Sota i fora cos amb Isa Fontbona

L’art i l’esport són dues disciplines que a priori poden semblar distants, però són cor en la teva obra. Quan comença aquesta unió i per què?

Moltes persones pensen que són dues disciplines inconnexes, però estan molt més vinculades del que sembla. En el meu cas, el fet de treballar el cos portant-lo a l’esgotament suposa un treball molt físic. Vaig començar amb l’esport ja de ben petita, i en el terreny del culturisme quan tenia 16 anys. Per tant, també forma part de la meva identitat. A partir del meu treball, busco fusionar aquestes dues disciplines i generar un discurs entre ambdues. 

Quan es professionalitza aquesta activitat?

Va ser de forma inconscient l’any 2017, un any i poc després de començar la tesi doctoral. Sovint parlava de culturisme i art en conferències, però em desviava del format acadèmic i convencional i, en comptes d’utilitzar imatges en presentacions, posava el meu propi cos d’exemple. Ho feia de manera totalment inconscient, però ja hi havia una vocació performativa. Ara les anomeno «conferències performatives». 

Quina consideres que és la teva primera performance artística?

Cap a l’any 2019, vaig prendre més consciència i hi vaig posar propòsit i intenció. Vaig estar fent unes performances al Canadà, on també vaig representar una de les peces que guardo amb més estima, Turbulències corporals,en què portava un filferro a la cintura i destrossava un maniquí. Jo diria que aquesta és la peça inicial de la meva carrera com a artista performer.

Amb les performances explores la vulnerabilitat i els límits. Com?

Quan parlo de vulnerabilitat, em refereixo a mostrar aquest diàleg intern que moltes vegades no compartim, que fins i tot a nosaltres mateixos ens costa acceptar. Amb la peça Transmogrification, de fotografia i escriptura, vaig documentar tot el procés: des que vaig portar el cos al límit, en aquest cas per anar a competir, fins a recuperar la salut. L’objectiu era plasmar el canvi del cos i, alhora, el diàleg que es genera dins d’un mateix, ja no només a través d’escrits, sinó també per mitjà de l’expressió facial. En certa manera, és una forma de mostrar la vulnerabilitat des d’una perspectiva com la que plantejava la filòsofa Judith Butler: reapropiar-se del terme vulnerabilitat com una forma d’aliança i d’empoderament.

Quan parlo de vulnerabilitat, em refereixo a mostrar aquest diàleg intern que moltes vegades no compartim, que fins i tot a nosaltres mateixos ens costa acceptar

Com és treballar des de la casa on s’habita? 

És peculiar i interessant veure com la peça t’impregna el cos des que comences a pensar-hi fins als dies posteriors a la performance. L’any 2022, vaig dur a terme Traces. Posteriorment, parlant amb una companya que també és performer i havia estat vinculada amb el culturisme, ens vam preguntar quines són les marques de la performance, on es troba el límit del final de l’obra i del teu cos. És curiós veure l’efecte que té en mi la gestació de la peça, la peça en si i la postpeça. Amb el pas del temps, sempre en queda alguna cosa.

Com creus que el teu gènere afecta el procés creatiu?

Inicialment, sentia que necessitava donar veu a aquesta corporalitat considerada, en certa manera, fora de la norma. Es tracta d’un gest que, en part, podia llegir-se com a subversiu pel fet de ser dona i trencar amb aquest pes que tenim sobre els nostres cossos. Crec que el gènere condiciona molt la identitat, al cap i a la fi ens han educat així. Això no obstant, en altres cultures existeix una concepció del gènere molt més oberta, no exclusivament binària.

El gènere condiciona la identitat, al cap i a la fi ens han educat així. Això no obstant, en altres cultures existeix una concepció del gènere molt més oberta, no exclusivament binària

Com descriuries aquest pes de les dones sobre els seus cossos?

És un pes que arriba donat per la tradició cultural entesa i arrelada en una profunda somatofòbia. Aquest terme, encunyat per Elizabeth V. Spelman l’any 1982, fa referència a allò que genera fàstic i rebuig amb relació a la dona i el seu cos. Amb el temps, però, i a través de viure les ambigüitats en la meva pell, també vaig prendre consciència que ens empeny a construir-nos noves gàbies.

Has treballat la somatofòbia en alguna de les teves peces? Com?

Sí, en aquest marc, vaig portar a terme el projecte Somatofòbia, que engloba la peça Transmogrification. També l’he tractat en algunes de les publicacions acadèmiques, com la participació en el congrés Bodies Matter i en el llibre Do Desporto | Theoria vs Praxis, on vaig escriure el capítol The masquerade of identity built through bodybuilding. Hiding the somatophobia, en què vinculo l’art, l’esport i una lectura més mèdica cap als efectes patològics de la pràctica del culturisme. L’objectiu era visibilitzar els aspectes que es porten a l’extrem en una competició de culturisme, però que en graus diferents la majoria de nosaltres reproduïm.

No em centro en la idea que reformular-se mitjançant els músculs pugui ser una opció per eixamplar les fronteres que conté el concepte de ‘ser dona’, perquè dono per suposada la pluralitat d’aquesta identitat

Actualment, però, no em centro en la idea que reformular-se mitjançant els músculs pugui ser una opció per eixamplar les fronteres que conté el concepte de «ser dona», perquè dono per suposada la pluralitat d’aquesta identitat. Ara mateix, busco posar el focus en les relacions de poder que es donen en el marc social pel simple fet de ser-ne membres i de com la mirada aliena respecte al nostre cos acaba sent el constituent de la nostra identitat.

A Bodies Matter sí que mostres el paper del gènere binari envers el bodybuilding. A quines conclusions arribes?

Bodies Matter és una publicació fruit d’un congrés que es va fer als Països Baixos. Jo vaig participar-hi amb un capítol on tracto la manera en què el culturisme o el bodybuilding poden desdibuixar els límits del gènere binari. Per tal de portar-ho al terreny artístic, vaig centrar-me en tres artistes que treballen els cossos musculats en l’esfera de l’art. Així, vaig analitzar diverses peces que em permetien posar en qüestió certes ambigüitats a l’hora de construir el gènere.El projecte s’ha materialitzat finalment en un estudi sobre el culturisme com a desafiador de la norma de gènere. 

El 2 de febrer vas presentar el teu treball fruit d’una residència a La Chambre Blanche, al Quebec, de la mà del Bòlit de Girona. Què n’has extret, d’aquesta experiència?

Ha estat una de les experiències més intenses de la meva vida, perquè en principi no havia de ser productiva i va ser-ho molt. Destaco el projecte La flexion du corps. Le son de la chair. Dialogues entre les frontières physiques, que centra el punt d’investigació en el so del cos conduït a l’esgotament físic. Es tracta d’una peça de llarga durada perquè l’esgotament ha de ser real. Però, al mateix temps, volia expressar el diàleg amb l’absurd, amb la nostra condició finita com a éssers vius. La intenció era que aquesta exploració em portés a una lectura sobre la nostra manera de viure la vida, sovint amb un ritme frenètic i esgotador.

Què me’n dius de Cartografies corporals de la vulnerabilitat?

Aquesta és una peça no-física fruit de la mateixa residència. La gent compartia històries de desigualtat a través de l’escriptura en el meu cos. Vaig estar asseguda durant deu hores. També vaig fer la peça de màxima durada fins al moment, aquesta vegada física, formada per un total de quatre performances: una de dues hores, una de cinc hores, una de cinc hores i mitja, i una de fins a quaranta-nou hores! En general aquest projecte m’ha permès construir un diàleg intern molt profund i m’emporto, com ja he dit, una de les experiències més intenses de la meva vida i moltes ganes de continuar treballant en aquesta línia.

A Cartografies corporals de la vulnerabilitat vaig estar asseguda durant 10 hores mentre la gent compartia històries de desigualtat a través de l’escriptura en el meu cos

Tens pensades les teves futures passes? Podrem veure’t al juny?

Sí, podreu veure’m a Sant Feliu de Guíxols, on hi haurà una continuïtat amb la residència La Chambre Blanche, també de treball físic. Probablement, tindrà a veure amb el so, amb l’esgotament físic i amb el fet de portar el cos al límit.