina clau que optimitzava el funcionament de les instal·lacions. Impossible no pensar-hi mentre recorrem la mostra.

A les exposicions de Laudo no hi ha catastrofisme ni nostàlgia per una època analògica amb imatges limitades, sinó una xarxa de reflexions i pensaments

Una discreta placa de metacrilat ens anuncia que estem cedint permís al col·lectiu Estampa per gravar la nostra imatge durant la visita, esborrar-la i reproduir el registre d’aquesta absència: a Omplir segons contingut (2020-2024) lliurem el consentiment etern per reproduir el buit que ha deixat el nostre cos. Paradoxalment, per gravar el nostre buit, abans hem de ser identificats.

Va escriure John Berger que la fotografia evoca l’aparença d’una ​​absència. També que la diferència entre el no-res i l’absència és cronològica: el no-res és abans i l’absència ve després. Martínez Bellido va comprar una col·lecció de fotografies en un mercat de segona mà a Berlín. Amb prou feines en tenia informació: un nom, Emil, i tres dates que les situaven a mitjan segle XX. A Sin título (Emil) (2018), l’artista no rastreja l’origen d’aquestes imatges, sinó que fa desaparèixer cadascuna de les figures humanes. La possibilitat d’esvair-se, de no deixar rastre, sembla impossible en els nostres dies, però potser aquesta omnipresència no està renyida amb l’oblit.

A El rigor oscuro de la luz (2020), quinze retrats de persones anònimes es despleguen per la paret dibuixant un semicercle. No hi ha vinculació entre elles, però sí un ressò de postures i gestos, la revelació d’un codi per situar-se davant la càmera fotogràfica; una representació pactada, a mig camí entre qui van ser i el que van desitjar ser.

Acompanyen aquests retrats quatre imatges de fons negre amb petits brins blancs. Semblen cels coberts d’estrelles, però són detalls ampliats d’algunes de les fotografies: els patrons es repeteixen fins a l’infinit. Perquè potser tot és el mateix, però a diferent escala, i potser, si obrim l’enquadrament en el semicercle de retrats, en les selfies dels nostres «amics», la individualitat de cada rostre, de cada cos, es converteix en variacions infinites i ínfimes d’una mateixa idea.

Si Martínez Bellido feia desaparèixer els cossos i restaurava la seva absència,Pere Noguera, a Personatges i natura(1975), emfatitza aquest buit amb petits papers blancs. Dues fotografies, part d’un gran arxiu adquirit als Encants de Barcelona i fetes amb tot just uns segons de diferència, retraten un grup de persones assegudes davant d’una arbreda. Diverses fotocòpies d’aquestes imatges es multipliquen per la paret; també ho fan els requadres blancs que cobreixen les imatges: primer les faccions, després estenent-se pels cossos com una malaltia contagiosa. Si la reproducció és l’intent desesperat per conservar la memòria, els petits requadres blancs són l’amnèsia que, tard o d’hora, acabarà devorant-les.

A Eclipse (treball en procés des de 2021), sobre una petita col·lecció de postals amb retrats de massais, Lurdes R. Basolí cobreix aquestes imatges plenes de clixés amb els retrats dels mateixos fotògrafs. Es tracta d’un acte de restauració: Basolí protegeix les societats reduïdes a estereotips, víctimes d’un exhibicionisme involuntari, i denuncia aquells que han mercantilitzat amb vides alienes. 

A ‘Eclipse’, Basolí protegeix les societats reduïdes a estereotips, víctimes d’un exhibicionisme involuntari

Els petits papers blancs de Noguera es converteixen en buit en les peces de Mateo Maté. A Mito hueco (2018), Maté versiona dues escultures clàssiques en escaiola i dibuix. Però els seus busts no tenen rostre: el substitueix per un buit en què abocar-nos a l’abisme. Denuncia la perpetuació dels cànons estètics des de l’antiguitat, la contradicció entre la nostra reivindicació d’individualitat i el desig omnipresent per encaixar en uns certs patrons. Mentre aquests artistes oculten imatges com a acció subversiva, uns altres assenyalen com unes certes omissions construeixen ficcions i estigmes.

Francele Cocco, a Natimorto (2017-2020), mostra els resultats d’una aplicació fotogràfica creada per ella: en el mateix moment que l’usuari fa una selfie, es posa en funcionament la càmera posterior, que capta el que s’havia decidit ignorar. Revelar el que queda fora de l’enquadrament no fa més que emfatitzar el que ja sabíem: que, en les nostres selfies, hi ha artifici i posada en escena, una projecció del que pretenem ser més que del que realment som.

‘Natimorto’ revela que en les nostres selfies hi ha artifici i posada en escena, una projecció del que pretenem ser més que del que realment som

Per reconstruir un relat a l’altura de les nostres expectatives a vegades n’hi ha prou amb retallar les imatges. 97 Empleadas del hogar (2010), de Daniela Ortiz, mostra una selecció de fotografies quotidianes de l’alta societat recollides de perfils públics de Facebook. Figures femenines, parcialment ocultes o retallades, d’uniforme blanc, es colen en cadascuna de les fotografies malgrat els intents per esquivar-les. Són les empleades domèstiques, dones essencials en el funcionament d’aquestes famílies però excloses de la seva memòria.

En l’era digital sorgeixen també biografies insospitades: publicitat associada al nostre perfil, llistes «d’amics», característiques.tècniques de la nostra última fotografia, horaris de connexions. Juan David Galindo recopila a El Otro de Ellos y el Yo (2018) la publicitat que Google i Facebook li oferia com a resultat d’un algorisme. A With Friends (2021), Mercè Soler arxiva, imprimeix i enquaderna totes les dades associades al seu perfil de Facebook, des de les llistres de m’agrada fins als historials de pagament. Aquest rastre, involuntari, inútil i irònic, normalment ignorat però aquí assenyalat i convertit en peça, és resultat d’un descarat disseny de vigilància, un panòptic contemporani al qual cedim les dades sense ni tan sols qüestionar-lo.

Però hi ha petjades que sí que quedaran, potser les més simples: la llista de la compra oblidada a la butxaca d’una jaqueta, les anotacions al marge d’un llibre. Fins al dia de la seva mort, la besàvia deDiana Tamane va anotar diàriament en una llibreta el seu ritme cardíac i pressió arterial. Si no trobava la llibreta, ho feia al revers de les fotografies de l’àlbum familiar. A Blood pressure (2016), 21 fotografies recullen aquestes anotacions. 

Potser una cal·ligrafia tremolosa pot definir més que una imatge i un gest, potser el nostre relat no s’escriu amb postures estudiades i registres exhaustius, sinó amb gestos mínims que deixen osques a la memòria dels altres.

L’exposició ‘Antibiografia’ va començar la seva itinerància el 10 de novembre de 2023 al Muxart. Espai d’Art i Creació Contemporani de Martorell i recentment s’ha inaugurat al Mèdol. Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona, on podrà visitar-se a les Golfes de Casa Canals fins al 26 de maig. La mostra segueix un recorregut per cinc centres d’art de Catalunya que finalitzarà al novembre d’enguany.

CALENDARI EXPOSTIU DE TOT L’ANY 2024:

Muxart. Espai d’Art i Creació Contemporani de Martorell (del 10 novembre del 2023 al 7 de gener del 2024)

MAC Mataró (del 20 de gener al 10 març del 2024)

Mèdol. Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona (del 20 d’abril al 26 de maig del 2024)

Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú (del 14 de juny a l’1 de setembre del 2024)

Museu de Granollers (del 19 de setembre al 24 de novembre del 2024).