‘Passejar’ amb FiraTàrrega

Enguany, FiraTàrrega ha agafat com a lema crucial d’aquest esdeveniment l’acció de passejar. Però, si ampliem la paraula, podrem veure-hi la universalitat que aquesta preserva. Tothom ho practica a la seva manera: passejar, pasear, take a walk, paseo bat eman, faire una promenade, fare una passeggiata, entre altres llengües i denominacions. Així doncs, endinsem-nos una miqueta més en aquesta passejada popular i cultural celebrada entre els dies 7 i 10 de setembre a la ciutat de Tàrrega, la capital de l’Urgell, que s’ha ocupat d’acollir milers de persones d’arreu del món sent l’epicentre de les arts al carrer des de fa quaratanta-tres anys.

Així doncs, comencem a deambular per Tàrrega i ens aturem a l’Escola d’Art i Superior de Disseny fent la primera parada a La Pedra de Fusta de la Companyia de Circ “eia”, on ens espera un pati obert en què les pedres imperen l’espai i cadascuna té el seu. Nosaltres -el públic- anem avançant a un pas lent per orientar-nos en els detalls de la peça i a poc a poc ens submergim en la galàxia dels pesos que comporta cada pedra i com els alcem i quan ho fem. Quan acaba la funció, els artistes ens expliquen la història d’una d’elles sobre la qual ens comparteixen que ve d’un penya-segat de Cantàbria i que s’ha erosionat amb el pas del temps. “Si compartim els pesos de la vida amb les persones que ens acompanyen durant el nostre trajecte, tot pesa menys i es relativitza l’estat de les coses”, asseveren.

Avançant la ruta, ens trobem amb la companyia de dansa La Veronal, la qual esqueixa la cinta vermella per inaugurar l’esdeveniment internacional amb Sonoma, un espectacle impactant que s’estén al bell mig de la plaça Major de Tàrrega. Una esfera fosca amb tons il·luminats defineix l’espai, mentre que un rugit de dones s’enfila amb una representació marcada i prominent. L’espectacle posa l’església al centre de l’atenció per apel·lar a les diferents figures d’aquesta estructura religiosa i explicar la història des d’una mirada macabra i imperant. Passeja pels passatges de la guerra, els bombardejos, la mort prematura i arriba al punt de fer cremar l’església a través d’una projecció a la paret.

Amb la Veu Submergida, Maria Palma transforma el seu moviment antigravitatori a través d’un aquari

Al següent dia de FiraTàrrega, els nostres peus comencen a prendre consciència d’aquest no córrer per aturar-se a fer espai al calaix de la paciència i desfermar les busques del rellotge, passejar. Ens dona peu a vivenciar Uroboros, de la Companyia La Casa Oscura, on experimentem a través de dos cossos professionals els diferents cicles de la vida, que formen la nostra evolució, des que naixem fins que morim i tanquem el cicle. Com la serp avança de pressa pel terra, nosaltres caminem àgilment per l’asfalt o el camí que encara no ha estat tapiat pel material tòxic, així com els artistes ens representen el pas d’una vida en tan sols vint-i-cinc minuts d’una forma bella i amb la dansa contemporània com a protagonista.

I què me’n diria la persona que ho està llegint si li preguntés per les profunditats que tenim a dins i no traiem? Alguna veu submergida que vulgui sortir a respirar? Maria Palma ha estat l’artista encarregada de fer-nos baixar a les profunditats del SER per navegar amb ella des d’una perspectiva diferent. Amb La Veu Submergida, l’artista transforma el seu moviment antigravitatori a través d’un aquari que impera una escena fosca, però il·luminada amb leds llampants, i que fa simbiosi amb la creació musical de Lluís Casahuga. Palma s’introdueix a la peixera com un amfibi, mentre que amb una actitud desenfadada desfila per l’espai reduït de pocs metres quadrats. En aquella galàxia interna de blau marí i llums electròniques, s’hi genera un espai de reflexió i se’ns rebaixen les pulsacions.

I amb aquesta força immersiva ens perdem fins a arribar a Hands Up d’Agniete Lisickinaite, que ens sorprèn amb una proposta reivindicativa que t’interpel·la com a ciutadà del món des del minut zero, amb un seguit de cartells amb proclames inscrites que criden ser portats per algú. Després, passegem a un ritme accelerat i enfurismat amb l’artista fins a tornar al hall del Teatre Ateneu. Finalment, ens projecta en una petita sala de l’espai cultural la passejada de protesta compartida amb ella, mentre ens sorprèn amb una coreografia enfadada en què acaba plorant. Hands Up esdevé tota una oda a la sensibilitat, la tendresa i a la connexió entre individus que no hem de perdre com a societat.

Hands Up esdevé tota una oda a la sensibilitat, la tendresa i a la connexió entre individus

La fira de les arts escèniques al carrer està en plena ebullició i revifen els espectacles i les persones, un còctel meravellós i sanador per a un temps postpandèmic. El mateix dissabte presenciem una altra obra antigravitatòria, Follow Me, un duet que a través de la tècnica parkour explora totes les parets, balconades i espais disposats a una gran distància del terra, sense deixar de banda en cap moment el públic, ans al contrari, el fan participar a través de dinàmiques enjogassades i acompanyades totes amb un toc d’humor. Una peça clau per regenerar la serotonina i cultivar el vincle social. D’altra banda, la instal·lació a la plaça Major de Les Nostres Terres Com Planetes Dansant, una comunió entre l’artista lleidatana Alba G. Corral i l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, esdevé tot un espectacle creatiu, que a través d’una projecció dels diferents planetes que formen la galàxia i des de l’imaginari creatiu de l’artista, la música de l’orquestra lleidatana obre una passejada interestel·lar, somiadora i màgica. I per acabar la jornada, Rhinos de Zum-Zum Teatre activa l’adrenalina dels qui els veuen, tres rinoceronts amb moltes ganes de marxa aixequen l’energia del públic de la plaça de les Nacions Sense Estat, que, emocionat, balla al ritme dels mamífers tenyits de rosa.

El ritme de FiraTàrrega va in crescendo a través de la passejada fins a arribar l’últim dia del festival amb Together To Get There d’Akira Yoshida & Lali Ayguadé, una peça de dansa contemporània que camina a través d’una llum tènue i uns moviments agitats per l’espai mostrant els diferents camins que poden triar dues persones a l’hora de comunicar-se entre elles i com s’infla el temps a mesura que van passant els anys i les busques del rellotge s’entretenen entre si, caminant a vegades a un ritme més agosarat i a vegades a un ritme que es deté. Sense menystenir la pausa, aquest és un recurs guaridor i clau en una societat de consum ràpida i immediata. Per acabar, tanco amb El Jorn del Judici de Produccions de Ferro, una comèdia amb accent mallorquí que es banya amb l’humor a través d’una situació catastròfica com és un tsunami a ses illes que ho destrossa tot i només queden quatre supervivents, la Puri, l’Emili, el Ramon i la Sara, que passen de ser quatre desconeguts a forjar una gran amistat. L’obra qüestiona els béns materials, la societat accelerada que de sobte s’atura i el valor de les coses petites que fan que siguem persones i ens converteixen en humans.

El Jorn del Judici és una comèdia amb accent mallorquí que es banya amb l’humor a partir d’un tsunami a ses illes

En el marc d’aquests dies, Tàrrega ha estat en pau, perquè les parets dels edificis vells s’han impregnat de les veus dels que la passejaven; les llambordes han estat concorregudes i trepitjades per molts peus; els espais inhòspits han pres importància; els bancs han recuperat l’escalfor d’algun cos que se’ls asseu a sobre; i les places han estat conquistades per l’art i la gent. Hi ha millor protesta per recuperar l’espai públic que aquesta? Socialment, la cultura sempre ha estat una arma necessària per combatre la por, la repressió, la falta d’oxigen en temps incerts i el col·lapse. O no és així? El teatre resulta un motor obligatori per no construir una societat freda i accelerada. El teatre desaccelera les presses i ens fa reduir les marxes, ens fa seure davant d’un escenari i ens fa desprendre de les pantalles digitals durant una llarga estona. Sense aquesta dosi artística, seríem carn de canó.

Tot això ha bullit com una olla de pressió a FiraTàrrega aquests dies, ens hem trobat entre nosaltres, ens hem assegut els uns al costat dels altres compartint espais comuns, ens hem adonat de les necessitats del món a través de les peces artístiques, ens hem comunicat i ens hem emocionat. Això és caminar, caminar i caminar, hem anat a contracorrent del que el món avui dia ens exigeix. Talment, passejar d’una forma més poètica seria com avançar i guanyar camí sempre amb la intenció de perdre’s amb el destí trobat finalment, si és que hi ha final en aquest trajecte de descoberta.