Un crit poètic en contra de les violències masclistes

El Centre d’Art La Panera de Lleida estrena un nou i punyent programa expositiu que posa al centre la lluita per la descolonització dels cossos femenins i la reconnexió amb la mare Terra. Es tracta de quatre propostes, visitables fins al 29 de setembre de 2024, que ofereixen una potent visió al voltant de la relectura dels universos femenins.

En l’espai transversal trobem Roseta, una memòria en resistència, una exploració artística a cura de Neus Solà i Marta Garcia Cardellach que rememora la vida i les trajectòries de les trementinaires. Així, l’oli de calèndula, els rams d’hipèric i les sopes de farigola esdevenen coprotagonistes d’una instal·lació multisensorial.

A través d’un seguit d’enregistraments d’àudio, fotografies, cartes i records es convida el públic a transportar-se a través del seu moment històric per fondre’s amb els paisatges i els camins de la serra i el bosc.

La proposta neix a partir de la residència d’Art i Natura 2023 de les autores, que va més enllà del mite i exposa el rol materialitzat per aquestes dones que coneixien la saviesa de les propietats de les plantes remeieres, per trencar així una llança a favor de la seva desromantització i fer reflexionar el públic sobre la seva veritable realitat. I és que les trementinaires, lluny de ser dones místiques amb poders sobrenaturals, eren dones pageses i ramaderes que guarien amb les solucions que la natura els oferia per sobreviure a temps difícils i la necessitat més primària imperant als Pirineus de temps enrere.

Aquesta mateixa sensibilitat vol traslladar-se als més petits a la Minipanera de la mà de 755è Gran Aplec, de Tinta Fina, comissariada per Helena Ayuso, una exposició que tracta el món de les bruixes i les persones místiques a les terres de Lleida.

Per altra banda, a la planta inferior de la Panera es localitza Només si fa olor de terra, una mostra col·lectiva a càrrec de Blanca Arias que obre la finestra als plantejaments artístics més joves amb Alicia Arévalo, Anaïs Florin, Anna Irina Russell, Cande Lázaro, Helena Laguna Bastante, Helena vinent, Mar Reykjavik, Maria Alcalde, Marina González Guerreiro, Marta Galindo, Feña Celedón Pérez, Tau Luna Acosta i Yun Ping.

Sens dubte, el plat fort de tota aquesta programació és l’exposició individual Descolonitzem el món, articulada entrel’Espai 1 i el Centre de Documentació, una proposta de l’artista guatemalenca Regina José Galindo, comissariada per Semíramis González. 

Amb la sala impregnada del dolç aroma de nectarina, i al ritme de les marxes marcials, aglutina una colla de propostes de la fecunda trajectòria de Galindo que posen al límit el concepte de la descolonització. La mostra posa el dit a la llaga sobre com Occident ha escrit el seu relat oficial de la història, amb mecanismes tan maquiavèl·lics com l’opressió, les violències i la repressió de les minories i aquelles persones crítiques amb el sistema.

Val a dir que, com a acte previ de la inauguració, va tenir lloc Fruita amarga, una performance executada per Galindo el 13 de juny, de 23.50 a 7.00 h, a la plaça de l’Estació de Tren de Lleida. En el seu marc, l’artista va passar tota una nit al ras sobre un llit de metacrilat ple de quilos de nectarines, una de les fruites reina dels camps lleidatans, exposada a la vulnerabilitat del carrer, tal com malviuen els treballadors temporers a casa nostra. Es tracta d’una denúncia social en majúscules de la cara més amarga que acompanya, estiu rere estiu, la campanya de la fruita dolça. 

A banda de la instal·lació dels elements de la performance anterior, a La Panera podem conèixer altres de les dures i incisives propostes de Galindo. Mientras, ellos siguen libres (2007) és una de les més colpidores, una fotografia en què Galindo recrea amb el seu propi cos les brutals condicions a les quals estaven sotmeses les dones indígenes durant el conflicte armat de Guatemala. També hi trobem la projecció audiovisual ¿Quién puede borrar la huellas?(2003), on es pot veure com l’artista va fer un recorregut des de la Cort de Constitucionalitat al Palau Nacional de Guatemala amb els peus tacats de tinta vermella, per emular així el camí governamental banyat de sang; o el Gran retorno (2019), una videoprojecció en què s’observa 45 músics que desfilaven tocant marxa enrere pels carrers de la ciutat de Guatemala per evidenciar el retrocés social i la retallada de drets i llibertats causats pel mateix conflicte.

Igualment s’hi pot visualitzar Tierra (2013), la videoprojecció d’una altra performance protagonitzada per Galindo amb regust de land art i que ens recorda l’estil de l’artista cubana Ana Mendieta, que remet a la desaparició i enterrament en fosses comunes dels opositors del règim guatemalenc. També La verdad (2013), on l’artista recreava els testimonis orals del conflicte armat mentre un dentista li adormia la boca, fet que apel·la a la censura i les manipulacions del govern que van suspendre la condemna històrica contra el general Ríos Montt per delictes contra la humanitat.

Sens dubte, les obres de Galindo no deixen a ningú indiferent, i tampoc ho fa Presencia (2017), una colla de 13 fotografies on l’artista es vesteix amb robes de dones assassinades a Guatemala (facilitades per Fundación Supervivientes i els seus familiars). Amb aquesta peça, novament, l’artista es focalitza en les violències injustificades que oprimeixen les dones d’arreu del món, que arriben, en massa casos, a arrabassar-los violentament les pròpies vides.

Per organitzar una visita guiada o participar en les activitats associades a les mostres expositives visiteu el seu web.