Fuerzas y cuerpos [de seguridad del Estado] amb Paula Artés

Compromesa a donar a conèixer les estructures de poder i de control de les societats de vigilància, l’artista contemporània Paula Artés utilitza la fotografia com a excusa per accedir a aquests espais i qüestionar-los col·lectivament. Amb Fuerzas y cuerpos, un projecte fotogràfic que s’inicia l’any 2015 i finalitza el 2019 amb la publicació del seu primer llibre d’artista, Artés s’endinsa en les comandàncies de la Guàrdia Civil de la geografia catalana per escodrinyar-les des d’un silenci visual implacable, inclús violent. L’obra ha estat exposada recentment a la Fundació Marguerida de Montferrato de Balaguer i forma part de la Col·lecció del Pla Nacional de Fotografia de la Generalitat de Catalunya des de l’any 2022, i és exemple de la poètica processual en l’art.

Com a artista, manifestes obertament estar compromesa a descobrir les dependències de control i de poder a través de la fotografia. Què t’impulsa en aquesta direcció i per què?

Sempre que em faig aquesta pregunta, mai no acabo d’esbrinar el punt exacte de partida. Hi ha una connexió fonamental, però, que naix de la relació amb el meu pare. Així mateix, hi ha una característica que és meva, que és el fet de qüestionar-m’ho sempre tot, amb un interès que també és polític.

Quina relació s’estableix entre el teu pare i la teva vocació artística?

El meu pare va morir just abans que jo comencés a estudiar la carrera. L’any 2008, després d’haver efectuat la instal·lació elèctrica de tres grans edificis, aquests fan fallida degut a la crisi. Després d’haver lluitat moltíssim per cobrar aquests diners, no ho aconsegueix i mor amb el deute. Això provoca, entre altres episodis personals i familiars, que jo i la meva mare hàgim de renunciar a l’herència i que la crítica al sistema se’m potenciï.

L’any 2015 et proposes fotografiar les comandàncies de la Guàrdia Civil a Catalunya. D’on sorgeix aquesta idea i per què?

Sorgeix, en part, d’una de les meves visites a Manresa, on es troba una de les 84 comandàncies de la Guàrdia Civil a Catalunya. Aquell dia m’adono que la bandera d’Espanya hi rellueix moltíssim i que, per tant, se’n cuiden. Al mateix temps, vaig pensar que la Guàrdia Civil era un cos de l’Estat que desconeixia totalment. I, com jo, la gran majoria de ciutadans. Encara que la seva presència al territori sigui escassa, això no vol dir que ells no operin.

Els agents de la Guàrdia Civil segueixen treballant estratègicament en la foscor i s’ha demostrat que només resulten efectius quan són invisibles

A què et refereixes exactament?

S’ha demostrat que cada vegada que la Guàrdia Civil ha sortit a la llum —l’1 d’Octubre a Catalunya, la trifulga al bar d’Altsasu [Navarra] o inclús el cop d’estat militar del 23-F l’any 1981— han estat, tots, moments de desencaixament o de fallida. Això posa de manifest que els agents de la Guàrdia Civil segueixen treballant estratègicament en la foscor i que, per tant, només resulten efectius quan són invisibles. Aquest fenomen d’invisibilitat relativa dels agents no és ni aïllat ni tampoc per causa del territori.

Totes les meves fotografies són d’ara, però podrien haver estat fetes perfectament durant els anys 70; s’han quedat ancorats en una estètica i pensament passats

Al llibre Vigilar y castigar (1975), el filòsof francès Michel Foucault exposa el pas d’una societat de l’espectacle a una societat de vigilància. A què creus que respon aquest gir cap a la invisibilitat punitiva i quin paper creus que hi desenvolupa la Guàrdia Civil?

Fuerzas y cuerpos beu molt del pensament de Focault. Ell descriu molt bé aquest moment de la història en què passem del sistema judicial de l’Antic Règim, on es fustigava els delinqüents a plena llum del dia, a altres formes de càstig més discretes. Segons ell, l’acció punitiva tendeix a ocultar-se progressivament de l’ull públic per mostrar-se a l’ull perfecte de la policia.

Focault també adopta la figura del panòptic —un prototip arquitectònic de la disciplina social aplicat a les presons. Segons la teva experiència, aquest cos físic de vigilància no només s’aplica a les presons.

Això que descrius es veu més clarament a Firma, un projecte que vaig desenvolupar el 2022 a través de la convocatòria Forma Balaguer. Espais d’Art Contemporani. Aquí fotografio les dependències institucionals que no estan directament relacionades amb la seguretat però que, tot i així, presenten aquest model de vigilància i de control: biblioteques, centres mèdics, Correus, la Seguretat Social o Hisenda. Nosaltres, com a ciutadans, no entrarem a les dependències de la Guàrdia Civil, però sí que ho fem a Hisenda o a la Seguretat Social a l’hora de realitzar algun tràmit.

Com aconsegueixes entrar a les comandàncies de la Guàrdia Civil per fotografiar-les?

En cap moment no he disposat d’un permís signat per ells. Soc plenament conscient que el projecte ha estat possible perquè en aquell moment estava estudiant la carrera, amb la qual cosa totes les gestions les vaig poder fer a través de la universitat. Al mateix temps, era evident que seguir amb el projecte comportava cert risc, però també podia resultar sucós per als mitjans. Això va fer que, amb una amiga que es dedica al màrqueting, decidíssim fer fotos del procés on se’m veu amb els guàrdies civils de bon rotllo. Les mateixes fotos que vam utilitzar per a la campanya m’haurien de servir a mi personalement per demostrar el seu beneplàcit si mai fos necessari.

Per llei, només podrien arribar a sancionar-te si en fas un ús no autoritzat, però no pel fet d’haver-les realitzat. Creus que l’obra segueix en risc de censura?

Crec que hauria de passar-ne una de molt grossa perquè l’obra resultés censurada. Tanmateix, reconec que durant el procés va haver-hi un moment en què vaig patir una mica per la continuïtat del projecte. Durant el 2016, quan jo ja havia acabat totes les meves fotos, la Guàrdia Civil em va citar en un bar de l’Illa Diagonal de Barcelona per negociar l’exposició de les fotografies al Centre Cultural de l’Aeroport del Prat durant uns actes commemoratius previstos per al dia del Pilar. Recordo molt clarament el seu silenci rar i prolongat al veure-les. La manera en què els agents van rebre el projecte em va fer pensar que ells tampoc no van ser capaços de reconèixer la validesa artística de l’obra.

En general, les fotografies de l’exposició animen l’observador a extreure les seves pròpies conclusions. Hi ha una paret, però, destinada als detalls. Què pretens reforçar amb aquests?

En el moment en què em suggereixen exposar l’obra des de la Fundació Marguerida de Montferrato, em proposo revisar de nou tot l’arxiu, amb notes i apunts inclosos. Durant aquest procés, m’adono que hi ha tres elements clau que es repeteixen i són el rei, la bandera d’Espanya i la verge. Fins i tot tenen imatges de la verge impreses en blanc i negre enganxades amb cel·lo a les parets. Tot i que vaig veure algunes fotos del rei Felip VI, la gran majoria eren del rei Joan Carles, curiosament, quan era jove. I això també és significatiu.

A quines conclusions arribes?

He arribat a la conclusió que hi ha una necessitat interna de tenir present el rei, la bandera d’Espanya i la verge. Això em porta a pensar que són cutres per necessitat. Totes les meves fotografies són d’ara, però podrien haver estat fetes perfectament durant els anys 70. Això em demostra que s’han quedat ancorats en una estètica i pensament passats. Aquests tres elements que es repeteixen descriuen com són els cossos per dintre i representen la magnitud real del nostre sistema.

He arribat a la conclusió que hi ha una necessitat interna de tenir present el rei, la bandera d’Espanya i la verge. Això em porta a pensar que són cutres per necessitat

Per què creus que això encara és així?

Penso que l’Estat ho permet perquè també ho vol. El dia que va morir Franco es va dissoldre el Tribunal del Orden Público per renàixer l’endemà en el que avui es coneix com l’Audiència Nacional, la qual no deixa de ser la mateixa instància judicial que tenia la missió de reprimir les conductes considerades delictes polítics durant el franquisme. Aquí és on t’adones que la transició va ser, en realitat, una transacció i que la Guàrdia Civil, com a cos policial, en forma part.

Per què Fuerzas y cuerpos i no Forces i cossos?

El projecte s’anava a dir L.2/86 perquè és la llei que dicta les competències de la Guàrdia Civil. Aquest títol em meravellava, però em vaig adonar que potser era massa críptic. Tot i que Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado és el nom complet de la llei, finalment ho vam deixar amb Fuerzas y cuerpos, perquè per a mi representa aquesta doble connotació dels cossos per referir-se no només als cossos policials, sinó també als cossos físics. Després, penso que Fuerzas y cuerpos com a concepte és una denominació molt característica d’Espanya, atès que a la resta del món s’utilitzen altres terminologies com Police o Police Nationale.

Com abordes la part estètica del projecte?

Sempre he treballat amb llum natural i amb molta delicadesa, buscant que el resultat final fos el més escèptic possible. D’aquesta manera, els visitants poden qüestionar-se realment els espais. Totes les estances estan molt meditades, sense excepció, tot i la pressió de tenir 15 guàrdies civils a l’esquena cada vegada que disparava una foto.

En què treballes actualment?

Estic investigant i creant un projecte sobre Florentino Pérez, un dels oligarques més importants d’Espanya. Aquest projecte se centrarà en com hi ha certes empreses privades que s’aprofiten de les estructures de l’Estat per al seu benefici particular. Ho fan, a més, sobreexplotant els quatre elements principals de la Terra i amb el consegüent detriment dels ecosistemes i també nostre. El projecte Castor, participat majoritàriament per Florentino Pérez, n’és un exemple clar: un dipòsit estratègic de gas natural fallit construït en terres considerades del País Valencià amb afectacions mediambientals i humanes greus, també a Castelló i Catalunya.

Aquest projecte és possible gràcies a una beca.

L’any passat vaig guanyar una beca d’intercanvi residencial amb Lo Pati. És una convocatòria impulsada pel Bòlit de Girona, la qual em permet estar en règim de residència artística a la pedania de Balada, on estic podent treballar sobre el terreny i elaborant el que serà el primer capítol d’una sèrie sobre aquest tema. Durant els darrers dies, he aconseguit informes, documents oficials sobre el cas que no m’esperava, i també he pogut enregistrar àudios que qüestionen la privatització de les aigües a mar obert i realitzar la que penso que serà la foto del projecte.

Amb el projecte sobre Florentino Pérez em sento una mica com David contra Goliat, i el que no puc permetre’m com a artista és caure en l’autocensura

Has pensat en com protegir-te, almenys, legalment?

És evident que a partir d’ara m’hauré d’assessorar legalment perquè em sento una mica com David contra Goliat, i el que no puc permetre’m com a artista és caure en l’autocensura. L’altre dia, la meva mare estava escoltant una entrevista per la ràdio a Villarejo en què es va dir literalment que qui es posés judicialment amb Florentino Pérez era persona morta. El primer que vaig pensar va ser «tant de bo», però la realitat és que per a aquestes persones nosaltres no som ningú.