de la transcendència en l’art

Directora de Mangrana

Al tercer número de la revista us animàvem, us instigàvem, a desbarrar els límits ontològics de l’art. Però, què hi hauria sobrepassats aquests límits? Malgrat l’intel·lectualisme científic i tecnocràtic en què vivim, el qual sembla defugir el concepte de veritat en nom d’una visió més materialista i determinista del món, antropològicament l’ésser humà està donat, i necessita, transcendir.

Ja el filòsof Immanuel Kant utilitzava el concepte introduït anteriorment per Plató noümen (del grec νοούμενoν ‘noúmenon’) per referir-se a un objecte no fenomènic, és a dir, que no pertany a una intuïció material, sinó a una intuïció sensible i intangible. Aleshores, Kant separava la idea de la forma en el seu “idealisme transcendental”. Així, allò que no podria explicar-se d’una obra, seria allò que ens aproximaria una mica més a la profunditat de l’autenticitat humana i de l’existència.

Com diria l’autor −opinador d’aquest quart número− i poeta Ilia Galán: “Un poema completament explicat resultaria no solament enormement avorrit, sinó que en absolut explicaria allò que és en realitat”. Potser Kant s’equivocava en el com –quan exposava que la cosa en si, fora de la seva relació amb la nostra manera d’intuir-la o percebre-la, no és objecte dels nostres sentits, ni per tant del nostre coneixement− però no en el fet en si mateix: l’existència d’aquest ‘noümen’ sensible.

Així, aquesta transcendència podria esdevenir de manera natural en la “senzilla” concepció d’una Obra (en majúscules), moment en què essència, coneixement i forma esdevindrien un tot disposat a ésser contemplat per altri.