mapes visuals

Lleida, 1983

Directora de Mangrana

Es calcula que les persones dediquen una mitjana de gairebé quatre hores al dia a mirar continguts a través de la televisió tradicional i/o altres pantalles com la tauleta, l’smartphone o, fins i tot, la consola. Tanmateix, el consum diari d’imatges no és només digital, atès que en desplaçar-nos de casa a la feina −i viceversa− se’ns imposen centenars de missatges amb la intenció original de persuadir-nos. Mitjançant campanyes de publicitat, reclams institucionals… diferents experiències perceptives van conformant la nostra experiència visual, i també mental.

Però què passa amb les imatges que ens arriben a través de l’art? Si fa 35.000 anys l’art rupestre s’obria camí a través de les pintades de mans a les coves amb el fi de comunicar algunes de les necessitats bàsiques, milers d’anys més tard la pintura es consolida com a tècnica i s’estén a les parets d’esglésies, capelles i palaus. Avui, contemplar el fresc de 1.100 m2 , pintat al sostre la Capella Sixtina per l’artista Miquel Àngel, ens pot traslladar a algunes de les escenes del judici final de la Bíblia o caminar, pels monuments de l’arquitectura islàmica, endinsar-nos en l’atmosfera i passatges de l’Alcorà.

Tanmateix, no només es fan explícits motius religiosos, sinó experiències culturals senceres. Així, valors assentats en el racisme, la xenofòbia o la dona objecte també ens arriben a través de les obres d’art. Fins avui, són incomptables les Venus que s’han arribat a esculpir, pintar… amb una representació esbiaixada i cosificada de la dona. Així mateix, campanyes publicitàries de grans marques han fotografiat dones degradades als seus cossos, subjugant-les, o han exalçat valors com la promiscuïtat o la marca mascle alfa a través dels seus anuncis.

En definitiva, els nostres espais mentals acaben per conformar-se a partir de les representacions que nosaltres en fem, i que també rebem. Més enllà de transcendir o de reproduir bellesa, l’art és un canal d’emissió i sobretot de recepció de cultura. En nosaltres habita la clau per conformar mapes visuals d’experiències conjuntes renovades.

Portada: JOSEP PULIDO

Subscriu-te a la revista!

Accedeix a tot el contingut exclussiu i reb el nostre butlletí puntualment amb totes les novetats abans que ningú.
Per tal d'obtenir més informació sobre les diferents modalitats de subscripció que t'oferim, fes clic al següent botó:

Artistes relacionats

Articles relacionats

El recorregut visual de l’SCAN d’enguany descobreix algunes de les realitats i seqüeles menys evidents dels conflictes bèl·lics dels darrers cent anys.
Durant els últims vint anys, el Teatre Municipal de Girona ha estat la seu principal del Temporada Alta, Festival de Tardor de Catalunya.
Al bell mig del cor de l’Eixample batega amb força la Sala d’Art Jove de Barcelona, un laboratori artístic que propicia la polièdrica i estreta relació entre jovent, art, cultura i investigació.
Mitjançant la percepció, l’enregistrament i el joc de la remescla, l’artista s’endinsa a escodrinyar els marges del sistema per arribar a traslladar-ne les seues distorsions.
És compositora, cantant i instrumentista. Va néixer a Lleida, però la seva música no coneix límits, atès que la cultura i la llengua no són barreres per a la seva carrera.
Els documentals de Sotorra commouen i sacsegen. Parlen de llibertat, igualtat i identitat a partir d’una feina feta amb el cap, però també amb l’estómac.
Roland Barthes, enamorat de l’obra proustiana, reflexionà sobre el poder talismàtic de l’obra de Proust i l’emprà per analogitzar-hi la seva pròpia recerca.
Hom imagina l’Orient, des de la perspectiva purament europea, amb un creixent luxe de detalls, més proper al somni idealitzat que a la realitat quotidiana.
El fet que en moltes de les pel·lícules seleccionades es reflecteixin, amb sensibilitat, preocupacions vives, que susciten debat i controvèrsia en la societat, pot contribuir a immergir-se en la riquesa de llenguatges del cinema.
M'interessa patrocinar aquesta secció