Neix un museu únic al món que retorna al públic art censurat

El Museu de l’Art Prohibit, a Barcelona, interpel·la la nostra capacitat de tolerància i consciència crítica amb obres d’artistes nacionals i internacionals que en algun moment han estat censurades, prohibides, denunciades o amenaçades per motius polítics, religiosos o socials.

Tornar a apropar al públic art que en algun moment va ser-ne apartat per desafiar les narratives dominants. I fer-ho tot redimensionant les obres incrustant a la seva lírica les històries i discursos que han despertat al llarg de la seva trajectòria. Aquest és l’objectiu del Museu de l’Art Prohibit, un centre únic al món ubicat en ple Eixample barceloní que des de l’octubre exposa la col·lecció del periodista, empresari i mecenes Tatxo Benet. Dirigit per Rosa Rodrigo, empara pintures, gravats, escultures, instal·lacions, fotografies i obres audiovisuals des del segle XVIII fins a l’actualitat que il·lustren el caràcter multiforme de la censura i que ens plantegen interrogants sobre la llibertat d’expressió.

El museu ens recorda que la sexualitat femenina és la diana de la censura més sistemàtica que existeix

La planta principal de la casa noble Garriga Nogués acull la major part de les peces tot suggerint-nos un atles de la censura arreu del món. Abans d’endinsar-nos a les sales interiors, recorrem un primer itinerari al voltant de l’espai que ocupa el Manifest de l’Art Prohibit amb creacions feministes, de crítica als poders teocràtics i de visibilitat al moviment queer. La mirada se’ns desvia cap a una tela esquinçada de dalt a baix. És Con flores a María (2018), un autoretrat de l’espanyola Charo Corrales amb un fotomuntatge inspirat en la pintura més popular de Murillo. La Verge, en aquest cas, es toca el sexe, un atreviment que no van deixar passar per alt ni la Fundació Espanyola d’Advocats Cristians, que es va querellar contra l’artista, ni diversos partits de dretes, que van exigir la retirada de l’obra d’una exposició a Còrdova. Finalment, l’autoretrat va acabar destrossat a ganivetades per algú a cara descoberta.

Al costat, s’hi exposa La Revolución (2014), un oli de l’artista plàstic mexicà Fabián Cháirez. S’hi veu una representació humorísticament feminitzada del líder Emiliano Zapata, que va desfermar un fort rebuig de sindicats zapatistes. Segons l’artista, la reacció revelava que encara no s’han superat el masclisme i la misogínia. La polèmica va derivar també en la reproducció de mems amb la viral etiqueta #Zapatagay, un dels exemples de l’efecte Streisand que ens brinda el Museu de l’Art Prohibit. Tal com expressa el seu director artístic, Carles Guerra, les obres que veiem aquí «fan bandera de la creativitat i la resistència». I és que «són exemple d’una intel·ligència col·lectiva que s’expressa amb noves obres».

Crida l’atenció Piège à loup (Trampa per a llops) (2014), d’Amina Benbouchta (Casablanca, 1963), que consisteix simplement en un coixí marroquí profusament brodat que serveix de base a una trampa per a llops. L’autora, que reflexiona sobre els rols de la dona en una societat patriarcal, evoca en aquesta instal·lació la pèrdua de llibertats i la tortura en un sistema opressor. Es va retirar de l’exposició inaugural del Museu Mohammed VI d’Art Modern i Contemporani de Rabat abans de la visita del monarca.

Tot descobrint els racons de decoració modernista de l’eclèctic palauet projectat per Enric Sagnier a principi del segle XX, anem a parar a un itinerari que posa l’accent en la naturalesa escandalosa de la feminitat. El museu ens recorda que la sexualitat femenina és la diana de la censura més sistemàtica que existeix. És el cas de l’esbós de Schwebender Akt mit ausgebreiteten Armen (Studie für «Medizin») (Nu flotant amb els braços estesos (estudi per a «Medicina») (1897/1898), del pare del modernisme vienès, Gustav Klimt. Formava part d’un conjunt de tres pintures al·legòriques que van causar un escàndol majúscul per la seva suposada obscenitat i que van ser destruïdes a final de la Segona Guerra Mundial. Actualment només hi veiem la representació d’una dona alliberada i despullada. Al costat hi ha exposats aiguaforts eròtics de Suite 347 (1968), de Pablo Picasso. En aquest punt del recorregut no podem evitar qüestionar-nos si és possible separar l’obra de l’artista —o si ho hem de fer—, ara que s’ha parlat del maltractament de què van ser víctimes les dones de la vida del geni. També existeix la censura de proximitat. Not dressed for conquering / HC 04 Transport (No estem vestits per conquerir) (2010), de l’austríaca Ines Doujak, n’és una de les obres emblemàtiques. Una polèmica escultura de tres estàtues en una escena sexual sobre cascos de les SS amb el rei emèrit espanyol sodomitzat per l’activista boliviana Domitila Barrios el 2015 va ser objecte de rebombori mediàtic al MACBA. L’aleshores director va acabar dimitint.

Una de les sales imperdibles és la dels quinze exemplars de la primera edició dels Caprichos de Francisco de Goya (1797-1799). Carles Guerra la qualifica com «l’obra més antiga i, alhora, més moderna del museu». Amb aquesta sèrie de gravats Goya, a part de carregar contra la noblesa i el clergat, retratava el declivi de la societat caricaturitzant-ne els vicis i criticant-ne les creences populars infundades. Per salvar-se de la Santa Inquisició, el pintor va autocensurar-se i va regalar l’obra a Carles IV.

Un altre exemple d’autocensura preventiva se’ns presenta en una de les dependències més nobles de la casa. Es tracta de Silence rouge et bleu (Silenci vermell i blau) (2014), de la francoalgeriana Zoulikha Bouabdellah, una espectacular instal·lació de catifes de pregària islàmica i trenta parells de sabates de taló d’agulla. Va ser retirada voluntàriament d’una exposició col·lectiva a França per por a possibles reaccions just després de l’atemptat terrorista contra la seu de Charlie Hebdo. És un símbol del museu en tractar-se, precisament, de la primera adquisició de Tatxo Benet amb la plena consciència de fornir una col·lecció sobre la censura.

En algun moment de la visita ens sobrevé la pregunta si la llibertat d’expressió ha de tenir límits. Potser quan arribem a la sèrie de fotografies de pràctiques sadomasoquistes homosexuals X Portfolio (1977), de Robert Mapplethorpe. La seva cruesa explícita no la fa apta per a totes les sensibilitats. Aquest treball, d’altra banda, ens obre la porta a conèixer també el reaccionarisme i la censura sistemàtica dels Estats Units des del neoliberalisme. Un conjunt d’obres evidencien les interferències que neixen de la confusió entre la identitat d’una nació amb el discurs de decència moral.

També hi ha territori de censura en el món de les marques. Ho comprovem amb el curtmetratge Nation Estate, de la palestina Larissa Sansour

L’atmosfera fosca i vermella que ocupa Mapplethorpe contrasta amb el blanc immaculat de la sala contigua. La senyoreja una escultura que en el silenci ens somou, The Statue of a Girl of Peace (L’estàtua d’una noia de pau) (2019), de la parella d’artistes i activistes sud-coreans Kim Eun-sung i Kim Seo-kyung. És un homenatge a les adolescents i dones segrestades per l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial i convertides en esclaves sexuals. Malgrat erigir-se en icona de pau, l’obra ha estat objecte d’amenaces i conflictes diplomàtics amb el Japó. Amb tot, n’existeixen rèpliques per tot el món, una vegada més per l’efecte Streisand. I és que allò que s’intenta treure de circulació pot acabar multiplicant-se. Com explica l’escriptor Jordi Carrión en el catàleg del museu, «ratllar és una manera de subratllar» i «el que s’ha intentat fer tornar invisible, tot d’una adquireix més visibilitat».

També hi ha territori de censura en el món de les marques. Ho comprovem amb l’irònic curtmetratge de ciència-ficció Nation Estate (2011), de l’artista palestina Larissa Sansour. La seva proposta passa per resoldre l’etern conflicte entre Israel i Palestina amb un enorme gratacel, una presó d’aspecte futurista, que acull tota la població de la franja de Gaza i els territoris ocupats. La marca de roba del cocodril va acabar retirant el patrocini del premi francès Elysée-Lacoste, del qual el vídeo havia quedat finalista. L’únic motiu? El treball de Sansour era massa propalestí.

La museografia, amb frases projectades, imatges i veus, ens convida a redimensionar cada peça exposada per entendre que «les obres no són importants per si mateixes, sinó per la història que porten darrere», tal com remarca Tatxo Benet. Per això, també, per optimitzar la visita és aconsellable descarregar-se la guia digital interactiva gratuïta per ampliar la informació de context.

Un cartell d’Abel Azcona amb la paraula «pederastia» escrita amb hòsties autèntiques; el retrat d’un dissident polític fet amb blocs de Lego d’Ai Weiwei; una reproducció del rètol del camp de concentració d’Auschwitz de Tania Bruguera; una figura de Crist crucificat en un avió militar de León Ferrari, o una escultura que refrigera Franco dins d’una nevera de Coca-Cola, d’Eugenio Merino, són algunes de les altres peces icòniques d’aquesta col·lecció privada de referència. Totes basteixen un heteròclit museu de forces antagòniques que ens tempten a sentir-nos àrbitres en aquesta singular experiència ètica i estètica.