Apocalipsi

La humanitat es veu abocada al futur. Enmig de la incertesa i del batibull quotidià, navega cap endavant amb un timó inert, desconnectat del rumb i de les forces naturals. Incapaç de dirigir, de frenar o de corregir, una embarcació sense nom condemna el passatge a la deriva. Tanmateix, la humanitat pot decidir: prendre les regnes o deixar-se endur per un futur que ha començat a col·lapsar. Les temperatures pugen, els corrents migratoris es desborden i els extrems ideològics s’intensifiquen. En una situació de precaos cada vegada més pròxima, és el col·lapse la millor de les nostres cartes? 

A l’exposició Origen, visitable al Museu de Lleida, obres contemporànies de Miquel Barceló, Liza Lou o Mat Collishaw conviuen amb sarcòfags, retaules i pintures rupestres per qüestionar la condició humana des d’un temps cíclic. A Need for Speed de Karlos Gil, a La Panera, ruïnes tecnològiques i parets amb grafitis habiten en una línia temporal que s’estira i desborda davant nostre, en un paisatge de boira i obsolescència. A «En l’aire commogut…» del CCCB, Georges Didi-Huberman llança una crida a reaprendre a mirar des de la innocència i la commoció, a partir del concepte de duende de Lorca i el poder transformador de les imatges. 

La destrucció de les arquitectures contemporànies resulta una condició necessària per tornar a l’essència i transcendir l’apocalipsi en l’obra pictòrica de Gustavo Díaz Sosa. Amb Laura Corcuera, l’escolta performativa de les pedres mil·lenàries ens connecta amb la memòria corporal i geològica per reaprendre des de la lentitud, el dol i la matèria. En l’obra de Pol Clusella, la inèrcia de deixar-ho tot per a demà esdevé metàfora d’un futur que mai no arriba. 

La pluralitat de veus d’aquest número ens convida a posar nom a aquest viatge que sembla ingovernable, per endinsar-nos en les entranyes de l’apocalipsi històric i del col·lapse com a possibilitats reveladores. Les obres ens desafien. Les regnes són nostres.